Friday, May 31, 2013


5è PREMI DE PINTURA
TORRES GARCIA - CIUTAT DE MATARÓ

RESISTINT COM ESPARTANS A LA BATALLA DE TERMÒPILES (I)


La batalla de les Termòpiles va ser un conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mèdica, que va tenir lloc l’any 480 (a C),  on  es varen enfrontar l'Imperi persa de Xerxes I,  i una aliança de polis gregues liderades pel rei Leonidas I d'Esparta. La confrontació va durar tres dies i es va desenvolupar al pas de les Termòpiles.

Tant els escriptors antics com els moderns han utilitzat la batalla de les Termòpiles, com un exemple del poder que pot exercir sobre un exèrcit el patriotisme i la defensa del seu propi terreny; Leonidas va acomiadar la majoria de l'exèrcit grec, romanent per protegir la seva retirada juntament amb 300 espartans, 700 tespis, 400 tebans i possiblement alguns centenars de soldats més, la majoria dels quals van morir en la batalla.

Benvolguts i moltes vegades anonims lectors d’aquest blog intranscendent d’esdeveniments desconeguts pel 99,9% dels teòrics 124.000 habitants de la nostra ciutat:

Serveixi aquesta introducció històrica, d’una gran i coneguda batalla,  com a prèvia i reconeixement a la tasca que l’ASLL (Associació Sant Lluc per l’Art) porta a terme, tant per tirar endavant l’esmentada entitat com el Premi Torres García de pintura. Però com l’exercit de polis gregues encapçalades per Leonidas I, la heroica resistència als canvis de criteris i d’estratègia, aferrant-se a la defensa d’un “territori cultural” (el premi de pintura), estan provocant   desencisos i desconfiances.


El premi Torres García Ciutat de Mataró va estar concedit un any més, el passat dijous 30 de maig.  El guanyador de tan significatiu i en realitat ignorat guardó ha estat: Martín CARRAL GONZÁLEZ, i els guardonats: Mariano CARRERA BLAZQUEZ, Juan CUELLAR COSTA i Guillermo ADOLFO PÉREZ MASEDO.

El títol de les obres i altres informacions generals, les pot consultar l’amic lector a la premsa local, per la qual cosa, aquesta cronista accidental no s’entretindrà gaire en dades tècniques per centrar-se en certs detalls i curioses coincidències que any rere any es succeeixen en aquest premi.

No obstant, cal seguir un ordre; un esdeveniment social d’aquesta mena, bé requereix una certa atenció:

A les 7 de la tarda, dins l’Ateneu Fundació Iluro (ex-Laietana), que s’estrena com a tal en aquest acte, de les 150 cadires aproximadament disposades, en prou feines hi havia un 30% d’aforament. De mica a mica, es va anar omplint amb el personal habitual en aquest tipus d’actes: una digna però no excessiva representació del gremi de pintaires i artistes – membres de la Sant Lluc a part -  autoritats civils a les que religiosament paguem el sou amb els nostres impostos (a excepció dels del PP, CUP i Plataforma – evidentment no hi ha eleccions, tenen la mensualitat segura i per tant no han de lluir el tipus) ,   membres de la recent creada Fundació Iluro, en prou feines cap component d’altres entitats fora de l’àmbit artístic (científic, literari, històric, etc. etc.), ni tampoc hi va ser present el Sr. Bassat ni membres de la seva fundació ni de l’IMAC (i això que alguns són artistes però  viuen "ricamente" del funcionariat), a excepció del regidor de cultura (s’ha de complir),  i uns quants curiosos o despistats més. És a dir, els habituals com sempre passa a la nostra ciutat.




En el fons, la trista i crua realitat és que cada vegada es fa més feixuc aguantar els discursos, i molts varen arribar tard expressament. No obstant, val a dir que la gestió de la Sant Lluc en aquest àmbit va ser absolutament brillant: en 30 minuts varen parlar cinc persones més en Pep Andreu de la Tele Mataró, (vull dir M1TV),   que va fer de mestre de cerimònies i per descomptat el guanyador. Veritablement perfecte. Pot ser que n’aprenguin els del Premi Iluro !!!

