Friday, November 09, 2007

MOISÈS BERTRAN: UN CONCERT MEMORABLE (II)


La música contemporània disposa d’un gran nombre de compositors i de intèrprets, però malauradament, per la seva avantguarda, molta incomprensió per part del gran públic, especialment pel que fa a l’adquisició d’obra discogràfica.

El concert de Bertran va facilitar al no entès o poc afeccionat, un ampli ventall d’harmonitzacions musicals, que també varen permetre comprovar l’alta evolució del músic.

Així, en les Cinc petites peces per a piano (1995-1996), (Preludi, Toccata, Vals, Coral i Marxa) que Bertran va interpretar sol, es va poder apreciar que era una obra breu, jovenívola, quasi d’assaig del que més endavant hauria de compondre. L’exquisidesa dels sons fa agafar el seu grau màxim amb la subtilesa del Vals.

La Sonatine pour Mykeko, (1997) que conté tres moviments: Allegro Risoluto, Grave with dramatic intensity i Allegro Rítimico, interpretada per Bertran con juntament amb Marta Lorenz a la flauta, va resultar absolutament fascinant. Tot i que el programa de mà esmenta a través Juan Pablo Serna, que la peça té un marcat caràcter hispànic, i va haver-hi moments que el piano i la flauta semblava que es transformessin en un Koto de 12 cordes i un tojo (un tipus de flauta japonesa), i viatgéssim per alguns instants al Japó de quan Kyoto era capital imperial.

Una peça plena de lirisme, d’evocacions llunyanes, on classicisme i avantguarda, en perfecta harmonia varen proporcionar moments de gran brillantor e intensitat, dins una marca introspecció.

Amb Blussing for Marcel (2004), amb Moisès Bertran en solitari, va resultar vibrant, rítmica, plena de timbre, amb regust al jazz dels clubs nocturns francesos o alemanys, i amb marcades notes de blues. Una obra plena de dinamisme, que sap transmetre entusiasme.

La Suite per a Elis/za (2002) composta de cinc moviments: Preludi, tocatta, Lento, Scherzo i Varicions, va ser interpretada per Bertran i Queralt al clarinet. Una obra plena d’energia, amb un marcat romanticisme, preo no s’ha d’entendre en el color musical del segle XIX, sinó amb el sentiment, l’emoció i la plenitud d’un compositor que viu i experimenta la música.

En l’últim moviment, les Variacions, trobem una perfecta connexió entre la modernitat de Bertran i el mestratge de Beethoven, en perfecta sincronia i harmonització.

A la memòria de Frederic Mompou (2002), va ser l’obra que va començar la segona part del programa. Una peça a quatre mans, que va comptar amb Alba Massafrets. Una obra curiosa, on seguint l’estructura de “Cançons i Danses” de Mompou, Bertran fa una aportació catalana molt particular, inspirant-se en el mestre, però sense prendre’n les seves notes. Bertran mostra una solida estructura harmonitzada, efectuant variacions exposades en diferents notes però sense caure en el parany de la repetició.

Seguidament, Variacions i Fantasia sobre un tema de Salvador Pueyo (2000), que amb l’acompanyament a la guitarra de Àlex Garrobé va fer pensar en la música experimental dels anys seixanta, que servia com a banda sonora a pel·lícules de la nouvelle-bague o del neorrealisme italià. Una obra profundament eclèctica, però plena d’equilibri, sense estridències. Un conjunt estrany dins el món musical com és un duet per a piano i guitarra que va resultar sorprenent, de color musical escumin i serè.

Homenatge a Lis A. Calvo (2006), una obra d’una gran maduresa musical, de compositor experimentat i intèrpret ja consumat. Intensa, dinàmica, viva i activa, d’una harmonia en plenitud i de brillants contrastos.

Finalment, Trio para Piano y Maduresa (1997) amb Maria Escales a l’Oboè, Pau Solà en el Fagot i per descomptat, Bertran al piano. Consta de quatre moviments: Allegro, Grave, Andante-Allegretto Scherzando i Allegro. Una obra sensacional en la conjugació dels tres instruments essent d’una perfecció sublim. Cada instrument individualment fa una aportació única dins l’eclecticisme habitual en Bertran, fins a arribar a una unitat acurada i precisa, que transmet unes sensacions estranyes, quasi psicodèliques, sobtades, però perfectament emmarcades en el context que proporcionen els instruments en si mateixos.

Veritablement, el públic va assistir a un concert únic, amb magnifiques interpretacions tant de Bertran com dels seus acompanyants, que varen demostrar una gran preparació i coneixement de les obres, sabent transmetre l’esperit i l’essència d’un compositor, intel·ligent i brillant, d’una gran senzillesa – doncs ell mateix ajudava a la col·locació de cadires i faristols – malauradament gens valorat, com d’altres casos, per les nostres “distingides” autoritats – però músic i persona d’una sòbria grandesa. Felicitats!!

1 comment:

Hipatia de Alejandría said...

Chocolateeee rá, rá, rá...!
Caray, cómo has trabajado. No has parado.
Ando escasilla de tiempo; me he puesto a estudiar en la Uni y no paro. Como en años mozos, tengo cargo de conciencia cuando me separo de los libros. Creo que me falta entrenamiento.
me alegro de verte (te he visto algún día por L de Arena, pero entro muy poco)
Besos galácticos, guapa.