Thursday, October 29, 2009

LES AUDITIVES CURIOSITATS DELS CONCERTS DEL FOMENT MATARONÍ (I) - PRESENTACIÓ


Doncs si, gràcies a aquesta entitat cultural, disposem d'una molt acurada programació musical, que permet descobrir formes interpretatives suggerents i de gran qualitat, adaptant en petit format formes orquestrals, que en absolut desmereixen la peça, sinó que permeten diversitat auditiva.

El passat divendres, 23 d'octubre, el Foment Mataroní va acollir al conjunt instrumental Tutti Bassi, format per 7 violoncels i 1 contrabaix, tal com molt bé va aclarir en la presentació del concert Joan Vives, qui va destacar el fet popular “i gens avorrit” d'aquella audició.

El programa va estar format per obres de Schubert, J. Garcia, M.Bruch, G.Bizet, Pau Casals, I.Albeniz, A. Stradella i Astor Piazzolla

El violoncel, que sempre s'associa amb Pau Casals, és la base d'aquesta formació, la Tutti Bassi (Tots baixos), que evidentment es referia als instruments, no a l'alçada dels seus intèrprets, com va aclarar Vives.

“No és la primera vegada que es fan aquest tipus de combinacions. Moltes vegades, els intèrprets d'instruments de diverses orquestres internacionals, s'uneixen i munten un concert amb els instruments. És una proposta a mig camí entre el rigor de la qualitat dels intèrprets i el somriure".

Tot seguit, Vives va a passar a comentar el programa. La primera obra, l'Andantino de Rosamunde de F. Schubert. Amb un text de Helmina von Chezy, una autora teatral de folletins amb no excessiva qualitat, va trobar en el compositor austríac, el fons musical a la seva obra, davant la necessitat d'aquest de donar-se a conèixer i guanyar uns diners. En l'actualitat, el nom d'aquesta obra s'associa a Schubert, no a la autora teatral.

“Una peça amb un gran sentit melòdic, delicat i molt cuidat, on el violoncel fa el paper de la veu humana”

La segona obra era 4 Bagatelles, de Joana Garcia, una compositora que no té perfil conegut. Vives va confessar que es fa passar dos dies buscant i ni per Internet va obtenir resposta. Al final va consultar als membres de la formació, qui el varen informar que no és una autora coneguda, i que actualment resideix a Alemanya.

La tercera peça del programa va ser Kol Nidrei de Max Bruch. Basada en el floklore hebreu. Tot i que Bruch no ho era, si tenia una amic d'aquesta procedència, qui el va introduir en la música jueva. És la part inicial de la música que s'interpreta en la litúrgia de l'anomenat Iom Kipur, el dia més sagrat de la religió jueva. Bruch va realitzar diverses investigacions en referència a la música tradicional hebrea.

El Souvernir de Carmen era la següent obra a interpretar. Composta per una selecció d'aquesta opera de Bizet, (el preludi, l'havanera, les coples del “toreador”, etc.)de la que, segons va informar Vives, “el compositor no va poder gaudir de l'èxit que actualment té aquesta òpera, perquè en el moment de l'estrena va ser un fracàs rotund i va morir al cap de poc temps”.

La primera part del programa va acabar amb la sardana Sant Martí del Canigó, una de les dues sardanes de Pau Casals. Composta l'any 1942, en ple exili del músic a Prada de Conflent, on també hi feia estada Pompeu Fabra. Inspirada en els magnífics paratges que es divisen des d'aquesta població, era pel músic un record d'aquells temps tan difícils.
La segona part del programa va començar amb Asturias et Sevilla d'Isaac Albéniz. “Són uns reculls de caràcter molt costumbrista”. Vives va afegir a més a més que eren obres que li permetien viure, “Eren peces ben escrites i rodones” fins que no va anar a Anglaterra i, desprès de treballar per Henry Lowenfiedl, va conèixer a Francis Burdett Money Coutts, un aristòcrata, interessat en escriure llibrets d'òperes, les quals Albéniz musicava, la qual cosa li permetia viure confortablement. Albéniz va revisar la temàtica costumbrista, ja gran amb la creació de la seva suite Ibèria.

Seguidament, una obra d'Alessandro Stradella Aria de la Chiesa, una peça de caire litúrgic, molt semblant a les composicions de A.Corelli, escrita per un personatge de vida absolutament tumultuosa. Vives fins i tot, va recomanar al públic que llegís la seva vida per Internet.