Amb exquisida cortesia, tots els que prengueren el torn de la paraula, s’adreçaren al públic amb la salutació corresponent als càrrecs presents a la taula i a l’auditori,  i amb els agraïments de rigor.  

Unes 200 persones, més o menys,  es podria dir que va constituir el total del respectable assistent... com sempre. Tot un èxit? No, per descomptat, tenint en compte la tasca de l’entitat que evidentment no disposa del capital per a una millor difusió de les bases de concurs, ni per captar l’atenció dels mataronins, ni en prou feines la de molts dels seus associats... que desprès voldran públic per les inauguracions de les seves exposicions.

Una tasca que no es veu tampoc gens recompensada per la participació de l’artisteo del “mundo mundial” , aconseguint tan sols l’interès de 238 artistes – l’any 2011 en van ser 247 i el 2009, la xifra va ser 237. (Dades de la pròpia entitat)



Les causes de tan poc volum de participació poden ser les ja esmentades de falta de mitjans, com les despeses que pot suposar per un artista embalar i enviar una obra de dimensions grans, com indiquen les bases del concurs, com també el poc atractiu que resulta el jurat que ha d’escollir les obres.

Uns membres que volten els 70 i els 90 anys, iaios de solemnitat, estancats en uns arquetips “gaga i demodé”, dels anys 60 i 70 del segle XX, i que per quatre calerons venen la seva ànima al diable:  Juan Manuel Bonet, Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig, Francesc Rodón i Antoni Luis, president de la Sant Lluc, i que actua com a secretari.

Les causes d’un premi on la selecció presentada en exposició en aquest 2013,  és d’alta qualitat tècnica però sense creativitat, e inexistència total d’ànima artística, també les podem trobar en els criteris dels iaios del jurat, en quan a la fixació per segons quins artistes, que en alguns casos, convocatòria rera convocatòria són escollits.

Aquesta cronista accidental, de professió comptable, que ha derivat a la crítica d’art, i que actualment intenta exercir de galerista virtual, no pot oblidar de cap manera el “quadre de comptes”, i anar a la recerca “del cèntim que falta”. Per tant, observant la presència d’una obra corresponent a un artista ja guardonat, s’ha engrescat en buscar com una fura en un cau, les coincidències expositives. Heus ací, venerable lector, el llistat d’artistes seleccionats en diferents convocatòries, i per tant, formen part de l’exposició i del catàleg... que no se qui paga, i que a molts els hi és de justificant.


Ricardo ALVAREZ ARJONA (Anys: 2011 – 2013)
Lola BERENGUER (Anys: 2011 – 2013)
Gonzalo ELVIRA: (Any 2011 – en que va resultar guardonat – i 2013
Miguel HERNÁNDEZ SÁEZ  ( 2011 – 2013)
Elena MARTÍ ROMERA: (Anys 2007 – 2009 – 2011 i 2013 – En la propera edició pot ser surt guanyadora).
Keiko OGAWA ( 2011 – 2013)
Marc PRAT (2011 – 2013)
Federico RIBEIRO OGANDO (Anys 2009 – 2011 i 2013)
Enrique RODRÍGUEZ GARCÍA (2011 – 2013)
Salvador VALENTE (Anys: 2007 – 2009 – 2011 i 2013
Paulo ESCOBAR ELORZA (2011 – 2013)
Javier SORIA ORTEGA (Anys: 2007 – que va ser guardonat – 2009 i 2013
Guillermo Adolfo PÉREZ MASEDO (Anys 2009 i 2013, en que ha estat guardonat)

(En referència als anys 2005 al 2009 també es disposa de llistat, però podria resultar excessivament feixuc als ulls del lector)

Si fan quatre comptes ràpidament observaran que:

DE LES 40 OBRES SELECCIONADES A L’EDICIÓ D’ENGUANY, 13  JA HI VAN ESTAR-HI AL 2011.

Pregunta: De debò dels 238 artistes que varen presentar obra, NO HI HAVIA CAP NOVETAT, CAP ARTISTA MÉS INTERESSANT QUE HAN TINGUT QUE REPETIR-NE 13 ?????!!!! Es que sempre es presenten els mateixos ????? De debò, de debò, no hi havia res més potable????? Tan poca qualitat tenien els 190 que no varen passar la tria? I en referència al guanyador, ves per on, es presenta per primer cop en les cinc edicions  i... GUANYA!!!

