MISCEL·LÀNIA CONTEMPORÀNIA A L'ÀMBIT ZERO

La planta baixa de l'Ateneu Caixa Laietana presenta fins al proper 10 de maig Heterogenis i Singulars, una molt atractiva mostra d'art contemporani, que ompla les parets de l'àmbit zero, com una mena de “continuïtat” de Qu4tre; són sis els artistes que hi exposen.

Les portes de la sala es varen obrir el passat 8 d'abril, dimecres sant, fet que va propiciar la inexistència de l'habitual acte d'inauguració. La copa de cava, però, no va faltar, la qual cosa va ser molt d'agrair pels quatre gats presents, a destacar alguns dels artistes que hi exposaven (Uve Geest, Yolanda Martín. Gabriel Rigo, etc.), demès de Marta Duran, Josep Serra, la que subscriu aquest comentari, i Pere Pascual o “Sua Eminenza reverendissima”, la crítica oficial única, indivisible personal e intransferible de la ciutat de Mataró, (Ei, amb carinyo, eh Pere, però és que avui estic inspirada). És a dir, els esmentats en darrer lloc, afortunadament força habituals en les inauguracions.

Així doncs, sense discursos però amb la gola mullada gràcies al Parxet, l'escàs públic present a part “d'arreclar el país”, varem poder contemplar una mostra on la diversitat seria el nexe d'unió de la mateixa, destacant que el títol donat a la mostra és del tot encertat.

Una mostra contrastat, rica en matitzos, no exempte d'impacte visual, especialment en l'obra de Yolanda Martín (Barcelona 1968), on a base de taques de color, realitza una composició quasi barroca, i es ben curiós que la mostra hi impera cert “barroquisme”, tant en la temàtica com en el tractament cromàtic.

L'obra presentada dels sis autors és ben recent (2006-2008), i el format és gran (a partir de 90 x 60 cms).

Com s'acaba d'esmentar Martín ens mostra una obra coral, de potencia cromàtica – domina el vermell – de formes molt esponjoses, sinuoses... heteres que atrauen immediatament l'atenció de l'espectador (Sinergia I, II o III – acrílic s/fusta).

Lluís Pericó (Barcelona 1958) ens transporta a paisatges nòrdics, a boscs frondosos, plens de la fusta dels arbres. És una obra densa, aparentment senzilla en la contemplació, però veritablement plena d'una subtil complexitat psicològica, Liquen – oli i tinta/tablex - i fregant el misticisme amb Estiueig (oli i tinta s/fusta)

La singularitat de la mostra – domina l'abstracció – és el figuració de Gabriel Rigo (Barcelona 1947), una barreja del barroquisme de Rubens, amb “goyisme” de Francisco de Goya amb al seva sèrie Caprichos, tot plegat adovat amb uns quants tocs molt mediterranis. Una obra costumbrista, plena d'ironia, un cert sarcasme, de moviment i amb reminiscències oníriques (El sueño de Platón oli s/tela). No obstant, la seva obra es pot resumir amb el títol d'un dels seus quadres: En el umbral de l'Arcadia

Núria Guinovart (Barcelona 1961) ens presenta l'estructura de l'abstracte. Una obra aparentment de visió freda, distant, uniformada, on el més interessant és el tècnica emprada: ciment asismic, la qual cosa configura un treball novedós en quan a material, permetent a l'artista expressar les debilitats de la condició humana (Fràgil), o preguntar-se el sentit real de la nostra existència (Nosaltres, com qualsevol destí).

Natxo Arteta (Euskadi 1965), presenta una obra lineal, dinàmica, activa, desordenadament ordenada, jugant amb línies, formes i colors. És una obra amb certs tocs de les avantguardes de principis del segle XX – molt llunyans – però en absolut és desconeguda per l'espectador. Els títols també tenen a veure, doncs si be estem davant d'elements de dibuix lineal, (La nit de Sant Joan va caure una pluja d'estels – oli s/tela) o Quan s'ha acabat el ball, on va la gent? - acrílic s/fusta), configuren a l'obra un toc de poètica quotidianitat.

La mostra es completa amb el treball d'Uwe Geest (Hamburg, 1941), on mirant a la llunyania, i amb la utilització de dolces tonalitats pastels, presenta sedimentacions en diferents perspectives, amb presència de petites taques i formes de color (Pen ar bed mixta s/tela) contrastant abruptament amb certa sobre-posició de plànols amb domini de l'obscuritat (Barcelona estava sola- mixta s/tela).

En conjunt una exposició original per ella mateixa, pel seu plantejament i per la combinació d'estils, tant que podria donar lloc a una sèrie anual de “Heterogenis i singulars”, apta tant per la contemporaneïtat com pel classicisme; el públic en general, interessant en l'art, o simplement aficionat a visitar exposicions, que no està massa endinsat en les avantguardes, agraeix més sovint del que ens pensem, mostres d'art de formes clàssiques, que il·lustrin temps passats.