ECOS DE SOCIEDAD

PREMI ILURO-2012 - Obertura

El passat dimarts, 30 d’octubre, va tenir lloc a l’Ateneu Caixa Laietana, l’acte acadèmic-conclusiu del Premi Iluro 2012, resultant guanyador per segona vegada,  Joan Giménez Blasco, profesor i historiador amb el treball: Economia marítima i conflictes socials a la Província de Mataró 1750-1870.

El Jurat format per Antoni Pladevall i Font – president i doctor en història eclesiàstica per la universitat de Lovaina, Josep Maria Fradera Barceló, Catedràtic en història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra,  Jordi Beltran Serra (President de la Fundació Caixa Laietana, membre del Jurat en representació de la Comissió Delegada d'Obres Socials de la Caixa),   Joaquín Pera i Isern, director del Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana de la UAB, que cobreix la vacant deixada per Joan Sanmartí Grego, en haver cessat després de concloure el període consuetudinari de sis anys de pertinença al jurat i Àngels Soler Llobet, llicenciada en Geografia i història per la Universitat de Barcelona, va concedir un accèssit de 2.000 € al treball: La Junta de Reformes Socials de Mataró, 1900-1923, realitzat per l’historiador Rafael Luque.

                                   

Benvolguts lectors, si és que encara en queda algun,

Tot havent informat oportunament del guanyador i accèssit del Premi Iluro-2012, m’adreço a Vostès, exercint de manera ocasional  la meva faceta de cronista accidental, evidentment força oblidada degut tant a la manca d’esdeveniments culturals o socials amb “catxet” (i fins i tot sense), com per obligacions professionals relacionades amb el món de l’art. No obstant, ahir, 30 d’octubre era tasca obligada l’assistència al lliurament del guardó Premí Iluro-2012, en la seva 54ena. edició, de la que n’he extret les següents conclusions:

Senyores i senyors: l’acte acadèmic-conclusiu del premi luro ÉS UN ESDEVENIMENT CARCA, demodé, ga-ga,  llarg i pesat, destinat a un públic de l’ofici-afició a historiador, generalment minoritari, que en absolut s’avé amb els temps actuals.

Què en la segona dècada del segle XXI, que s’organitzi un acte amb una conferència d’un expert, que cada vegada són més erudits però menys oradors, doncs ja ha passat a la història.

Què demès s’hagi d’aguantar a un mestre de cerimònies poc ocurrent i amb poca facilitat de paraula com Josep Ibern, director de la Fundació Laietana amb el prestigi per terra, fins fa poc director de Caixa Laietana, entitat que ha perdurat quasi 147 anys, i que amb menys de dos anys de la seva direcció d’anat a parir, (tot i que pot ser és hora que també es demanin responsabilitats a l’anterior direcció de l’entitat, Pere A. Dòria),   francament és patètic.

Què per postres ahir,  una secció dels afectats per les preferents de Bankia / Caixa Laietana durant dues hores varen escridassar a plaer, servint d’acompanyament verbal, amb domini de proclames, lemes i eslògans EN CASTELLÀ, doncs és per pensar que pot ser el Premi Iluro 2012, es tenia que haver ajornat, fins a calmar més els ànims.

De ben segur que els que cridaven no tenen ni p... idea d’història local, ni pot ser els hi ha interessant mai,  ni que el guanyador s’ha endut 9.000 € de l’ala, (que no vull dir que no se’ls mereixi),  quantitat que molt probablement per a molts dels que cridaven, eren els estalvis de tota una vida, i que la mala praxis (o pot ser millor dit la necessitat ingent de diners de Laietana per liquidar els seus deutes) d’alguns directius de l’entitat, han convertit en un no res, amb només l’existència de sentiments d’haver estat estafats, i en alguns cassos, víctimes d’abús de confiança.

Gràcies Tot Mataró per poder penjar la foto!!!

I que finalment les paraules de l’alcalde, plenes de bona intenció però buides de contingut, encoratjant a la continuïtat del premi i de la tasca de la Fundació, en ple procés de re-fundició, doncs varen complir l’expedient.

Si realment es vol que aquest premi tingui continuïtat – 54 anys pesen molt, i no es poden tirar per la borda (recordem que el Premi Iluro el va instituir Caixa Laietana l'any 1959 i durant la seva trajectòria porta més de setanta llibres publicats i quaranta-cinc historiadors premiats. L'any 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, cal, cal muntar un espectacle, i això significa que ens hem de deixar de conferenciats pesats i fer com fan els del Planeta: muntar un sopar de gala – PAGANT cada assistent un tiquet a preu raonable (no cal que el menú porti Ostres Bella Aurora), inclosos els estudiosos de la història, que molt d’historiar però són incapaços de gastar-se els calers en la promoció de la seva pròpia obra,- on primer s’endrapi i desprès es parli d’història... això sí,  amb pocs discursos i no massa llargs.  