Ja saben molts lectors que aquesta cronista accidental es aficionada a la boxa. I hi ha una paraula que defineix perfectament quan un combat presenta sospites: TONGO!!!

Al que s'ha fet menció, cal afegir una altra dada:  Daniel Giralt Miracle, excel·lentíssim membre del jurat, va prorrogar el catàleg de l’exposició del premiat d’enguany:  Martín CARRAL GONZÁLEZ, que fins al 26 de maig va exposar a la Fundació Vila Casas de Barcelona. Coincidència? En la vida no hi ha RES, però RES que passi per casualitat.

Com a persona que exerceix la crítica d’art i que visita sovint les mostres de l’esmentada entitat, oportunament s’ em va trametre el catàleg, la qual cosa ha permès la verificació del que abans s’ha esmentat.



5è PREMI DE PINTURA
TORRES GARCIA - CIUTAT DE MATARÓ (II) -Discursos


Davant dels fets que s’acaben d’explicar, que generen prou  recel en els criteris i la imparcialitat del jurat,  fer esment que pel president de la Fundació Iluro, Rafael Montserrat va ser una satisfacció acollir les obres guanyadores i seleccionades del Torres García, i que “és un esdeveniment important per la nostra cultura i ciutat”, és un pur tràmit.

Que el secretari del jurat Antoni Luis, i president de l’ASLL mostrés la seva satisfacció perquè l’Artur Mas – ex Conseller en cap i ara al Cap de la Gene -  hagués prorrogat el catàleg de la mostra, que reconegués el recolzament del crític d’art local Pere Pascual i de l’Ajuntament al concurs, que agraís als artistes l’esforç per la seva participació i als membres del jurat la seva tasca, per finalment adreçar un missatge en castellà als presents vinguts de contrades fora del Principat, i llegir el text que consta en el catàleg i el programa de mà, doncs és de agrair per la seva brevetat, claredat i concisió, però no deixa de ser un parlament de rigor i adequat a la seva representació.




Que un cop esmentats els guardonats, l’artista guanyador Martín CARRAL GONZÁLEZ, recollís el guardó (i el xec, el més important com va dir Pep Andreu), s’adrecés principalment a la taula presidencial, i en prou feines al públic,  per explicar a preguntes de l’Andreu que la seva obra “parte de la esfera y del círculo, y la distorsión con ilusión óptica, con un hilo conductor con Torres García, como prueba del constructivismo, mientras investigo un nuevo espacio y concepto dentro de este mundo global como el Hiperespacio”, tot finalitzant amb un agraïment emocionat, artístic i ECONÒMIC, també és de regraciar.

No obstant, vista l’obra, tan sols es tracte d’un treball a base de línies i encreuaments artístics, plasmats amb mil·limètrica precisió i tècnica depurada, que no deixa de tenir certa gràcia, però que s’intueix que en la realització de l’obra, no hi ha una excessiva mà pictòrica,  i si la utilització de mitjans informàtics o digitals.



Que el consol de l’Uruguay a Barcelona Arturo Villareal, mostrés igualment la seva complaença per assistir a aquesta cinquena convocatòria, tot realitzant uns breus apunts biogràfics de Torres García, “como una de las figuras más importantes que ha dado Uruguay al mundo”, destacant la seva integració al grup de pensadors d’Eugeni d’Ors, la realització d’uns murals a la Diputació de Barcelona, ja desapareguts i la col·laboració amb Antoni Gaudí, per al disseny dels vitralls de la Sagrada Familia, tot indicant que l’arquitecte li va aconsellar que es dediqués la docència, (l’home ja no sabia que dir per no repetir-se), doncs també va ser d’agrair, tot mantenint-se dins els cànons de la formalitat protocol·lària de l’esdeveniment.

Que Maria Àngels Torres, directora dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (uf, que llarg és això), digués que li va resultar un plaer tornar a participar novament en aquest acte d’inauguració a Mataró “ciutat amable, oberta i contemporània”, que parles d’amor a l’art i de compartir sensibilitats amb Torres García amb les seves diverses estances a Catalunya, que “l’art és més útil del que molts creuen”, que es necessària la voluntat d’ésser i d’obrir-se al món, etc.,  no deixa de ser un discurs amable i de tràmit, per veure que la senyora no trapitja el carrer per comprovar la davallada que està patint l’art, tant en el seu aspecte creatiu, como econòmic i de formació humanística, ja que ella com a funcionaria tampoc en té necessitat de veure-ho.



