El Foment Mataroní va presentar en primícia el passat diumenge, 4 de novembre, la darrera gravació discogràfica d’una selecció de peces de Moisès Bertran: Variacions i Fantasies, - Columna Música - a través d’un concert on el músic va interpretar les seves pròpies composicions.
Amb una entrada de mitja platea d’un públic, majoritàriament ex-alumnes, amics i familiars de l’intèrpret, o gent al voltant de l’entorn musical, i com sol ser habitual, sense cap regidor ni membre del consistori, i amb prou feines, personalitats del món cultural, Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, va donar la benvinguda als presents, informant breument de l’esdeveniment i tot seguit va donar la paraula a Núria Viladot qui en representació de Columna Música, va facilitar detalls sobre el contingut del CD: peces que abracen el període de composició que va del 1995 al 2006. “L’eclecticisme de la seva música i la seva extrema expressivitat, no s’han lliurat a l’avantguarda ni als clàssics”
Viladot també va manifestar el desig d’una continuïtat de col·laboració de Bertran amb Columna, doncs aquesta discogràfica té com a finalitat donar a conèixer el patrimoni musical català, des dels trobadors fins a l’actualitat, . “donant la difusió internacional que es mereix”, tot i que la seva tasca s’ha centrat principalment en autors del segle XX i XXI: Mompou. Montsalvatge, Toldrà, etc., etc.
Amb els agraïments de rigor, va cedir el torn a Joan Vives, qui va iniciar el pre-concert talk pròpiament dit, manifestant la gran il·lusió que li feia la presentació del concert, tot fent memòria alhora la gran amistat que l’uneix amb Bertran, doncs van coincidir molt sovint en classes, concerts, estudis, etc.etc.
Va felicitar, també, a Columna Música per la seva extraordinària tasca. “Mai cap discogràfica havia enregistrat tantes i tantes hores de música catalana” i va glossar la gestió i amabilitat de Viladot per la seva accessibilitat amb els músics, tot desitjant que el projecte de la discogràfica creixi més.
“Es aquest un concert que es podria dir antològic, doncs es tracte d’obres algunes d’elles compostes entre Mataró i Barcelona”
Vives va fer un breu repàs a la biografia del compositor, que va durant dos anys va ser Professor de Composició pel Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, en substitució del seu mestre Salvador Pueyo. També va realitzar estudis als EE.UU, concretament a la Hartt School –de la universitat de Hartford, i actualment resideix a Colòmbia, i exerceix la seva tasca docent al Conservatori de Música de la Universitat Nacional de Colòmbia.
Tot seguit, vives va parlar del programa del concert, on un detall de les mateixes estan explicades en el programa de mà. Cinc petites peces per a piano (1995-1996) "és l’obra més antiga. Va ser un encàrrec de Fermín Bernetxea, i el Preludi de la mateixa va va participar en un concurs musical organitzat a Berga”
Pel que fa a la Sonatine pour Mykeko, (1997) Bertran la va dedicar precisament a Ferri Berraechea. “Una obra de comportament eclèctic, i amb un gran coneixement de la composició. Una música molt fàcil de seguir i atractiva”.
La següent peça “Blussing for Marcel” (2004) va ser dedicada a un músic holandès. “Holanda és un país molt dedicat a la música, fins a tal punt que existeix “La principal d’Amsterdam” on per descomptat, es toquen sardanes” Aquest músic holandès utilitza en les seves composicions obres procedents de Mompou i altres autors, als que afegeix son jazzístics, o de blues. La coneixença entre ambdós músics va venir donada pel coneixement que Marcel va tenir de Bertran amb qui via e-mail va contactar.
Suite per a Elis/za (2002) va ser la peça que va tancar la primera part del programa. Com les anteriors, també va ser dedicada, aquest cop a una amiga colombiana del compositor que es diu Elisabet, i per no confondre amb l’Elisa de Beethoveen (“que per cert, en realitat es deia Teresa Malatti, però no es va tocar mai en vida del compositor. Va ser l’editor de les seves obres, , un cop traspassat Bethoveen, li va posar Per a Elisa”)
La segona part començava amb A la memòria de Frederic Mompou (2002), una peça per a piano a quatre mans que va composar en homenatge al mestre. “Els temes són propis, tot buscant que tinguin una flaire catalana. Va ser un encàrrec de Mac Mclure”. Tot seguit a Variacions i Fantasia sobre un tema de Salvador Pueyo (2000), lògicament dedicada al seu mestre, i basada en una composició del mateix de l’any 1961. “Bertran té un gran record del seu professor, a qui va substituir en la seva jubilació”
Les darreres peces de la segona part del programa varen ser Homenatge a Luis A. Calvo (2006), un compositor colombià desconegut per nosaltres, però que a Colòmbia té un gran prestigi. Val a dir que aquesta peça té una referència molt especial per a Beltran, doncs la universitat de Medellín, (Colombia), va comprar vint-i-dos piano, i el compositor va crear una peça "Homenajes, suite en 8 movimiento y epílogo para 22 pianos",i va ser interpretada en homenatge a la Facultad de Artes, amb una vetllada que es va anomenar "22 pianos en un sólo concierto" en commemoració dels vint-i-cinc anys de la seva fundació.
I Finalment el Trio para Piano y Maderas (1997) és una peça molt heterogènia, barreja d’avantguarda i d’elements molt determinants del jazz.
