Fins al proper mes d’agost, les sales d’exposicions de Can Palauet de Mataró compten amb la mostra itinerant “Chillida Codis”, produïda pel Museu Chillida Leku amb col·laboració amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Un total 41 peces entre obra gràfica, dibuixos, “gravitacions” i terra cuites configuren el gruix d’aquesta mostra, que té la particularitat d’adaptar-se als diferents espais on s’ha d’exhibir, tal com va manifestar el passat 16 de juny Jaume Graupera, president del Patronat Municipal de Cultura, en la inauguració de la mostra, que va comptar amb una presència d’un centenar de persones, principalment d’artistes locals.
Ramon Bosch, representat del Departament de Cultura va fer esment als presents del desig d’aquest Estament d’acostar l’art contemporani al públic, mitjançant col·laboració amb els Ajuntaments, iniciativa aquesta d’idèntiques característiques a la que va indicar Anna Crossas, representat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, el passat 16 de desembre del 2005, en la presentació de l’exposició dedicada a Joan Brossa.
Bosch, però va destacar que “falten de circuits per als creadors, fora de la dinàmica local”. No obstant, tot i certa falta d’espais, el circuit català d’exposicions exhibeix mostres de gran nivell com la que ara ens ocupa, essent l’experiència molt satisfactòria.
Seguidament, Luís Chillida, va prendre la paraula agraint en un principi la col·laboració de la Generalitat i del PMC, especialment de Gisel Noé, per les facilitats donades, i per la seva visió estructural de l’exposició, passat a continuació a fer sèrie de referències del seu pare pel que fa a l’obra gràfica: “A mi padre le gustava que su obra se moviera, y que la gente disfrutara de ella y tratara de comprenderla".
Segons Luís Chillida, la base de l’obra gràfica és la dificultat d’adaptar-la als diferents llocs, tenint en compte que el seu pare no la considerava pas de segona divisió. La seva creació va venir donada per la negativa de Chillida a fer reproduccions dels seus treballs en escultura. Els galeristes li insistien en el fet que la mancança de reproduccions escultòriques limitava el coneixement de la seva obra, per la qual cosa, a l’any 1959 va iniciar la seva obra gràfica. “La plancha tenia un universo aparte Los gravados no son estudios de una escultura. A través del blanco y el negro, buscava los dos extremos”
Dues dimensions, el vuit i el ple amb una visió molt lliure de veure l’entorn: sobre el paper, sota, sagnat del paper feien que les presentacions dels seus gravats fossin de forma única, sempre sota una duríssima auto-critica.
Pel que fa als dibuixos, en bona mai exhibits i procedents de l’entorn familiar, segons Chillida, la seva característica principal, era la immediatesa envers el gravat. Sense cap mena de preparació, l’autor dibuixava amb fluïdesa i sense idea concreta.
Les gravitacions són el resultat de la fusió del gravat i del dibuix, aconseguint la tercera dimensió: “Las primeras gravitaciones aparecieron a mediados de los ochenta, gracias a la técnica del colaix y el ir encolando un papel encima de otro, con lo cual creó un espacio entre ellos”, va manifestar Luis Chillida , que finalment va explicar l’origen dels terra cuites, i de com al 1947, havent deixat els estudis d’arquitectura, Eduardo Chillida va anar a Madrid, a casa d’un escultor i va començar a treballar el fang, experiència poc gratificant per tractar-se d’un material molt tou. Anys més tard, el ceramista de la Fundació Chillida, Hans Spinner, preparava uns volums per a Miró, tot donant cops per aconseguir la forma desitjada, fet que va encuriosir a Chillida, que en veure que es tractava d’elements durs, va decidir crear-hi obra. “La gran noche del fuego” anomenava Eduardo Chillida al temps de cocció dels terra cuites.
La descripció de Luís Chillida, va facilitar als entesos i als profans, el coneixements del procés tècnic, que no del significat de l’obra del seu pare, amb la qual cosa, es deixa a l’opinió del visitant l’intent i la captació del missatge d’Eduardo Chillida.