Finalment, tancava el programa dues peces d'Astor Piazzolla: Chiquilin de Bachin i Adiós Nonino.

“Pels argentins es pot canviar tot menys el tango. Els argentins continuen pensant que els tangos, els de Gardel”.

Piazzolla tocava l'acordeó argentí, anomenat “Bondorino”, i els dos tangos varen ser dedicats a un personatge que es dedicava a vendre flors pels restaurants per guanyar-se la vida, i al seu pare, Nonino. És aquest un dels tangos més coneguts de Piazzolla, a qui va trasbalsar moltíssim la mort del seu pare.

Sunday, October 25, 2009

CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS - EXPOSICIONS TEMPORALS -PERECOLL – Markale-Sarajevo





La sala 1 del Centre Ca l'Arenas presenta com a inici de temporada l'obra de Perecoll Markale-Sarajevo. Un quadre de grans dimensions que fa referència al bombardeig que aquest mercat va patir el 5 de febrer de 1994, i on utilitzant el seu habitual color negre, amb amples i àgils pinzellades, de forma obliqua i amb diferents enfocaments de lluminositat, sap captar de l'espectador el sentiment de duresa i alhora d'impotència que pot produir un conflicte bèl·lic.

Una obra plantejada de forma molt escultural i amb un gran sentit del barroc, doncs la primera i fugaç visió que té el visitant és l'obscurantisme de l'obra de Rembrant, i especialment la famosa Lliçó d'anatomia.

Formes irregulars dins un univers de volums, perspectives i profunditats, faciliten a l'espectador la presa de consciència del que representa la crueltat de la guerra, en especial de les víctimes innocents – mirant fixament l'obra no deixa de sentir el visitant en sentiment d'opressió, de trobar-se quasi aixafat, esclafat per Home per ser ésser humà.

Markale-Sarajevo és una protesta implícita i explícita en contra del bel·licisme de l'Home, mostrant implacablement, a través de l'obscurantisme i la intensitat del color negre, l'horror que el mateix ésser humà és capaç de crear.

Una obra que de gran qualitat tècnica, que és necessari contemplar de prop i de lluny, per tal d'apreciar la gran quantitat de detalls que conté, a través del color negre.

Perecoll també fa un homenatge a Jordi Arenas, en la mateixa sala que ara exposa, i que era on donava classes. Tal com ens va comentar el mateix artista, el retrat que d'ell s'exhibeix, li va fer Jordi Arenas mentre li feia escoltar la Cinquena simfonia de Beethoven. A partir de les hores, Perecoll que en aquell moment com qualsevol jove de l'època, preferia el rock & roll, va començar a entendre i apreciar la música clàssica.

JORDI I JAUME ARENAS – IMPRESSIONS DE GUERRA






L'espai del Menjador, reservat exclusivament a l'obra dels germans Arenas, mostra una sèrie de dibuixos, aquarel·les i olis, molt representatius de com uns joves adolescents, dedicats a l'estudi de les belles arts, varen viure la guerra civil espanyola.

Una crònica a través de l'art, de l'impacte que va causar, especialment a en Jordi, veure les cues de la població civil per obtenir menjar, els militars i les escenes de guerra dins la ciutat de Mataró.

Es tracte d'una obra a la que evidentment li falta la veterania i els coneixements que proporciona l'experiència artística amb el pas dels anys. Però sense cap mena de dubte, sap mostrar un alt sentit de l'estètica, de les perspectives i del document gràfic. Una obra de gran valor històric, pel que representa la guerra a través de l'art, d'una forma de concebre una visió bèl·lica, que no deixa de produir en l'espectador sensible, certa angoixa, malgrat els anys que han passat, tant per la utilització de materials, per la presa d'apunts de les distintes obres, amb un traç precís però molt lleuger i un tractament del color sense extremismes, quasi fotogràfic.

Thursday, October 22, 2009

CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS - DISCURSOS DE RIGOR (I)


Doncs sí, benvolguts i venerables lectors/es, Ca l'Arenas el passat dijous 8 d'octubre – normalment el centre d'art fa la celebració inaugural els dissabtes, però aquest cop, entre el pont i els actes institucionals amb Isla Cristina (Huelva), es va avançar al dijous - va inaugurar la temporada amb un nou eix central expositiu Art i Guerra.

I com que d'inauguració es tractava, cap al pati toquen amb els maleïts picons - que mira que arriben a ser incòmodes ! - però com que el que es porta és el disseny, fote't si se't claven a la sabata – i pacientment – quin remei toca – ha escoltar discursos.

