Un gènere musical, sense partitures ni estudis de conservatori, però nascut al carrer i arrelat profundament dins la nostra societat, com és la rumba catalana, es la base perquè institucions com la Diputació de Barcelona o el Patronat Municipal de Cultura de la nostra ciutat, plantegin una exposició per a mostrar la seva trajectòria durant la darrera part del segle XX i fins l’actualitat.
I és així com el Museu de Mataró presenta fins al proper 13 de gener de 2008 “Les mil i una rumbes: 50 anys de rumba catalana”, una mostra que recull en plafons noms propis d’aquest gènere com Peret, Los Amaya, Los Manolos, Rumba tres, Gato Pérez, etc.
El passat divendres, 23 de novembre s’inaugurava aquesta mostra amb la presència de Sergi Penedès, com a president del PMC, l’Abel·lí com a representant de la Diputació de Barcelona y Jordi Barrachina, comissari de la mostra.
Davant d’un nombrós públic, amb forces representants de la raça caló, fotògrafs i regidors varis, Penedès va iniciar la seva intervenció, tot destacant com la rumba catalana es una expressió de la cultura catalana.
Seguidament, el representant de la Diputació de Barcelona, Abel·lí, va adreçar-se als presents informant del compromís adquirit a través de la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona, per exhibir la mostra en diferents poblacions que ja l’han sol·licitat. Tot felicitant a l’Ajuntament de Mataró per la col·laboració en l’esdeveniment, va donar la paraula al comissari, Jordi Barrachina, qui va destacar la tradició de la rumba catalana, nascuda a Gràcia, a la plaça del Raspall, i que vol ser una dedicatòria a totes les persones que han format part d’ella.
“La rumba és com un arbre amb arrels, tronc branques i fulles, que es va renovant. La mostra està dividida en tres àmbits: el primer es un homenatge a cantants i intèrprets, amb una triada selecció musical. Hi ha una barreja d’estils dins la rumba”
Barrachina també va destacar el vocabulari específic d’aquest gènere com a segon àmbit: les palmes, el ventilador, etc., del qual la mostra en facilita l’entesa. El tercer espai reprodueix en fotografia la plaça del Raspall, i a través d’una filmació, hi ha les opinions de diferents intèrprets.
Barrachina va acabar el seu parlament, tot recordant una frase de Rogeli Herrero de Los Manolos “La rumba catalana es com el rock & roll, el gènere més popular de Catalunya” i manifestant que: “Aquesta exposició mostra la vitalitat de la Rumba Catalana i es un homenatge a la gent que fa la rumba”
El torn de parlaments el va tancar una darrera intervenció de Sergi Penedès, qui va expressar la seva satisfacció per la realització d’aquesta exposició i el fet de realitzar-la en el Museu de Mataró, permet sortir de l’àmbit més estrictament acadèmic de la institució museística, i donar-li una nova visió, més oberta. “El Museu ha de reflectir les coses que han passat fa anys, però també és un equipament viu i contemporani que expressa una realitat, i de noves tecnologies”.
Penedès va recordar el fet de que Mataró és una plaça que forma part de la rumba catalana - cal recordar que Peret es mataroní, però no va poder assistir a l’acte – i que ell mateix, Penedès, havia tocat palmes i ballat rumba, i “com a paio no ho feia malament, però segurament ho deien per quedar bé. La rumba es patrimoni cultural de Catalunya, i ja fa cinquanta anys”
Va recordar que a Mataró hi ha grups que fan rumba catalana – hi ha una comunitat caló a l’Avinguda Jaume Recoder – i va expressar el seu desig que aquesta mostra fos també vista a altres poblacions, fora de la província de Barcelona, tot destacant l’interès de l’Ajuntament de Lleida. Finalment, Penedès va fer referència a la capitalitat cultural catalana de Perpinyà per l’any 2008, on es pensa incloure la rumba.
I és així com el Museu de Mataró presenta fins al proper 13 de gener de 2008 “Les mil i una rumbes: 50 anys de rumba catalana”, una mostra que recull en plafons noms propis d’aquest gènere com Peret, Los Amaya, Los Manolos, Rumba tres, Gato Pérez, etc.
El passat divendres, 23 de novembre s’inaugurava aquesta mostra amb la presència de Sergi Penedès, com a president del PMC, l’Abel·lí com a representant de la Diputació de Barcelona y Jordi Barrachina, comissari de la mostra.
Davant d’un nombrós públic, amb forces representants de la raça caló, fotògrafs i regidors varis, Penedès va iniciar la seva intervenció, tot destacant com la rumba catalana es una expressió de la cultura catalana.