Evidentment com que es muntaria un petit Hollywood, amb presentador@ i tot (però que no sigui en Pep Andreu que el tenim molt vist), caldria convidar a personalitats de tota mena –sense massificació, eh !!,  doncs cal pensar en un aforament limitat -  les senyores lluirien les joies (perquè ara el visó no està ben vist), i els senyors de l’escàs entorn empresarial, pot ser es deixarien veure,  i com que ara tenim hotels de sobres, doncs segur que es trobaria espai.

És a dir, pot ser que en plena fase d’esfondrament de la Fundació Caixa Laietana, i davant el naixement d’una nova Fundació que gestioni amb nous vocals i patrons culturals (i també econòmics, per què no?) el patrimoni social de Laietana, es doni per conclòs el Premi Iluro de monografia històrica d’àmbit local i comarcal, per ampliar fronteres i dividir-lo en dos: mantenir la basant local i crear la basant CATALANA O GENERAL, si més no.

Estic segura que,  com que en Mas i en Mora (Artur i Joan) tenen bon feeling, el futur nou president de la Gene,  vindria a sopar de gust amb la senyora, la qual cosa donaria prestigi a la nova ramificació del premi, i el corresponent reso, perquè  “El Maresme también existe”.

El jurat pot ser s’hauria d’ampliar i tindria més feina, però tot sigui pel prestigi, la qual cosa no els hi aniria malament dins el seu àmbit acadèmic, tot i que es clar, un sobre per les molèsties no estaria per demès. Així triarien amb total seguretat i confiança.

Pel que fa a la publicació de les obres, bo seria que es fes traducció al castellà ( i fins i tot a un altre idioma, si es vol) de l’obra guanyadora. I si es considera que alguna mereixeria publicació, es pot fer a través d’Internet, abonant al titular del treball una quantitat de diners, que tampoc hauria de ser una fortuna.

Tinc la completa certesa que d’aquest suggeriment no en faran ni cas, perquè evidentment, hi ha tema crematístic pel mig.  Se me’n refot, però el que sí que és clar és,  que cal donar un nou impuls al premi, com a la ciutat, i que es comenci a pensar en deixar entrar sang nova i persones noves, dinàmiques, amb idees i emprenedores, és a dir, impulsar un MECENATGE amb repercussions fiscals i d’imatge pels MECENES. Tot i que la llei existent és minsa i,  de moment,  està en suspens la que es prepara, cal intentar una promoció, a base de reducció d’impostos locals – si es pot fer – o quelcom que enllamineixi al diner, doncs evidentment, donar diners per res, ningú ho farà.

Per descomptat, s’accepten comentaris o crítiques, que de tot hi ha. Però els que critiquin, sis plau que aportin idees per substituir aquesta, que evidentment no descarto que es consideri “de bombero”. Criticar és molt fàcil, però trobar idees ja no tant.

Tot agraint molt sincerament l’atenció dispensada, aprofito l’avinentesa per a saludar-los ben atentament, no sense comunicar que tot seguit, passaré informe amb dades, pels, senyals i comentaris, de com va anar la vetllada.

Ben cordialment,

Marta Teixidó

Crítico de arte

www.cuadrosdeunaexposicion.com

PREMI ILURO-2012 -  ACTE I

 “ A grosso modo”

Tal com ja s’ha esmentat, l’Ateneu Caixa Laietana va acollir el 30 d’octubre d’enguany l’acte de lliurament del Premi Iluro 2012.

El primer pis de l’Ateneu habilitat per l’ocasió, si podien comptar la presència de 18o persones, aproximadament.  Si excloem periodistes, alguns membres de l’equip de govern de l’Ajuntament, representants de l’IMAC, i els de l’ofici, és a dir, els historiadors, aficionats o professionals, i els membres de l’agencia de comunicació, encapçalats per l’ex-cap del grup municipal del PP durant el període 1991 – 2004 aproximadament, Joan López Alegre, el públic en general es podria dir que era d’unes 150 persones, sense presència del món comercial, empresarial, artístic, ni eclesiàstic... ni tan sols de la “leal oposición” (ni la “deselal” tampoc); és a dir el 0,11% de la població de Mataró, amb una edat mitja de 60 anys. Tot i així si podia veure algun ex-membre del consistori socialista, etc. (No em vaig fixar si en Manuel Cuyàs hi era. Ara com que és la “vedette” del 8 al dia i d’altres mitjans de comunicació públics, doncs el Premi Iluro li deu semblar poc)

                                                 
 

L’acte va començar amb el tradicional retard de 20 minuts, i la xerrada en va durar 45, més o menys. Bé, xerrada, el que es diu xerrada, no se’n podria dir; més aviat semblava la lectura d’un informe o memòria d’empresa als membres d’un consell d’administració, que amb 10 minuts hagués estat llesta.

