MÒNICA VILERT

I si Llobet va ser la transcendència del dibuix, amb Mònica Vilert l’espectador va poder contrastar l’aparent simplicitat de l’obra, quasi fregat el primitivisme.

La sala del Col·legi d’Aparelladors va exhibir del 2 de juliol fins al 4 d’agost Paisatge, on l’artista mataronina va mostrar els seus darrers treballs, on formes arrodonides com picons de mar llimats per l’aigua, suaus però d’extrema homogeneïtat, van ser exposades a través de dibuix i de tractament tècnic. Una tasca certament curosa, certament experimental, amb domini cromàtic d’un particular verd aigua – el mateix que va utilitzar en el cartell de les Santes 2009 – i les diferents derivacions de grisos, imitant al natural, per tots coneguts, sense oblidar l’omnipresent blanc i negre. A destacar l'interessant treball de teixits entrelligats.

Un Paisatge auster i primitiu, silenciós i llunyà, amb el propòsit’ interpel·lar a l’espectador sobre la formació i evolució de la vida, quasi a un nivell de laboratori, d’experimentació constant, de la abrupta pedra natural a la seva transformació artística, però tot plegat, envoltat de fredor i distanciament, molt higiènic, sense aconseguir imantar l’atracció del visitant, tot i l’encomiable esforç, com sempre, tremendament professional de Teresa Roig.

Vilert disposa d’una llarga trajectòria de desenvolupament creatiu, que de ben segur mira més enllà de les estretes fronteres de la capital del Maresme, per gaudi de mataronins i forans que es senten còmodes amb el glaç conceptual de la seva obra.