Vives va acabar la seva introducció, tot fent esment a la trajectòria de compositor i d’intèrpret del circuit de grans concerts com Moisès Bertran. “Aquest concert ens permet apropar-nos a la música d’un conciutadà, bon amic i excel·lent compositor”
Amb una entrada de mitja platea d’un públic, majoritàriament ex-alumnes, amics i familiars de l’intèrpret, o gent al voltant de l’entorn musical, i com sol ser habitual, sense cap regidor ni membre del consistori, i amb prou feines, personalitats del món cultural, Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, va donar la benvinguda als presents, informant breument de l’esdeveniment i tot seguit va donar la paraula a Núria Viladot qui en representació de Columna Música, va facilitar detalls sobre el contingut del CD: peces que abracen el període de composició que va del 1995 al 2006. “L’eclecticisme de la seva música i la seva extrema expressivitat, no s’han lliurat a l’avantguarda ni als clàssics”
Viladot també va manifestar el desig d’una continuïtat de col·laboració de Bertran amb Columna, doncs aquesta discogràfica té com a finalitat donar a conèixer el patrimoni musical català, des dels trobadors fins a l’actualitat, . “donant la difusió internacional que es mereix”, tot i que la seva tasca s’ha centrat principalment en autors del segle XX i XXI: Mompou. Montsalvatge, Toldrà, etc., etc.
Amb els agraïments de rigor, va cedir el torn a Joan Vives, qui va iniciar el pre-concert talk pròpiament dit, manifestant la gran il·lusió que li feia la presentació del concert, tot fent memòria alhora la gran amistat que l’uneix amb Bertran, doncs van coincidir molt sovint en classes, concerts, estudis, etc.etc.
Va felicitar, també, a Columna Música per la seva extraordinària tasca. “Mai cap discogràfica havia enregistrat tantes i tantes hores de música catalana” i va glossar la gestió i amabilitat de Viladot per la seva accessibilitat amb els músics, tot desitjant que el projecte de la discogràfica creixi més.
“Es aquest un concert que es podria dir antològic, doncs es tracte d’obres algunes d’elles compostes entre Mataró i Barcelona”
Vives va fer un breu repàs a la biografia del compositor, que va durant dos anys va ser Professor de Composició pel Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, en substitució del seu mestre Salvador Pueyo. També va realitzar estudis als EE.UU, concretament a la Hartt School –de la universitat de Hartford, i actualment resideix a Colòmbia, i exerceix la seva tasca docent al Conservatori de Música de la Universitat Nacional de Colòmbia.
Tot seguit, vives va parlar del programa del concert, on un detall de les mateixes estan explicades en el programa de mà. Cinc petites peces per a piano (1995-1996) "és l’obra més antiga. Va ser un encàrrec de Fermín Bernetxea, i el Preludi de la mateixa va va participar en un concurs musical organitzat a Berga”
Pel que fa a la Sonatine pour Mykeko, (1997) Bertran la va dedicar precisament a Ferri Berraechea. “Una obra de comportament eclèctic, i amb un gran coneixement de la composició. Una música molt fàcil de seguir i atractiva”.
La següent peça “Blussing for Marcel” (2004) va ser dedicada a un músic holandès. “Holanda és un país molt dedicat a la música, fins a tal punt que existeix “La principal d’Amsterdam” on per descomptat, es toquen sardanes” Aquest músic holandès utilitza en les seves composicions obres procedents de Mompou i altres autors, als que afegeix son jazzístics, o de blues. La coneixença entre ambdós músics va venir donada pel coneixement que Marcel va tenir de Bertran amb qui via e-mail va contactar.
Suite per a Elis/za (2002) va ser la peça que va tancar la primera part del programa. Com les anteriors, també va ser dedicada, aquest cop a una amiga colombiana del compositor que es diu Elisabet, i per no confondre amb l’Elisa de Beethoveen (“que per cert, en realitat es deia Teresa Malatti, però no es va tocar mai en vida del compositor. Va ser l’editor de les seves obres, , un cop traspassat Bethoveen, li va posar Per a Elisa”)
La segona part començava amb A la memòria de Frederic Mompou (2002), una peça per a piano a quatre mans que va composar en homenatge al mestre. “Els temes són propis, tot buscant que tinguin una flaire catalana. Va ser un encàrrec de Mac Mclure”. Tot seguit a Variacions i Fantasia sobre un tema de Salvador Pueyo (2000), lògicament dedicada al seu mestre, i basada en una composició del mateix de l’any 1961. “Bertran té un gran record del seu professor, a qui va substituir en la seva jubilació”
Les darreres peces de la segona part del programa varen ser Homenatge a Luis A. Calvo (2006), un compositor colombià desconegut per nosaltres, però que a Colòmbia té un gran prestigi. Val a dir que aquesta peça té una referència molt especial per a Beltran, doncs la universitat de Medellín, (Colombia), va comprar vint-i-dos piano, i el compositor va crear una peça "Homenajes, suite en 8 movimiento y epílogo para 22 pianos",i va ser interpretada en homenatge a la Facultad de Artes, amb una vetllada que es va anomenar "22 pianos en un sólo concierto" en commemoració dels vint-i-cinc anys de la seva fundació.
I Finalment el Trio para Piano y Maderas (1997) és una peça molt heterogènia, barreja d’avantguarda i d’elements molt determinants del jazz.
Vives va acabar la seva introducció, tot fent esment a la trajectòria de compositor i d’intèrpret del circuit de grans concerts com Moisès Bertran. “Aquest concert ens permet apropar-nos a la música d’un conciutadà, bon amic i excel·lent compositor”
No comments:
Post a Comment