El Dr. Joaquim Pera i Isern té un pedigrí acadèmic del copón, (del qual no es troba res a Internet): director del Departament de Ciències de l’Antiguitat i Edat Mitjana de la UAB, director de la revista Laietània (d’aquí la presència de Carles Marfà i del cap de la secció d’arqueologia Joaquim García), també ha publicat llibres. Nét del protagonista del llibre de Xavier Mas i Gibert: Memorial dels pescadors i els peixos. Converses amb Francesc Isern... Premi Iluro 1993, “es mou bé entre excavacions i la burocràcia” va comentar Josep Ibern, tot destacant l’entusiasme en que va acceptar ser membre del jurat.

La xerrada del Dr. Pera – perquè aquí si no ets doctor no ets res – va tenir per títol: L’Arqueologia catalana vista des de Mataró. Evolució i perspectives pel segle XXI, i seguint les pautes que li va marcar  Pere Tió,  en el moment de quedar entesos per la mateixa: “tenia que versar sobre la seva especialitat, centrada en Mataró o comarca, i que no tenia que ser una lliçó magistral, l’historiador va desenvolupar la temàtica  a partir de l’arqueologia amateur a Mataró,  i els bons resultats que va donar en troballes, gràcies a l’equip encapçalat per Marià Ribas, que va donar pas a una “escola d’arqueologia mataronina, a través d’una gestió modèlica per a la creació de la secció arqueològica, davant la desídia municipal”.

Però en el moment de legislar el tema, o sigui de professionalitzar l’arqueologia, va davallar la col·laboració voluntària, per néixer tot un personal que s’ha anat emparant sota l’aixopluc dels estaments públics, i el sorgiment d’empreses dedicades a les excavacions arqueològiques, que treballaven en el subsòl de futures construccions d’habitatges o altres tipus d’edificis - que si bé varen efectuar excavacions rigoroses,  fins a tal punt que s’allargaven una eternitat amb perjudici dels propietaris del terreny – aquestes posteriorment no han tingut el seguiment d’investigació necessari, i resten pilons de troballes en magatzems pendents que historiadors i estudiosos en facin treballs documentats.

Desprès de presentar unes quantes dades estadístiques, el conferenciant es va preguntar: “I de què ha servit tot aquest esforç? La investigació milionària queda justificada pels beneficis obtinguts?”

Davant de la mancança d’estudis posteriors a les excavacions, “les intervencions arqueològiques no han realitzat aportacions professionals al coneixement històric, i per tant l’estudi i la difusió és un repte. Cal fixar nous objectius, i això no significa que s’hagin de fer noves excavacions”.

En vista de la crisi, i del seu desenvolupament, Joaquim Pera informa de les recomanacions de la Generalitat: re-conversió de les empreses arqueològiques i re-inventar la museologia (o sigui que desprès de col·locar a més d’un enxufat, ara les ments pensants de la Gene descobreixen que cal re-inventar-se... però ells conserven l’estatus públic, i per tant, van vivint de la rifeta dels nostres impostos, i mantenir el seu nivell de vida, no?)

                                      

La xerrada que ja s’anava convertint en un rollo que no s’acabava mai, (i jo m’he saltat trossos per no avorrir al desconegut i amic lector), va continuar amb la informació de que Mataró ha endegat un nou projecte respecte a l’arqueologia, tot recordant la destrucció en els anys 70 del segle XX d’importants restes i mosaics, tant a Can Xammar com a la Torre Llauder, que cal trobar sinergies amb l’empresa o persones privades (ara correm-hi tots, ara se’n recorden dels privats, perquè hi ha crisi, que si no, continuarien sent tant intervencionistes com sempre), que cal promocionar un turisme cultural, on s’incloguin aquest tipus de bens, de forma acceptable i que es puguin visitar, a part de la gastronomia i la platja. “Però no tot el pes de la inversió ha de caure en les espatlles públiques. Cal formar consorcis amb gestió publico-privada o només privada”.