Seguidament, el representant de la Diputació de Barcelona, Abel·lí, va adreçar-se als presents informant del compromís adquirit a través de la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona, per exhibir la mostra en diferents poblacions que ja l’han sol·licitat. Tot felicitant a l’Ajuntament de Mataró per la col·laboració en l’esdeveniment, va donar la paraula al comissari, Jordi Barrachina, qui va destacar la tradició de la rumba catalana, nascuda a Gràcia, a la plaça del Raspall, i que vol ser una dedicatòria a totes les persones que han format part d’ella.
“La rumba és com un arbre amb arrels, tronc branques i fulles, que es va renovant. La mostra està dividida en tres àmbits: el primer es un homenatge a cantants i intèrprets, amb una triada selecció musical. Hi ha una barreja d’estils dins la rumba”
Barrachina també va destacar el vocabulari específic d’aquest gènere com a segon àmbit: les palmes, el ventilador, etc., del qual la mostra en facilita l’entesa. El tercer espai reprodueix en fotografia la plaça del Raspall, i a través d’una filmació, hi ha les opinions de diferents intèrprets.
Barrachina va acabar el seu parlament, tot recordant una frase de Rogeli Herrero de Los Manolos “La rumba catalana es com el rock & roll, el gènere més popular de Catalunya” i manifestant que: “Aquesta exposició mostra la vitalitat de la Rumba Catalana i es un homenatge a la gent que fa la rumba”
El torn de parlaments el va tancar una darrera intervenció de Sergi Penedès, qui va expressar la seva satisfacció per la realització d’aquesta exposició i el fet de realitzar-la en el Museu de Mataró, permet sortir de l’àmbit més estrictament acadèmic de la institució museística, i donar-li una nova visió, més oberta. “El Museu ha de reflectir les coses que han passat fa anys, però també és un equipament viu i contemporani que expressa una realitat, i de noves tecnologies”.
Penedès va recordar el fet de que Mataró és una plaça que forma part de la rumba catalana - cal recordar que Peret es mataroní, però no va poder assistir a l’acte – i que ell mateix, Penedès, havia tocat palmes i ballat rumba, i “com a paio no ho feia malament, però segurament ho deien per quedar bé. La rumba es patrimoni cultural de Catalunya, i ja fa cinquanta anys”
Va recordar que a Mataró hi ha grups que fan rumba catalana – hi ha una comunitat caló a l’Avinguda Jaume Recoder – i va expressar el seu desig que aquesta mostra fos també vista a altres poblacions, fora de la província de Barcelona, tot destacant l’interès de l’Ajuntament de Lleida. Finalment, Penedès va fer referència a la capitalitat cultural catalana de Perpinyà per l’any 2008, on es pensa incloure la rumba.
Tot seguit, es va donar pas a una actuació musical, on es van recordar unes quantes de les rumbes més populars, i que el públic assistent, no poden evitar de moure's al compàs, va agrair amb forçes aplaudiments.
Aquesta mostra, amb plafons amb fotografía i text, i que també disposa d’un servei d’auriculars per escoltar una bona selecció de rumbes, té com a curiositat el fet que siguin institucions publiques que donin a conèixer un gènere, al que realment no li fa falta cap reconeixement públic, per ser tremendament popular, i del que els catalans ens sentim plenament identificats.
Moltes d’aquestes cançons, fa quasi quaranta anys, formaven part del que es coneixia com “la canción del verano”, tan menyspreada i tan popularitzada, i ara, gràcies a unes quantes ments de funcionaris, constitueixen part del patrimoni cultural català, això que les lletres de les rumbes són en castellà.
Conèixer el desenvolupament de la rumba, té el seu interès. Però es fa des de la institucionalització, excessivament polititzada i en vistes més electorals que culturals.
Aquesta mostra, amb plafons amb fotografía i text, i que també disposa d’un servei d’auriculars per escoltar una bona selecció de rumbes, té com a curiositat el fet que siguin institucions publiques que donin a conèixer un gènere, al que realment no li fa falta cap reconeixement públic, per ser tremendament popular, i del que els catalans ens sentim plenament identificats.
Moltes d’aquestes cançons, fa quasi quaranta anys, formaven part del que es coneixia com “la canción del verano”, tan menyspreada i tan popularitzada, i ara, gràcies a unes quantes ments de funcionaris, constitueixen part del patrimoni cultural català, això que les lletres de les rumbes són en castellà.
Conèixer el desenvolupament de la rumba, té el seu interès. Però es fa des de la institucionalització, excessivament polititzada i en vistes més electorals que culturals.
Tal com va dir Rogeli Herrero - Los Manolos i s'esmenta en un dels plafons: "La rumba catalana deu molt a una trinitat: El Peret (el nostre Elvis Presley) el Pescáílla (el nostre James Brown) i el Gato Pérez (el nostre Bob Dylan).
No comments:
Post a Comment