Abans, però pantalla, música de fons – ignoro quina banda sonora era - i filmació sobre les desastres de la guerra, que tantes vegades em vist als noticiaris o a les pel·lícules, i que ja no ens fan ni fred ni calor, i tot seguit el Gran Penedès – vull dir el regidor de cultura, no un vi amb aquesta denominació d'origen – va introduir als presents dins la nova temporada, aquest cop amb quatre apunts a la mà, per no despistar-se. “La proposta estètica és un treball de recerca i de documentació. És una proposta valenta, que també ha comptat amb la col·laboració del Museu”.

Penedès va destacar el fet que es mostri en exposició les visicituts per a la salvaguarda durant la guerra civil espanyola, del patrimoni religiós i cultural de la ciutat. “En l'exposició del primer pis cal llegir”. Va agrair especialment al Sr. Santiago Estrany i a la família de Marià Ribas – presents entre el públic assistent a la inauguració – nombrós però sense exageració - amb pocs artistes, alguns membres d'entitats – ASLL, Museu Arxiu de Santa Maria, entre d'altres – la seva valuosa aportació de dos diaris que relaten fets relacionats amb la salvaguarda patrimonial abans esmentada.

“Eix temàtic art i guerra, però mantenint l'estructura de centre d'art, els tallers pedagògics que en el darrer curs varen comptar amb 13.000 alumnes (...)

Com en altres ocasions, es va esmentar de les quatre exposicions temporals de la planta baixa, fent una petita sinopsi del que si mostra: Sala 1 Perecoll, Menjador: Jordi Arenas, Impressions de la guerra, i en la Sala 2 i Galeria: Para bellum 12mm” amb Yal Bartana, Lamaia Joreige i Domènec (aquest ja te lloc a perpetuïtat, doncs l'any passat ja hi era)/Sàgar Malé.

Penedès també va informar que continuaran les col·laboracions amb altres museus de Catalunya, i que dins la sala 1, no tan sols hi exposaran artistes locals, sinó de nivell internacional (?)

Penedès, abans d'acabar la seva intervenció amb el ritual d'agraïments al personal que cobra de l'IMAC, per fer la seva feina, i que cada vegada hem de sentir, va fent esment de altres activitats que tindran lloc en el centre com conferències, teatre, música, etc., que comptaran amb la participació algunes d'elles d'alumnes d'instituts de secundària, amb projectes sobre la guerra i l'exili (i on és l'art aquí?), i fins i tot un projecte musical “Cantaire” que amb textos de Rosa Regàs. Naturalment, el regidor de cultura, dins el torn de gràcies, també va tenir la deferència de recordar al Srs. Estrany i família Ribas, i altres entitats que han cedit material per la mostra per la primera planta.


CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS
DISCURSOS DE RIGOR (II)


Doncs sí, desconeguts lectors, sí; els discursos s'han de dividir en tres àmbits perquè tot quisqui vol el seus 15 minuts de glòria, i si convé se n'agafa trenta - i no ens en podem estar. I com que de cròniques es tracte – tot i que ja vaig advertir que començaria a passar del tema, perquè sempre és el mateix i la buidor es permanent – doncs reflectim en aquest blog el que certes ments insulses diuen.

La comissària de la mostra, més que un discurs, va donar una petita classe d'història, que bo i ser llarga, va ser instructiva – s'ha de reconèixer que dins el món cultural de tres al quarto que ara ens governa, es pot trobar alguna persona capacitada i que pensa. La Sra. Montellà n'és un exemple.

Fent esment que li va suposar un gran goig rebre la trucada de Ma. Àngels Soler per preparar aquesta exposició - doncs es coneixien d'anys - va reconèixer que la mateixa li ha permès treballar a Mataró, confessant a continuació que de seguida es va contagiar de l'esperit d'un tema que l'apassionava, com és el d'aquesta mostra.

El primer que va fer, va ser una petita enquesta a 10 persones del carrer sobre el que coneixien en referència al salvament del patrimoni cultural de la ciutat durant la guerra:

“Sap per què la Plaça de les Tereses es diu així?” - “Sap que era el mercat de la Llibertat? - Sap que alguns quadres d'en Velázquez varen passar per Mataró?

Les respostes de la gent varen demostrar a Montellà el desconeixement que d'aquest capítol de la història local en tenien els mataronins, i per tant va voler enfocar l'exposició de forma molt pedagògica, a fi a efecte de donar a entendre al visitant el que significa el patrimoni històric i artístic d'una ciutat o població.

