LA DENSITAT PICTÒRICA D'ANTONI LLEONART

Les parets de la sala d'exposicions de Caixa Laietana, de la plaça Santa Anna de Mataró, es varen omplir de prop d'una cinquantena d'obres de l'artista mataroní Antoni Lleonart.

Aprofitant l'espai al màxim i sense que cap paret quedi buida, l'artista mataroní, que des del febrer del 2002 no havia exposat a la nostra ciutat, ens presenta una obra paisatgista i també intimista sense una gran variació tècnica, però sí cromàtica i d'enfocament de l'obra.

El passat dijous, 2 d'abril va tenir lloc la inauguració, que va comptar amb l'habitual presència de Jaume Boter de Palau, aquest cop igualment encarregat de fer la presentació de la mostra, i que també ha tingut cura del text del programa de mà.

Sense discurs preparat, el president de l'entitat d'estalvi va fer esment de les tres vegades que Lleonart havia mostrat la seva obra en els espais de Laietana, i de que en poques setmanes, feia la presentació de dues mostres, (l'anterior va ser la de Joaquim Bartra), que artísticament no tenien res a veure, però que sí tenien un nexe comú: tots dos eren amics seus - “L'un és advocat i fa ninots i l'altre el conec des de fa molts anys com a pintor. Lleonart està per damunt de les modes i els “Ismes” i estils, amb una personalitat molt acusada”.

Boter de Palau va fer referència a la gran cultura de Lleonart, i a les moltes de les seves fases artístiques. “Home tenaç i dur, però culte i ens fa pensar en aquell segle de les llums, i del descobriment del paisatge”.

Recordant als artistes anglesos del Barroc, que varen saber donar a la llum pictòrica unes tonalitats úniques (William Turner, J. Constable, etc., ), per a Boter de Palau l'obra de Lleonart té connotacions molt properes a la mateixes, i fins i tot poèticament semblants a l'obra de Lord Byron: “Lleonart té un sentit profund per donar a conèixer a on va. Ell n'és testimoni i fa servir la pintura per demostrar l'existència d'aquests llocs i aquestes coses tan fantàstiques”.

No va deixar de destacar, però, la tècnica pictòrica de Lleonart, basada en els pintors del Segle d'Or espanyol, com Velázquez, etc., “Treballa amb teles dures i amb pintura no massa gruixuda”.

Fent esment a la seva presentació de l'exposició El Casament, on es podia parlar d'una escola mataronina de pintors, i reconeixent que Lleonart és l'excepció “Toni Lleonart és Toni Lleonart”, el president de Caixa Laietana va acabar el seu parlament, referenciant novament la personalitat pictòrica del pintor, al igual que la tenien Alcoi o Rovira Brull, “que pertanyien a aquell realisme fantàstic”, a la descripció de la seva pintura: “home d'una pintura forta, defensant els seus criteris fins a les últimes conseqüències”, i al fet que esperava que ara que Lleonart ha deixat la seva activitat laboral, podrà dedicar més temps a la pictòrica.

L'acte de presentació va acabar amb paraules d'agraïment d'Antoni Lleonart, especialment a la seva esposa Rosa, a Iago Vilamanyà pels seus consells i a l'juda rebuda per emmarcar l'obra.

Visitar l'exposició d'Antoni Lleonart és com endinsar-se en mig d'un bosc fantàstic, quasi oníric de conte del segle XIX, no exempt de cert misteri i curiositat.

La necessitat de Naturalesa que té l'home, l'artista ens la transmet per mitjà de la visió i la pinzellada àgil i nítida, amb una potent força expressiva, sense detall, lluminosa, però -i aquí no coincidim amb Boter de Palau – sense l'encís del Barroc; ben al contrari, ens trobem davant una llum molt i molt contemporània.

Lleonart domina amb plenitud tots els formats, i si bé es recrea molt més en els paisatges, sap donar a la solitud i intimisme del bodegó, una sobrietat plena de tonalitats clares – les peces que componen el bodegó – com fosques – els fons i l'entorn de la figura pintada – de visió amb tocs i cromatisme plens de romanticisme.

L'obra principalment abraça els anys 2007 i 2008 i denota en algunes peces certa celeritat, excessiva pressa per acabar-les, especialment en el paisatge. No obstant i això, frapen a l'espectador els treballs dedicats a Libia i Grècia, especialment, per les tonalitats pastels.

Sí bé a l'any 2002, la pintura de Lleonart es caracteritzava per una austeritat implacable, i una visió planera del paisatge en aquesta mostra, veritablement hi ha un desig d'introspecció en quan a profunditats de boscos, i llunyania panoràmica, doncs és una obra que cal mirar de lluny – el format gros – i de ben a prop el format petit.

En conjunt una obra densa, per la quantitat de treballs exposats, equilibrada en la basant tècnica, no exempt de certa monotonia.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 10 de maig d'enguany.