Monday, November 11, 2013



PREMI ILURO-2013
Ó QUIN SIGNIFICAT TÉ LA HISTÒRIA LOCAL AL SEGLE XXI?



El passat dimarts, 5 de novembre va tenir lloc el lliurament de la 55ena edició de Premi Iluro de Monografia històrica – 1ª de l’actual Fundació Iluro – dotant amb 4.500 € abans d’impostos – reducció significativa de la quantia, ja se sap, és la crisi -  i l’edició de l’obra.

El jurat format per:  Dr. Antoni Pladevall i Font, president, i pels Drs. Josep Maria Fradera i Barceló (Universitat Pompeu Fabra), Joaquim Pera i Isern (Universitat Autònoma de Barcelona), Xavier Torres i Sans (Universitat de Girona) – nova incorporació - , la Sra. Àngels Soler i Llobet (Museu de Mataró), i la Dra. Roser Salicrú i Lluch (Consell Superior d’Investigacions Científiques i Fundació Iluro), i secretària del jurat, va acordar per unanimitat guardonar el treball de la Dra. Alexandra Capdevila Muntadas: Els murcians dels segles XVI i XVII. Entre la temporalitat i l’arrelament al Maresme, un minuciós i documentat estudi sobre la immigració francesa al Maresme.

Enguany, també hi va haver-hi un accèssit,  dotat amb la publicació de l’obra, pel treball titulat De xerric a capità d’empresa. La indústria del gènere de punt al Maresme , obra de Mossèn Jaume Brufau i Prats,  on publica i comenta les memòries del seu pare, Joan Brufau i Cusidó.

I el que s’acaba d’esmentar és el que se’n pot treure d’un premi i d’un esdeveniment que continua tan passat de moda com abans, provocant fins i tot l’escàs interès de les redaccions de noticies comandades pels plumífers locals, i algun d’aliè a nivell català.

Cal fer esment de que per alguns dels habituals – entre ells qui subscriu aquestes línies -  era esperat amb certa expectació, davant els canvis produïts i la mancança de conferenciant, la qual cosa pressuposava un acte més lleuger i vital.

Però no, benvolguts i desconeguts lectors. No va ser així; el públic present, patidor de mena, no va tenir més remei que aguantar estoicament 1 llarga i cansada hora i 45 minuts.

Si bé aquesta cronista accidental tenia intenció de fer un relat dels esdeveniments, com fins ara ha tingut per costum, tant per motius professionals com de reflexió,  ha arribat a la conclusió que es fa més necessari un article d’opinió, personal i intransferible, sense deixar de banda la realitat dels fets.

La pregunta que encapçala el titular d’aquest redactat es pot respondre perfectament amb CAP SIGNIFICAT per les actuals generacions, poc donades a les humanitats i que per descomptat ni tan sols eren presents al Carrer Santa Teresa, 61 on es va presentar l’acte, que davant del gir de Fundació Caixa Laietana a Fundació Iluro, ha tornat a l’austeritat dels temps  de la era pre Boter de Palau-Dòria i Ibern, on evidentment la qüestió econòmica també es va deixar notar.

L’actual estudi de la història i especialment la local només serveix per acontentar a una minoria selecte, ben arrelada en mitjans institucionals – tant els guanyadors de l’edició 2012 com l’actual i bona part del jurat del premi – es pot comprovar en el segon paràgraf -  o bé són professors d’institut o catedràtics d’universitat, o estan vinculats a institucions museístiques,
històriques, etc., que fervorosament es decanten per mantenir un status que sota la capa de la intel·lectualitat i d’un interès per la investigació històrica, tan sols pretén justificar els seus llocs de treball, que paguem entre tots,  i que no repercuteix en la societat per res.

Fins a tal punt que no hi havia alumnes de Joan Giménez Blasco o de Rafael Luque, guanyador i accèssit del Premi Iluro 2012, ambdós doctors en història, i professors d’institut. La mitjana d’edat dels presents, que no varen omplir del tot les còmodes cadires de la sala d’actes de la fundació, voltava als 60 anys, i com sol ser habitual, pertanyia a la flor i nata... rància del MTV. A destacar la notable absència de regidors de la “leal oposición” i deslleial gestió amb la ciutat, tant per la banda dels socialistes com d’Iniciativa per la Cartera...  perdó, vull dir per Catalunya. Lapsus. Tampoc hi havia cap despenjat membre de la CUP, ni per descomptat PxC. Massa nivell intel·lectual per pobres ments descarrilades.