I que finalment l’ Il·lustríssim Sr. Alcade de Mataró Joan Mora, acabés el torn d’intervencions manifestant que “per les persones que estimem l’art és un orgull presentar un premi d’aquestes característiques”, recordant els deu anys de vida del premi amb cinc biennals i la tasca de l’ASLL per tirar-ho endavant, amb la col·laboració de l’Ajuntament.

Fent memòria també que als 17 anys en Torres García va pintar el seu primer oli, que va passar per l’escola dels Arts i Oficis, (...) i que Mataró “està en primera línia dels premis artístics de l’estat espanyol, i que és important que persones d’arreu de l’estat hi participin”, per acabar dient que “sense l’art malgrat els moments de dificultat, una societat no se’n pot sortir. No ens hem de convertir en robots. La cultura ens enriqueix com a persones”, sense oblidar les felicitacions corresponents, doncs també és un discurs de rigor, que queda molt bé, però que demostra el desconeixement de la realitat del tema, partint de la base que el sistema educatiu que propugna des de fa anys els seus correligionaris de la Generalitat – al igual que el govern central – ha malmès les humanitats. 



5è PREMI DE PINTURA
TORRES GARCIA - CIUTAT DE MATARÓ

RESISTINT COM ESPARTANS A LA BATALLA DE TERMÒPILES (III)

Com a conclusió de tot plegat, tenint en compte el correcte desenvolupament protocol·lari de l’acte, i anant directament al resultat del premi corresponent a aquesta cinquena convocatòria, em sap greu pels bons amics de la Sant Lluc, qüestionar seriosament el concepte i l’estratègia del premi, que per descomptat no es encertada, ja que ni Mataró està en primera línia del tarannà artístic com va dir l’alcalde, ni cap mitjà de comunicació generalista important se’n va fer ressò, ni tampoc assisteixen persones de rellevància dins el camp artístic a l’esdeveniment, que ja disposa de cinc convocatòries.a)Que els bons amics de la Sant Lluc se’ls hi està escapant de les mans aquest l’organització i difusió d’aquest premi, i com Leonidas I es resisteixen a la particular Termòpiles del Torres García, convidant a un jurat (Joan Manuel Bonet, Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig i Francesc Rodon)  que en base al que abans s’ha esmentat, no ajuda gens al desenvolupament del premi, creant serioses dubtes sobre els criteris emprats en la selecció.

b) Són molts anys d’estar al capdavant de l’entitat i de l’organització del guardó, i pot ser es comença a notar el cansament i la mancança de relleu generacional dins l’entitat.

c) El món de l’art està absolutament trasbalsat.   Estan desapareixent els col·leccionistes, la “cultura oficial” s’ha demostrat extremadament perjudicial per l’art, les escoles de Belles Arts i acadèmies de prestigi s’aguanten per un fil, i la ciutadania no visita ni sales d’art ni galeries, a excepció de les macro-exposicions organitzades per estaments públics com grans museus o el Caixaforum, que disposen de grans mitjans econòmics i mediàtics. Són canvis socials d’extraordinària repercussió, que als membre de la Sant Lluc haurien de tenir en compte. 

d) Repassant les cròniques d’altres anys, he pogut constatar la davallada del premi, les discrepàncies del públic, principalment artistes amb els guardons atorgats, i de com el desenvolupament del mateix de cara a la ciutat, sempre és igual.

e) És hora d’enfrontar-se a la realitat per part de la Sant Lluc i d’assumir que aquest darrer guardó i exposició és altament qüestionat, amb l’exhibició d’una obra freda, sense novetats, sense gaire bé figuració,   ni paisatgisme, ni nus i l’abstracció es en base a geometries rectilínies, sense potencia de colors o gestos. Un premi basant en uns criteris que ja estan desfasats. Ni tan sols l'obra guanyadora dels 9.000 € abans d'impostos es mereix el premi. Podria haver quedat desert.