S’ha produït una gran davallada en la recerca a nivell universitari, i la tendència a la baixa és clara. Les publicacions especialitzades també han sofert aquest tipus de contingència, i es important la publicació de treballs en revistes d’àmbit català o estatal, tot i que per a molts investigadors, prima més una noticia de troballa en una revista estrangera que tot un article a una de nacional. El Dr. Pera va acabar – finalment -  la seva intervenció, amb un cert to pessimista i les paraules que va pronunciar el conseller d’economia Mas-Colell en la inauguració del curs universitari a la Pompeu Fabra: “En els propers anys, dependrem de nosaltres mateixos”, glosant la tasca voluntària, i en temps de lleure, de joves universitaris investigadors i  l’alt nivell de recerca historiogràfica a la comarca, gràcies al Premi Iluro.

 

PREMI ILURO-2012 -  ACTE II:  

Veredicte i treballs presentats

Tot seguit a aquesta conferència-memòria d’activitats, Ricard Navarro, ex-cap de l’Obra Social de Caixala Laietana, va pujar a l’estrada i, com a secretari del jurat, va informar als presents del guanyador i accèssit, en aquesta ocasió, del Premi Iluro-2012, dades que ja s’ha facilitat al principi.

Tant Rafael Luque - accèsit -  com Joan Giménez Blasco, guanyador de dos Premis Iluro, i amb la obtènció dos accèssits,  varen pujar a l’estrada per adreçar unes paraules al públic, amb agraïments de rigor, i explicant, el primer,  la raó del per què del lema emprat en el moment de lliurar l’obra, i que va ser un homenatge a Antoni Vargas Fargas i els primers republicans, mentre que Giménez Blasco va deixar constància dels sentiments contradictoris del moment, doncs havia traspassat la seva sogra, la qual cosa li va fer recordar els àpats en una família de pescadors, mentre que ell procedia d’una família de pagès. El treball presentat i guanyador, va ser possible gràcies a l’encoratjament i recolzament de la seva família, de voltar per tot Espanya buscant dades, i de com varen arribar a el Viso del Marqués, (Ciudad Real), on es troben els Arxius de la Marina,  on varen disposar per la seva investigació de  700 lligalls, que parlaven de  Província Marítima de Mataró.

Si el Dr. Pera va escatimar a l’auditori minuts amb la seva perorata, s’ha de reconèixer que Mossèn Pladevall, va anar per feina i EN 10 MINUTS !!! va fer un resum de les vuit obres participants en l’edició d’enguany, com a president d’un jurat “amb 6 homes sense pietat, bé i una dona...i un capellà”

Tot reconeixent la virtut dels treballs presentats, seguint l’ordre d’arribada va iniciar els seus comentaris:

Estat, patrons i obrers davant la modernització de les relacions laborals. La Junta de Reformes Socials de Mataró, 1900-1923, en va realçar que es tractava d’un treball interessant, i de com amos i treballadors varen decidir anar conjuntament en la millora de relacions i condicions socials. D : Doce años 1933-1944, en va comentar que es tractava “de la història d’un senyor que recorda les coses de la seva infantesa, exposant-ho de forma planera, i amb un llenguatge particular”.

En referència a: L'Arquitectura gòtica al Baix Maresme (s. XIII-XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona;  el president del jurat en va destacar la seva exhaustivitat i detall, a través de l’estudi de l’art gòtic entre els segles XIV i XVI, en esglésies, castells i masos. “Un treball de mèrit”

Pel que fa al treball guanyador:  Economia marítima i conflictes socials a la Província de Mataró 1750-1870, “parla de la província de Marina al 1751, de les lleves de marina que es convocaven, en previsió de possibles guerres, etc. Explica vides familiars, dades i detalles de pobles, etc. Un treball que ja es va presentar l’any passat, molt complet i arrodonit”.

I efectivament, en la edició 2011 del Premi Iluro,  el treball portava un nom diferent, i els comentaris de Mossèn Pladevall varen ser:

Homes i dones de mar a la Catalunya dels segles XVIII-XIX

 “És un títol que no saps gaire de que ve. Es tracta d’una història de la província marítima de Mataró fins a Tossa de Mar. És un treball que ha fet pensar molt, però és un tema que ja ha estat treballat. L’autor ha anat a l’arxiu de Cartagena i ha trobat molt de material. Un treball ben fet, de pes amb tot el seu sentit”.