Com que no hi havia conferenciant – una despesa menys– es va substituir la sempre fatigant xerrada per la presentació dels llibres editats de l’edició 2012 del guardó.

Veritablement va ser pitjor el remei que la malaltia. El Dr. Luque va delectar a tots els presents amb una avorrida, insulsa i llarga xerrada, il·lustrada amb diapositives i carregada de dades i números, del seu accèssit Estat, patrons i obrers davant la modernització de les relacions laborals – La junta de Reformes Socials de Mataró (1900-1923), un títol llarguíssim per una obra que s’aconsella llegir en cas de patir insomni.

L’afany de protagonisme del personatge – que es va presentar amb camiseta de màniga curta color blau marí, estampada  i suposo que pantaló texà, o sigui moda cutre moderna, d’intel·lectual d’avantguarda – va exasperar a més d’un membre del respectable que o bé xerrava baixet o mirava el rellotge.



Però el Dr. Giménez Blasco tampoc es va quedar curt i no va deixar que el seu predecessor s’emportés l’honor de cansar al personal, per la qual cosa, es va convertir en la vedette de l’espectacle, tot començant la seva intervenció, amb un discurs polític, recordant la frase que corria de boca en boca en l’edició 2012 “Això sembla el darrer sopar abans de l’enfonsament del Titànic”, per continuar tot seguit amb una critica directe i contundent tant als canvis socials i econòmics produïts a la ciutat,  com a conseqüència de la crisi:

Els 400 pisos buits en mans de la banca local, l’estafa de les preferents i la posterior transformació i desaparició de Caixa Laietana, ara Bankia: “davant la crisi contundent hi ha les decisions de les persones”– que prèviament el president de la Fundació, Rafael Montserrat, havia relatat al respectable – i atacant directament les tesis de Francis Fukuyama, - m’agradaria saber quants dels MTV presents sabien de l’existència d’aquest personatge -  un politòleg estatunidenc d’origen japonès i el seu llibre “El fin de la història y el último hombre”,  en què defensa la teoria que la història
humana,  com a lluita entre ideologies ha conclòs, i ha donat inici a un món basat en la política i economia de lliure mercat,  que s'ha imposat al que l'autor anomena utopies després de la fi de la Guerra Freda., passant a continuació a defensar l’estudi de la història: “L’historiador ha d’estudiar, criticar i denunciar”, per continuar tot seguit parlant del seu llibre, fet aquest que no expressaré per no cansar al personal, i que en tot cas, si te calers per gastar i te ganes de fer-ho, pot adquirir convenientment.

Si més no, però desprès del discurs tant contundent, una s’adona que llegint la seva biografia, publicada a la contraportada del llibre, el que fa el Dr. Giménez Blasco és estudiar, criticar i denunciar la història... però del segle XVIII, honorable i venerable tasca, sense cap mena de dubte, però gens compromesa amb els problemes històrics que està vivint l’ésser humà del segle XXI, més interessant en saber les arrels i desenvolupament del tema Bankia i les preferents -  fet històric aquest que NINGÚ tindrà pebrots d’historiar, ni tan sols demanar de publicar desprès de mort – que no pas els gloriosos temps de la marina catalana de la costa de llevant en la seva etapa d’or, segles XVIII i XIX, un tema erudit, que no atrau l’atenció de ningú.


En l’esdeveniment del Premi Iluro tenia que parlar tothom. No podia ser d’altra forma.  La Dra. Roser Salicrú, representant del Museu Arxiu de Santa Maria a la Fundació Iluro, i mestre de cerimònies, va estar a l’alçada de les circumstàncies, - tot i desconèixer totalment el protocol, donant la paraula al president, i acabant l'acte, quan és al inrevés -  però haguera pogut estalviar al respectable la lectura de TOT  EL PEDIGRÍ dels abans esmentats doctors, ja que la seves dades es troben igualment a la contraportada del llibre. 