f) Insistint en la lloable tasca de l’ASLL, és hora d’innovar, i si no se sap per on anar, doncs es pot copiar altres organitzacions de premis. El que és d’una necessitat imperiosa es substituir aquest jurat, que mostra tendències molt afavoridores amb alguns artistes – estic segura que en el moment de veure l’obra saben de qui és -  y que des de sempre està perjudicant al premi i a la ciutat de Mataró, perquè en el fons se'ls enrefot i cobren les seves dietes. Varis dels seus membres són prou coneguts en els entorns artístics de Barcelona, i per tant podrien aportar aquestes coneixences per a la difusió del Torres García. Mai ha estat així.

g) Pot ser també seria necessari una revisió de les bases del concurs, en referència a que les obres siguin signades amb pseudònim, i que les fotografies que els artistes enviïn també siguin sota pseudònim, i només coneguda la seva personalitat per la persona que rep la correspondència, lliurant al jurat la imatge sense dades personals dels artistes.

Igualment, tenint en compte els temps actuals i els costos que representa, el canvi de mesures de les obres a presentar, pot ser també seria una bona mesura, a fi a efecte d’evitar grans costos de transport per als artistes.

Lamento sincerament qüestionar la direcció de la Sant Lluc en aquest premi, però si realment es vol que Mataró figuri al mapa, i ser capdavantera dins el món de l’art i fins i tot de les humanitats (això ja seria un miracle), cal renovació, transformació i canvi.










6 comments:

Anna Belsa said...

El que expliques en aquesta entrada, m'és força familiar. Encara no fa un any em van demanar de formar part d'un jurat per atorgar un premi de pintura a Calella. De fet, els del premi volien que hi anés el propietari de la galeria on treballo, però com que no era un premi gaire "glamourós" per a ell, doncs em va enviar a mi. A més, tampoc pagaven (bé, un sopar al que no hi vaig assistir). Segurament els membres del jurat del premi del que parles sí que deurien cobrar. Vols dir que hi haurien anat si no?. La gent no és tant "beneita" com tu i com jo.

Pel que fa al nivell dels artistes que es varen presentar... En conec algún, com en Gonzalo Elvira, que és un bon pintor. Ara bé, la sensació de mediocritat que descrius és la mateixa que vaig tenir jo quan vaig haver de fer de jurat. No hi ha bons galeristes... No tenim públic... però em sembla que la manca d'artistes que aportin coses noves, personals, etc... també és força evident. T'ho dic per la meva experiència de primera linia de foc.

Malhauradament, em sembla que aquest premi és com tots. Ah! vaig descobrir una cosa interessant, fent de jurat: sabíes que hi ha artistes professionals dels premis?Viuen d'això, es presenten a tots, saben pintar, coneixen els trucs, als membres dels jurats... i al davant de la falta d'idees, acaben guanyant moltes vegades.

Premis de pintura... ai uix!

Marta Teixidó said...

Hola Anna,

Sí, jo també m'he assabentat del tema dels professionals dels premis no fa gaire, arrel d'un comentari a un setmanari gratuït de la ciutat.

I és clar, entenc que hi hagi 13 personatges que hagin repetit edició. No m'extranyaria gens que el guanyador anés per aquest tarannà. Però d'això no en tinc proves.

I sí, totalment coincideixo amb tu amb l'expressió dels premis de pintura: Ai, Uix!!!

Artemisia said...

Ai Marta, no deixes res en el tinter, aquí van les meves notes, tot intentant no caure en el desànim però essent conscient de les dificultats que social i cultural estem patint en aquests dies:

- Falta públic: En dono fe, no hi ha dubte que una de les principals causes és la falta d’educació humanística (que se n’ha fet de les classes de filosofia que jo tenia a l’institut?)

- Falta voluntat polítics per promoure la cultura: És lo més evident de tot, vols un exemple fàcil? La regidora de cultura del meu poble encara no ha gosat acostar-se a la única sala d’art que tenim a les Franqueses, i fa un any llarg que hi és...

- Sobren discursos feixucs i falten actituds políticament incorrectes: Com espectadora puc dir-te que probablement el principal motiu per el qual deixi d’assistir a actes com aquest són les llargues estones d’agraïments infinits, que m’avorreixen solemnement, i la falta d’esperit crític dels que tenen veu per fer-se escoltar.