El següent treball: Pepeta Moreu: el gran amor impossible d'en Gaudí,. “es tracte d’una novel·la històrica. Una trista història, molt ben escrita, plena d’anècdotes”

Pel que fa a: Canvis en els usos del sòl i evolució del paisatge al Maresme des de 1850 fins a 2007, “l’obra fa esment del Maresme rural, del paper que va jugar la pagesia en l’època esmentada. Un Maresme totalment diferent. Un treball molt estadístic, i una mica àrid”.

Finalment, els dos darrers treballs: Història d'una recerca: "El monestir de Sant Benet de Mataró" (1881-1952); “parla de tres monges benedictines que varen trobar ajuts i cases per portar a terme la seva obra, de com varen tenir suport de famílies benestants de la ciutat, del canvi que va suposar instal·lar-se prop de la Muralla dels Genovesos, de la seva faceta educadora, etc.”

I de La Font Picant d'Argentona. Del Balneari Prats al Manantial Burriac., El Dr. Pladevall en resumeix el fet de la seva creació en l’època més àlgida dels balnearis, i de com, degut a la davallada del brollador, aquesta font també cau en un procés de decadència.

PREMI ILURO-2012

ACTE III: Finalment els discursos finals.

Abans de donar pas a les paraules de l’alcalde – en l’època del batlle Mas, la gràcia era que presidia el lliurament del premi PERÒ NO PARLAVA - , Josep Ibern va intervindré, tot agraint les paraules amables de Mossèn Pladevall, i reafirmant les seves en referència a la continuïtat del Premi: “És important que el premi segueixi vigent, al igual que la festa d’avui”, per desprès continuar glosant la tasca tant dels guanyadors com de la resta de participants “costa, però trobar treballs que estudien la historia més antiga” (jo al·lucino pepinillos: Però si hi havia un treball com : L'Arquitectura gòtica al Baix Maresme (s. XIII-XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona I NO L’HAN PREMIAT !!! Com pot dir que s’historiï la part més antiga, si des de fa sis o set edicions, o més, no es premia més que treballs a partir del segle XVIII !!!), tot acabant dient que aquest és l’acte més emblemàtic de la Fundació, assegurant la seva continuïtat (?!!!) a través d’un nou estament. 

I els mots finals de l’alcalde,  que va començar dient:  “tot el que s’ha dit i s’ha plantejat, fa pensar, Jo tenia fetes quatre notes, però davant el que s’ha exposat, al hora també cal donar algunes respostes”.

Felicitant als guanyadors i als participants, va reconèixer que “entre la xerrada i els comentaris posteriors, i ha deures, notes que he pres i preguntes: S’ha està fent el que es pot? (...) La història no és una cosa més, sinó un tema important. 54 edicions, Creu de Sant Jordi, no és poca cosa. És un esforç que fa la Fundació al posar 9.000 € i la publicació del treball i posterior difusió (t’equivoques alcalde, la difusió dins dels límits de Mataró, alguna cosa que surt de les fronteres de la capital del Maresme, per anar a petar a la comarca i para de comptar. El o,11% present a la sala, d’edat mitja 60 anys, ho demostra ben clarament).

Respecte als treballs, Joan Mora en va dir que “són totxos, però que s’haurien de llegir” (va quedar bé, no?. Al menys va demostrar interès per fer-ho).

Dins la seva intervenció, va aprofitar per recordar la propera inauguració de la biblioteca Antoni Comas, que va ser membre i president del Jurat durant els anys 70,  en el seu moment del Premi Iluro. “El fet de publicar és ajudar a conèixer d’on venim, la nostra història, el que és Mataró”, per acabar recolzant la idea i el foment  d’una comarca amb turisme cultural, gastronomia, etc., ajudant també a fer ciutat i patrimoni, i encoratjant a Josep Ibern en la creació d’aquesta nova fundació, perquè gestioni la biblioteca i la resta de patrimoni cultural, essent el paper de l’Ajuntament d’observador, en un procés que espera que sigui tranquil, recordant alhora els inicis i desenvolupament de la Caixa Laietana per part de Garcia Oliver. “Us necessitem” varen ser les seves paraules finals, juntament amb el comiat d’Ibern, doncs el tradicional piscolabis, per raons obvies, no hi va ser-hi, la qual cosa també contribueix a que el personal-públic present també sigui menys.

El meu darrer comentari, com sempre seria pregar disculpes per la longitud del text – que ja he dividit en capítols, i il·lustrat amb fotografies -  però entenc que pugui ser tan pesat com l’acte acadèmic-conclusiu en sí. No obstant, penso que es pot llegir per parts, i que val la pena disposar del màxim d’informació – tenint en compte la inexistència de mitjans de comunicació seriosos i professionals, amb poca capacitat per la crònica -  de cara a esdeveniments posteriors.