Tot llegint uns fragments del diari personal de Manuel de Arpe, conservador del Museu del Prado durant la Guerra Civil, on parla del gest de l'esposa d'Arpe en salvar els quadres abans que ella i el seu fill es reunissin amb el marit a l'exili -era el patrimoni de la nació - Montellà va explicar les peripècies de dos famosos quadres de Velázquez, com són la Rendición de Breda, i un quadre de Felip IV a cavall, passant pels carrers de la nostra ciutat.

Al igual que Penedès, també va fer esment dels dietaris de Rafael Estrany i de Marià Ribas, i de les diferències entre tots dos: “Estrany fa una crònica apassionada del dia a dia i la de Ribas és una crònica més rigorosa i discreta”. No obstant, ambdós es complementen, perquè permeten “seguir les petjades per entendre la nostra història, doncs hi ha escenes de la guerra que els varen colpir”.

Finalment, Montellà va explicar que la mostra permanent comptarà amb mostres temporals procedents dels Museus d'Olot, de Reus, amb obra de Marià Fortuny, i també del mataroní Rovira Brull.

“La cultura l'hem de salvaguardar perquè la cultura ens farà lliures per sobre de les guerres”.


CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS
DISCURSOS DE RIGOR (III)


I el tercer i últim discurs, el de Martí Perán, que primer de tot va començant dient que seria breu I EL TIO ES VA TIRAR QUASI 20 MINUTS DE RELLOTGE !!!, per explicar en que consistia Para bellum 12mm.

Per descomptant, amb els agraïments de rigor al personal “habido y por haber”, i tot fent esment de la presència de Carmina Benito que a mitjans dels anys 90 del segle passat (perquè ara s'ha de dir així, del segle passat), li va donar l'ocasió de portar la temporada artística de la ciutat – amb la generació de més d'una polèmica, tot s'ha de dir, encara que segons ell “la tasca amb ventures i entrebancs va complir la funció d'adobar el territori pel que s'està desenvolupant ara a Mataró”) , va partir de la base de “Si vis pacem, para bellum” (si vols la pau, prepara't per la guerra), fent esment als 12mm, que son en realitat els 12 artistes que durant l'any ompliran en torns corresponents les sala 2 i la galeria de Ca l'Arenas.

Aquest eix de munició armamentística – tot i que es tracte del conegut nom d'una pistola semi-automàtica, para bellum 12 mm, recorda massa als 9mm, que eren la mesura dels casquets de bala trobats desgraciadament en més d'un atemptat de la banda terrorista ETA (des de Cròniques es troba totalment desencertat el nom de la mostra pels desagradables records que comporta) – vol recollir treballs que tinguin a veure amb les situacions bèl·liques (Això és d'una evidencia total. Sinó, per què la mostra es diu Art i Guerra?)

“Para bellum suggereix conflictes bèl·lics massa freqüents”.

I desprès d'aquest pensament tan profund, Martí Peran es va dedicar a sintetitzar – és a dir a fotre'ns un rollo patatero impressionant, només superat en feixugor pels condemnats picons del pati de Ca l'Arenas – sobre les diferents exposicions que ara es mostren sota l'eix Para bellum, i que aquí no reproduirem per no avorrir a l'amable i pacient lector, però en una frase direm que tracten en diferents visions del patiment del poble palestí en lluita constant amb l'opressió jueva – com si els palestins provinguessin del convent de les Ursulines – Martí Peran va acabar la seva intervenció, queixant-se una mica de les mides de l'espai, i de la participació dins aquesta mostra d'artistes internacionals.

L'acte de presentació va acabar amb l'anunci de la interpretació d'uns fragments d'una obra de teatre, que ara no recordo, però que tampoc aquesta cronista accidental tenia el més mínm interès en veure, doncs volia anar a xafardejar les exposicions. Però això, com sempre, mereix capítol apart.

Monday, October 12, 2009

JOSEP PUNSOLA: FER PAÍS DES DE L'HUMANISME





Organitzada per l'Obra Social de Caixa Laietana, fins al proper 18 d'octubre es pot veure a la Sala d'Exposicions d'aquesta entitat, la mostra L'home i el poeta, en record Josep Punsola poeta i excursionista de gran personalitat, en el seixantè aniversari del seu traspàs.