- Falta relleu generacional: No hi ha dubte, de nou a la recerca d’aquestes noves generacions a qui ens hem preocupat més de formar-los tècnicament que no pas humanísticament. Però, a més, i en la meva humil opinió, alguns artistes en els darrers anys han fet molt mal i han allunyat al públic de les sales, a la gent no se li pot prendre el pel.

- Falta talent creatiu? Lligat a lo anterior, jo no vull dir que falta, però no tot és el que sembla, el que està clar és que no anem sobrats.

- El que si he constatat és que a les noves generacions d’artistes els importa molt la seva obra però son incapaços d’apropar-se a mirar l’obra d’altres. En canvi, generacions més gran tenen un respecte exquisit per qualsevol obra que tinguin davant. I em fa moltíssima vergonya constatar aquest fet, perquè jo tinc 35 anys, però és l’experiència que estic tenint. Ergo, LO QUE SOBRA ES MUCHO EGO.

- Sobren tongos: I TANT!

- Sobren personatges paternalistes considerats (per ells mateixos i per alguns altres) lo más: Perquè sempre escolto els mateixos noms? No hi ha noves veus, potser més fresques, per fer de jurat o presentar una ponència?

Una vegada un ex cap que vaig tenir em va dir, amb el pitjor dels tons que es poden dir les coses, “ets massa fidel als teus principis” Ell es dedica al dret, allò que mal anomenen justícia. Aquell dia vaig decidir que jo no volia ser d’aquella espècia que no diu el que pensa sino el que convé. Mentre llegia la teva entrada he recordat aquest episodi de la meva trajectòria laboral. Doncs si, prefereixo seguir el teu exemple, alimentar un esperit crític i tenir una veu prou atrevida per dir el que penso. Gràcies.

Marta Teixidó said...

Hola Cristina:

Moltes gràcies per la teva aportació. Tota una disertació que trobo molt acurada, i més venint d'una galerista com tu, que es coneix fil per randa el tarannà artístic actual.

Estem en una època d'estancament en molts ámbits, degut a una població envellida i conseqüentment, la manca de relleu generacional, impedida per aquests tarannàs paternalistes, apoltronats, que ja no són però necessiten de l'ego i per tant no deixen que altres els substitueixin. Ja no recorden quan ells reclamaven el mateix. Però ara, es mantenen "up to date" fent de jurat, o altres càrrecs emèrits.

El més fotut de tot plegat, és que tot continuarà igual, perquè canviar té riscos i és un esforç, i molts cops no es vol fer, bé per por o bé per comoditat. Es clar que, llavors hi perd tant l'art com la ciutat.

Raquel Soler said...

Quan has dit lo dels iaios, arquetips “gaga i demodé”, dels anys 60 i 70 del segle XX, em pensava que parlaves de tú... Es que com que ets una mica vintage...!
No et preocupis, farem una recollida de firmes, o el que calgui, per que en la següent edició del Torres García hi hagui com a mínim un nuu ben exhuberant dels que a tú t'agraden per que siguis ben feliça, que no costa tant acontentar-te, home!

Marta Teixidó said...

Benvolguda Raquel,

Jo de moment no tinc ni els 70 anys, per tant, estic en plena forma. En segon lloc, quan en tingui 70, si arribo i el govern em dona la pensió que em pertoca, penso estar en plan contemplatiu, que és el que s'ha de fer i això no vol dir inactiu, perquè s'ha de donar pas a les futures generacions, cosa que aquests venerables iaios no fan, i estan apoltronats perquè sino serien convenientment oblidats.

I si parlo de nuus, de paissatgisme, etc, no m'estic referint a figures decimonòniques, sinó a comprovar la qualitat de l'artista que es presenta,si és original, si és actual. Si hi ha creativitat o no. En l'actual edició del Torres Garcia, aquest darrer component brilla per la seva absència.

No se m'ha de contentar a mi, sinó a la ciutat de Mataró, que passa olimpicament d'esdeveniments d'aquest tipus. Primer busquem la seva atenció per tal que s'identifiquin amb el tema. És difícil, pero no impossible.

Molt agraida pel teu comentari, i per la lectura d'aquest blog.

Una cordial salutació