Tal com s’ha dit abans, Rafael Montserrat, antic membre del consell d’administració de Caixa Laietana, i ara honorable president de la Fundació Iluro, va explicar als presents els canvis produïts: creació de la fundació al maig del 2012, a fi a efecte de gestionar part
del patrimoni de l’obra social de l’antiga entitat d’estalvi, com a resultat de la fusió amb altres caixes per part de Laietana, la pèrdua d’un 2% d’accions que conservava del Banco Financiero y de Ahorro, fet que li haguera proporcionat un fons de reserva – en base als seus dividends -  per seguir conservant l’obra social, però per imperatiu legal va deixar de ser caixa d’estalvis per convertir-se en fundació, amb comissió gestora prèvia, que va permetre vincular a l’actual Fundació Iluro a entitsts com el Museu Arxiu de Santa Maria, l’Associació Sant Lluc per l’Art, el Cercle Catòlic, el Foment Mataroní, i a persones de reconegut prestigi, etc.,

Davant la situació, Montserrat va  dir: L’objectiu és donar continuïtat a l’antiga obra social de Caixa Laietana. L’objectiu és clar, però els mitjans són diferents. Per a Montserrat, cal ara una priorització d’activitats i reduir despeses. Entre les prioritats, mantenir el Premi Iluro – 55 anys, 77 llibres publicats,  Creu de Sant Jordi - , al igual que la biblioteca popular, la casa Coll i Regàs i l’Ateneu.

Naturalment, els guardonats d’enguany també es varen adreçar al públic. En primer lloc Mossèn Brufau que amb un entusiasme gens contingut va començar a parlar del seu pare, del seu interès per aprendre francès a França i anglès a Anglaterra, de com va anar als EE.UU, va conèixer a en Guggenheim i del seu treball a les mines, i de la seva vinculació amb el tèxtil.

Per la seva banda,  Dra. Capdevila va introduir breument als presents en la temàtica del llibre: la immigració provinent del sud de França cap a Catalunya, durant els segles XVI-XVII,  malgrat el  període d’esplendor del país veí, però que no afectava a les comarques del sud francès. Un treball que analitza dos tipus  d’immigrant francès el temporer, que travessava els Pirineus anualment i que tornava a les seves terres una vegada finalitzada la collita, i el nouvingut que es va establir i va arrelar al país.

Mossèn Pladevall,  com a president del jurat, i que segurament l’any vinent deixarà de ser-ho, per haver complert el període de sis anys establert,  va tenir una intervenció curta, en la que va expressar les motivacions del guardó i accèssit d’enguany, sense comentar
les altres obres presentades, que varen ser: La font picant d’Argentona, Elisabeth Cristina de Brunswick, i dues obres més de títol llarg, i que per més que s’ha buscat i rebuscat, no ha aparegut cap noticia sobre el total de textos i els seus títols.

Pladevall va destacar que alguna més de les obres presentades mereixia ser publicada. Perexemple, Elisabeth Cristina de Brunswick com a treball presentat en format de novel·la històrica. En referència a l’obra guanyadora i l’accèssit, va manifestar que: “es busquen treballs que s'hi hagi treballat, i que aportin alguna cosa” .

Va confessar que va sobtar al jurat el títol donat a l’obra Els murcians dels segles XVI i XVII... quan realment es tractava dels habitants del país gal, nois entre 15 i 18 anys, que buscaven feina i una bona viuda per casar-se, i així assegurar la seva estabilitat. Anaven molt buscades en aquell moment les viudes amb patrimoni, va comentar el Dr. Pladevall fent gala del seu sentit de l’humor habitual. L’obra guanyadora demostra la tasca d’investigació als arxius parroquials.

Les intervencions, però, no es varen acabar aquí. Tocava el polític de torn, provinent de la Gene: Albert Carner, Director General de Política econòmica, que es va mostrar satisfet de substituir al conseller Mas Colell, liat amb el tema dels pressupostos al Parlament de Catalunya, doncs ell va ser qui va intervenir en nom de la Generalitat en la transformació de l’obra social de Caixa Laietana en la creació de la Fundació
Iluro. De l’actual conseller d’economia, Carner va manifestar el seu aprenentatge de diverses lliçons, especialment en com enfocar la gestació de nous projectes a llarg termini: Quan pensis en com ha de ser una nova fundació, pensa en 40 anys de temps...

I finalment, l’alcalde Mora, que també en un breu discurs,  - i que amb anterioritat, va obrir la plica del treball guanyador, per primera vegada en la història del premi,  com si de Hollywood es tractés  - va dir que el dia havia començat malament – en referència a la intervenció de Pere A. de Dòria dins la Comissió d'Investigació de Caixes del parlament – però que acabava bé en un esdeveniment com el Premi Iluro.

