He volgut deixar expressament, com a portada de blog durant aquest mes d’agost, les dues mostres que la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana, ha ofert des del 10 de juny fins al 31 de juliol. Joves Seleccionats Sant Lluc (Ana García Pérez i Marc Sala) i Pepita Herrero, Escultora i pintora, com el meu particular homenatge al camí de la vida a través de l’art: Els joves que empenyen i una trajectòria vital ja acabada.
Ha estat veritablement un encert combinar ambdues exposicions, pel significat esmentat, i el gran nivell de qualitat que en la mostra s’ofereix.
La invocació del realisme d’Ana Garcia, molt de ciutat tot i que també li atrau el paisatgisme Vespre d’estiu II o Embassament (oli s/fusta) desapassionat, de grans espais, amplitud de mires, de cels pastels en un urbanisme ordenat, però excessivament neutre, mentre que a nivell d’objectes: Formatge i llet o Full en Blanc (llapis s/paper) és molt precisa, curósa, exquisida, equilibrada; talment exhalen vida pròpia.
No obstant, però, en referència a la figura humana, malauradament el joc no té la mateixa inspiració: excessiva senzillesa, sense poder captar en tota la intensitat la sensualitat o la voluptuositat que pot emanar el cos femení, arribant tan sols a la imitació d’aquests sentits.
En contraposició, Marc Sala, explosiu, vital, complex, modern i agosarat, aclamant a viva veu el que l’ésser humà no s’atreveix a cridar, tal com ho expressa a través del bust Rebentat, realitzat en tècnica mixta; punyent, i alhora i esgarrifador.
Capten immediatament l’atenció de l’espectador, atrapant-lo inconscientment, els seus Relleus d’una Safata; una sinuosa i complexa xarxa realitzada en acer, simbolitzant les múltiples etapes i facetes de la vida humana.
L’obra exposada de Pepita Herrero és la demostració del sentiment de l’ART, en dues grans dimensions: escultura, pintura. La seva escultura, en constant homenatge las standarts clàssics de Grècia i Roma, té un alt sentit de l’estètica i un profunda emoció per la bellesa Reposant, Abraçades, Asseguda (bronze) o a l’àngel: Protegint la piràmide realitzat en terracota. L’espectador contempla les seves escultures amb admiració, afecció i amb reconciliació amb les formes que acosten a un dels conceptes bàsics de l’art: la creació de valors, la necessitat de ser valuós.
Pictòricament, Pepita Herrero seguia els cànons abans establerts, amb profunda devoció pel paissatge, especialment marines i natural, treballant sempre amb oli s/tela i format mig o també petit (Camp de flors, Roselles, Arbreda, Costa Brava, Quebec). Frapada per algunes cases i façanes de Suïssa i França, el traç nerviós i àgil, de mil·limetrada precisió de Pepita Herrero, treballant un cromatisme molt divers i creatiu, amb de tons romàntics i encisadors, de pinzell ferm i dúctil, mostra una obra on es tenen en compte els mínims detalls, i on resulta veritablement frapant el tractament dels seus nocturns, especialment en marines.
Molt interessant a destacar, tant pel material com per la tècnica emprada, els seus gerros pintants, amb elegància, seguint un estil hel·lènic, molt sinuós i exquisit, al igual que seu rellotge, que en base a un desenvolupament abstracte, planteja la mesura del temps, sense època ni durada.
Pepita Herrero va saber difondre l’amor per l’ART a través d’una obra BELLA, sentida i emocionada, que l’espectador identifica perfectament, amb la senzillesa d’ulls que només senten i desitgen una visió agradable de la vida, d’una artista plena d’energia que va difondre sense parar a través de la seva obra.
No comments:
Post a Comment