Aquesta exposició complementa la sèrie d'actes - rutes excursionistes, tertúlies, passejades, recitals, etc., - que la Comissió Ciutadana d'Homenatge al poeta – integrada per la Unió Excursionista de Catalunya, els Amics de la Ciutat de Mataró, l'Associació d'Amics de Ca l'Arenas, el Centre Atlètic Laietània, Foment Mataroní , Omnium Cultural i el Grup d'Història del Casal - ha anat realitzant al llarg de l'any 2009, i que malauradament, en un Mataró de més de 120.000 habitants, la repercussió informativa i de reso popular ha estat més aviat escassa.

Veient l'exposició, no es pot deixar de sentir certa “nostàlgia” per uns temps – que aquesta cronista accidental no ha viscut, però dels que si ha tingut clares referències – on es feia i sentia el país, Catalunya, a base de fer excursions, de llegir, d'aprendre, de conèixer, de realitzar tota mena d'activitats culturals o esportives en equip, o de forma individual, aportant alguns personatges creativitat i personalitat molt definida, i on els mataronins amb inquietuds de caire humanístic, participaven en vetllades literàries, conferencies, obres de teatre... tot el que signifiqués un enriquiment cultural, que per descomptat no vol dir que més d'un no tingués afany de protagonisme, però sense manipulacions per part de polítics ni nacionalismes de cap classe, sinó que el fet cultural ajudava a reivindicar i a fer “oposició” el que era Catalunya, envers la resta d'Espanya.

L'exposició, ben estructurada a base de plafons de tela impresa, permet de forma amena i didàctica, conèixer la personalitat del poeta, a base tant de fotografies com d'objectes i llibres personals, I comentaris i petits escrits d'amics i col·legues que l'havien conegut com Francesc Masriera, Jaume Boter de Palau, Josep Reniu, Joaquím Casas, i un llarg etc. En especial, cal destacar a Maria Mercè Bruguera, qui va fer una estudi de la vida i obra del poeta, publicat en la sèrie Caps de Bou de l'abans PMC.

Llegint els diversos fragments que es troben en la mostra, podem veure el contrast d'uns versos marcats per l' amarga i trasbalsadora experiència, com va ser la guerra civil, amb la pèrdua d'alguns amics, i corprès per la duresa dels temps i dels fets que va viure, (Jo he vist – 1938 - Amistat, bandera blanca – 1945, i un lirisme brillant i encisador, exultant, no exempt de certes dosi d'optimisme (Montcabrer-1943 – Presoners de la mar – 1943).

Una exposició aquesta de caire històric, per donar a conèixer i a recordar al poeta Josep Punsola, que no és un carrer del barri de Rocafonda, sinó que va ser una personalitat extraordinària, somniadora amb una vida intel·lectual cultivada, - cal recordar que també va fer cinema amateur participant al film Porta Closa d'Enric Fité - però que la mort va tallar en sec, de forma indiscriminada com més d'un cop succeïx.

Com a cloenda de la mostra, el proper diumenge, 18 d'octubre, a les 12 del migdia, tindrà lloc a la sala d'actes de Caixa Laietana, un recital poètic dedicat a Punsola.

Tuesday, October 06, 2009

ARQUEOLOGÍA AMB ARRELS i SENSE MITES





En l'albada del segle XXI, l'arqueologia es contempla a nivell popular, sota el prisma de l'Indiana Jones a la recerca de mil i una aventures, o de les mítiques expedicions de molts arqueòlegs a l'antic Egipte, per descobrir els tresors enterrats dels faraons.

Però la veritable essència de l'arqueologia és llegir, buscar, recorre mil i un indrets i gratar, moltes vegades sense obtenir els resultats volguts, i d'altres descobrint elements culturals i identitaris que no deixen de ser sorprenents.

És aquesta darrera visió la que el Museu de Mataró, conjuntament amb l'Obra Social de la Fundació “La Caixa” ens proposa fins a mitjans d'aquest mes, a través de la mostra La missió arqueològica del 1907 als Pirineus, amb un total de 71 fotografies, seleccionades entre més de 200 clixés.

Com sol ser habitual en aquest tipus de mostres, dedicades més a l'aficionat, a l'encuriosit o a qui té veritable interès, però no al gran públic – la qual cosa no deixa de provocar certa tristesa per la falta de desig de coneixement que es demostra – a base de plafons s'exposa un seguit de fotografies de diferents indrets pertanyents a la Vall Luishon, la Vall d'Aran, la Vall de Bohí, la Noguera i la Vall d'Isàvena, emplaçaments tots ells amb el nexe comú de trobar-se als Pirineus, i que varen servir d'estudi a l'expedició que tal com diu el programa de mà: el 30 d'agost de l907 va sortir en missió científica de l'Institut d'Estudis Catalans, formada pels arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday, l'historiador del dret Guillem M. De Brocà, el conservador del Museu Episcopal de Vic, Josep Gudiol i el fotògraf Adolf Mas. ...