La mostra es complementa amb tallers i s’acompanya d’un audiovisual per a major comprensió de l’obra.
Un total 41 peces entre obra gràfica, dibuixos, “gravitacions” i terra cuites configuren el gruix d’aquesta mostra, que té la particularitat d’adaptar-se als diferents espais on s’ha d’exhibir, tal com va manifestar el passat 16 de juny Jaume Graupera, president del Patronat Municipal de Cultura, en la inauguració de la mostra, que va comptar amb una presència d’un centenar de persones, principalment d’artistes locals.
Ramon Bosch, representat del Departament de Cultura va fer esment als presents del desig d’aquest Estament d’acostar l’art contemporani al públic, mitjançant col·laboració amb els Ajuntaments, iniciativa aquesta d’idèntiques característiques a la que va indicar Anna Crossas, representat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, el passat 16 de desembre del 2005, en la presentació de l’exposició dedicada a Joan Brossa.
Bosch, però va destacar que “falten de circuits per als creadors, fora de la dinàmica local”. No obstant, tot i certa falta d’espais, el circuit català d’exposicions exhibeix mostres de gran nivell com la que ara ens ocupa, essent l’experiència molt satisfactòria.
Seguidament, Luís Chillida, va prendre la paraula agraint en un principi la col·laboració de la Generalitat i del PMC, especialment de Gisel Noé, per les facilitats donades, i per la seva visió estructural de l’exposició, passat a continuació a fer sèrie de referències del seu pare pel que fa a l’obra gràfica: “A mi padre le gustava que su obra se moviera, y que la gente disfrutara de ella y tratara de comprenderla".
Segons Luís Chillida, la base de l’obra gràfica és la dificultat d’adaptar-la als diferents llocs, tenint en compte que el seu pare no la considerava pas de segona divisió. La seva creació va venir donada per la negativa de Chillida a fer reproduccions dels seus treballs en escultura. Els galeristes li insistien en el fet que la mancança de reproduccions escultòriques limitava el coneixement de la seva obra, per la qual cosa, a l’any 1959 va iniciar la seva obra gràfica. “La plancha tenia un universo aparte Los gravados no son estudios de una escultura. A través del blanco y el negro, buscava los dos extremos”
Dues dimensions, el vuit i el ple amb una visió molt lliure de veure l’entorn: sobre el paper, sota, sagnat del paper feien que les presentacions dels seus gravats fossin de forma única, sempre sota una duríssima auto-critica.
Pel que fa als dibuixos, en bona mai exhibits i procedents de l’entorn familiar, segons Chillida, la seva característica principal, era la immediatesa envers el gravat. Sense cap mena de preparació, l’autor dibuixava amb fluïdesa i sense idea concreta.
Les gravitacions són el resultat de la fusió del gravat i del dibuix, aconseguint la tercera dimensió: “Las primeras gravitaciones aparecieron a mediados de los ochenta, gracias a la técnica del colaix y el ir encolando un papel encima de otro, con lo cual creó un espacio entre ellos”, va manifestar Luis Chillida , que finalment va explicar l’origen dels terra cuites, i de com al 1947, havent deixat els estudis d’arquitectura, Eduardo Chillida va anar a Madrid, a casa d’un escultor i va començar a treballar el fang, experiència poc gratificant per tractar-se d’un material molt tou. Anys més tard, el ceramista de la Fundació Chillida, Hans Spinner, preparava uns volums per a Miró, tot donant cops per aconseguir la forma desitjada, fet que va encuriosir a Chillida, que en veure que es tractava d’elements durs, va decidir crear-hi obra. “La gran noche del fuego” anomenava Eduardo Chillida al temps de cocció dels terra cuites.
La descripció de Luís Chillida, va facilitar als entesos i als profans, el coneixements del procés tècnic, que no del significat de l’obra del seu pare, amb la qual cosa, es deixa a l’opinió del visitant l’intent i la captació del missatge d’Eduardo Chillida.
La mostra es complementa amb tallers i s’acompanya d’un audiovisual per a major comprensió de l’obra.
No comments:
Post a Comment