Va recordar com un any enrere hi havia gent al carrer manifestant-se obertament contra els directius de Laietana, i que aquest any el lliurament del guardó transcorria amb plena normalitat: “podem assegurar que la Fundació Iluro recull l’esperit de l’obra social,  i per tant posa el camí per esdevenir un servei, en aquest cas de la cultura”. Va mostrar la seva il·lusió per aquesta nova etapa i la seva satisfacció perquè hi hagi tanta gent que vulgui trobar els nostres orígens.

I sense piscolabis, ni el gelat de vainilla amb cobertura de xocolata de Ca l’Uñó, es va acabar una extensa hora i tres quarts, on s’haguera pogut estalviar la meitat de temps. Però aquesta teòrica reducció de temps,  no haguera afavorit gens a aquesta endogàmia de la història, ben apoltronada institucionalment,  que fa massa anys que intervé en el Premi Iluro, que ha defenestrat a  l’historiador amateur,
- tot i l’excepció d’aquest any amb Mossèn Brufau -  i que ha foragitat al públic poc il·lustrat, però amb ganes de conèixer, per donar pas a professionals de la història, que busquen un modus vivendi, ben embolcallats de títols – la guanyadora d’enguany és Dra. en Història i Graduada superior en arxivística i gestió de documents – tot un pedigrí, però que aquesta cronista accidental NO RECORDA que MAI hagi trepitjat els abans anomenats Acte Acadèmic    Conclusiu del Premi Iluro d’anys anteriors, i que un cop aconseguit, tampoc ho farà més, si no és perquè es torna a presentar i guanyar. Si és una habitual de les Sessions d’Estudis Mataronins que organitza el Museu Arxiu de Santa Maria, on era coneguda pels seus inacabables inventaris, sempre ben embolcallada de suport familiar.

Estem al segle XXI. Les oligarquies polítiques, financeres, del món de l’art, de la música o de la història en aquest cas, estan molt arrelades en la societat, i serveixen de mal exemple a persones que valoren guanyar-se un lloc... sense mèrit ni esforç real sense  benefici per la societat, només de si mateixos.

El Premi Iluro, que fa unes quantes dècades era conegut ARREU  de Catalunya, que mitjans de premsa generals eren convidats al lliurament del guardó, que se’n feia ressó tant a Catalunya com arreu de l’Estat, on les seves obres eren traduïdes i difoses arreu del món hispà, principalment,  - el llibre editat durant el 50è aniversari, escrit per Pere Tio i el Dr. Giménez Blasco així ho demostra -  s’ha quedat en una mísera parcel·la de terra maresmenca, per a gaudi d’uns quants i desconeixement de molts.

Membres del jurat i primers historiadors guardonats en el certamen, el dia de presentació de les primeres obres publicades el 1961. Ramon d’Abadal i de Vinyals, assegut al centre de la fotografia, presidí el jurat del Premi Iluro des del 1959 fins al 1969. (Fotografia extreta de la web del Premi IIluro)

Per l’experiència d’aquesta cronista accidental, la Fundació Iluro es veurà limitada en la seva tasca, tan per qüestions econòmiques com de mentalitat i d’expansió de les seves activitats. Disposa de patrons amb criteris diversos, vinculats al “món de la cultura”, però dintre de les seves “capelletes”, i per tant, si bé la seva presència en altres edicions del premi era nul·la, inclosa la de la secretaria del jurat, Dra. Roser Salicrú, ara és obligada. Per tant, cal complir amb l’expedient i quedar bé. No és per tant, en interès REAL de la història ni de la seva difusió.


Nota.
Per descomptat, tots els intervinents, varen donar els agraïments de rigor – faltaria plus – No hagués estat bé no esmentar-ho. 


3 comments:

Anonymous said...

interessant crònica, exercici recomanable de coneixement i sinceritat periodística.

Julia said...

Me ha encantado tu post, tienes cosas muy interesantes, felicidades por tu bloc. Te invito a visitar el mio, esta semana , ¡Ens muntem una festa!! Però no qualsevol festa, una amb detalls únics, i carregada de bones idees, perquè els nostres esdeveniments mai tornin a semblar avorrits i insípids, vols venir a veure-ho? Únic requisit, passar-s'ho bé. Espero que te guste y si no eres seguidora espero que te hagas y si lo eres gracias por tu visita. Elracodeldetall.blogspot.com

astros said...

http://cartaastral.blogdiario.com/