Aquesta exposició convida al visitant a reflexionar sobre el que significa el patrimoni històric i artístic català. Com l'entrega de cinc persones, procedents de diversos àmbits però amb l'esperit crític d'investigar i de descobrir, va permetre donar a conèixer bona part de les arrels del que avui és Catalunya en la seva basant històrica i artística, i que malauradament, la manipulació política oblida, com si la grandesa que un cop va constituir la Corona d'Aragó juntament amb els comtats de Catalunya no hagués existit mai, i tot es remuntés al 1714.

A través del reportatge fotogràfic – i també d'una filmació que complementa de forma molt adient la mostra – es pot veure la duresa de les condicions de l'expedició, perfectament assumida per l'entusiasme dels expedicionaris, i de com aquesta i d'altres posteriors varen constituir la salvaguarda del patrimoni català, a través de la descoberta de frescos en petites esglésies com la de Santa Maria Taüll o Sant Vicens, o les figures de dos davallaments, i que avui en dia formen part del MNAC.
El programa de mà també informa, que aquesta exposició ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l'Institut Amatller d'Art Hispànic i la Fundació “La Caixa”. No serà aquesta una mostra aïllada, sinó que forma part d'un conjunt de iniciatives que tenen com a objectiu mostrar els fons fotogràfics del patrimoni d'aquest Institut.

A part de les fotografies, també es recullen documents de l'època com una carta de recomanació del Bisbe de Vic o l'autorització del Bisbe de l'Urgell (gentilesa de l'Arxiu i Biblioteca episcopal de Vic), pàgines de les notes a mà, realitzades en diversos quaderns, on si poden trobar dibuixos de Josep Puig i Cadafalch, amb gran quantitat de plantes, seccions i detalls dels edificis, o el llibret Nocions de l'Arqueologia Sagrada de Catalunya de Josep Gudiol, escrit al 1907 i dedicat al fotògraf Adolf Mas. Del mateix Mn. Gudiol es poden trobar uns interessants apunts sobre la memòria dels objectes artístics trobats.

Una exposició molt il·lustrativa de les reminiscències del'esperit d'una època – La Renaixença (1833 - 1859) – i que és d'esperar que els alumnes i professorat de les nostres escoles visitin, en ares de conèixer les arrels de l'autèntica arqueologia.

Thursday, October 01, 2009

CONTRASTANT ELEMENTS ARTÍSTICS





L'àmbit Zero de l'Ateneu Caixa Laietana presenta fins al proper 29 d'octubre l'obra de Diego Guirao més recent: Asimetrías Telúricas – Anatomías Urbanas, una mostra que si bé no obeeix a l'harmonia, al cosmos, al canon geni i sublimitat, presenta un conjunt de peces de visió senzilla, però d'estructura complexe pel que fa a la seva comprensió.

El artista, que va néixer a Mataró l'any 1956, va ser alumne de Pablo Mañé entre el 1971 y el 1975. Posteriorment va estudiar a l'Escola d'Estudis Artístics de l'Hospitalet de Llobregat (1976-1977), Facultad de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife (1977-1978) y Escola de les Arts del Llibre, Departament de Gravat , Barcelona entre els anys 1978 i 1983). A nivell expositiu, ha realitzat mostres individuals a galeries com la d' Antonio de Barnola (Barcelona), Túrculo (Madrid), Estol (Barcelona) o Galeria Picasso – Centro Cultural Español (Nova York), en un període que va del 1980 al 1991.

Formes i volums sèptics, distants i freds. Pura geometria en la seva concepció i, exposició. Un univers quasi matemàtic, reforçat per la matèria emprada: ferro, pedra, sorra o altres metalls, donant al conjunt del treball duresa i distanciament.

Una obra urbana, estructurada, amb reminiscències arquitectòniques. Volums i espais uniformats dins un context majoritàriament rectilini, sobtat, implacable e incòmode.

No és aquesta una mostra pel gran públic de la Sant Lluc, que de ben segur aprofitarà l'avinentesa per visitar-la, fet que afavorirà a l'artista, que en altres circumstàncies, no ho tindria tan pla.