La temporada musical no podia començar amb més bon peu al Foment Mataroní: Àlex Maynegre i la Beth Ringel (Duo Montserrat). El pianista, nebot del traspassat mestre Enric Torra, i la violoncel·lista varen iniciar el dissabte, 12 de gener, III cicle de concerts de cambra, amb un programa dedicat íntegrament a la música espanyola i llatinoamericana, amb obres de Mompou. Falla, Rodrigo, Ginastera, i Heitor Villa-Lobos. El concert es va completar amb David Popper i Frédéric Chopin.
Amb una més que excel·lent entrada per aquest tipus de concerts, prop de setanta persones, i on el públic, sense personalitats remarcables de la vida pública mataronina, i format en bona part per amics i familiars del pianista i del mestre Torra, es situa dalt de l’escenari, el concert va començar amb unes paraules de Maynegre tot informant que els programes per aquest tipus de concert, normalment estan pensats per tres obres grans, però es varen decidir per l’opció vuit de petites.
El programa va començar amb dues peces de Frederic Mompou: Pastoral, composta l’any 1972 i Jo et pressentia com la mar , que pertany al cicle “Combat del somni” que va ser compost entre el 1942-1950 i està basat en poemes de Josep Janés.
Originàriament per a piano sol, l’adaptació per a cello i piano va resultar francament sorprenent, sense desmerèixer en absolut el ric i abundant món musical de Mompou, ple de sons, colors i imatges, expressant amb dolçor, melangia i encisadora calidesa la seva particular visió de Catalunya i dels seus sons, resultant romàntica la Pastoral, i sensitiva el Jo et pressentia com la mar, tant que fins i tot va recordar al tríptic simfònic La Mer de Debussy.
Seguidament una selecció de Siete Canciones Españolas de Manuel de Falla. Composició per a piano i veu de l’any 1914, dedicada a Mdme. Ida Gobebska, amb el títol original de Siete Canciones Populares Españolas, de la mateixa es varen interpretar: El Paño Moruno, Asturiana, Jota, Nana, Canción i Polo.
Evidentment va resultar un canvi de registre absolut, no exempt de color musical, sabent donar una gran tendresa en els moments més lírics, i ressaltant amb brillantor els més tensos. Dels aires andalusos del Paño Moruno, ben resolts pel cello de Ringel, amb l’acompanyament en plena harmonia de Maynegre, al contrast de l’Asturiana, on la sintonia entre instruments era perfecta. No tan ben resolta va resultar la Jota per part de Ringel, que Maynegre va “salvar” oportunament. Si més no, però, la Nana amb una exquisida barreja de tons de vals i cançó de bressol, la Canción, dificultosa, ben cert i ben resolta i sobre tot el Polo, ple de contundència, vigor, i on Maynegre va destacar absolutament amb inusitada força musical, es va concloure la selecció dedicada a Falla.
Amb una més que excel·lent entrada per aquest tipus de concerts, prop de setanta persones, i on el públic, sense personalitats remarcables de la vida pública mataronina, i format en bona part per amics i familiars del pianista i del mestre Torra, es situa dalt de l’escenari, el concert va començar amb unes paraules de Maynegre tot informant que els programes per aquest tipus de concert, normalment estan pensats per tres obres grans, però es varen decidir per l’opció vuit de petites.
El programa va començar amb dues peces de Frederic Mompou: Pastoral, composta l’any 1972 i Jo et pressentia com la mar , que pertany al cicle “Combat del somni” que va ser compost entre el 1942-1950 i està basat en poemes de Josep Janés.
Originàriament per a piano sol, l’adaptació per a cello i piano va resultar francament sorprenent, sense desmerèixer en absolut el ric i abundant món musical de Mompou, ple de sons, colors i imatges, expressant amb dolçor, melangia i encisadora calidesa la seva particular visió de Catalunya i dels seus sons, resultant romàntica la Pastoral, i sensitiva el Jo et pressentia com la mar, tant que fins i tot va recordar al tríptic simfònic La Mer de Debussy.
Seguidament una selecció de Siete Canciones Españolas de Manuel de Falla. Composició per a piano i veu de l’any 1914, dedicada a Mdme. Ida Gobebska, amb el títol original de Siete Canciones Populares Españolas, de la mateixa es varen interpretar: El Paño Moruno, Asturiana, Jota, Nana, Canción i Polo.
Evidentment va resultar un canvi de registre absolut, no exempt de color musical, sabent donar una gran tendresa en els moments més lírics, i ressaltant amb brillantor els més tensos. Dels aires andalusos del Paño Moruno, ben resolts pel cello de Ringel, amb l’acompanyament en plena harmonia de Maynegre, al contrast de l’Asturiana, on la sintonia entre instruments era perfecta. No tan ben resolta va resultar la Jota per part de Ringel, que Maynegre va “salvar” oportunament. Si més no, però, la Nana amb una exquisida barreja de tons de vals i cançó de bressol, la Canción, dificultosa, ben cert i ben resolta i sobre tot el Polo, ple de contundència, vigor, i on Maynegre va destacar absolutament amb inusitada força musical, es va concloure la selecció dedicada a Falla.
Tot seguit, una peça totalment desconeguda de l’obra musical de Joaquín Rodrigo: Siciliana. (A fi a efecte de fer aquesta crítica, s’ha revisat el total d’obres publicades per aquest compositor i pianista i no s’ha trobat). Sorprèn aquesta peça de Rodrigo, doncs és autor que sempre ha destacat pel seu homenatge al ric folklore espanyol, donant aires italians a aquesta breu composició.
La primera part va acabar amb una magnífica obra d’Alberto Ginastera: Pampeana nº 2, que tal com va destacar Maynegre, està dedicada als Gauchos argentins, “que no se sap ven bé si guarden les vaques de la Pampa o son bandolers...”
Emmarcada pel que es coneix com a “período de nacionalismo subjetivo”, sense posicions revolucionaries, Ginastera va abandonar en aquesta composició els elements populars tradicionals, tot i que simbòlicament els continua utilitzant. Inicialment, una composició per a orquestra, on Maynegre i Ringel van demostrar un gran estudi i coneixement de l’obra, amb una execució magnifica i homogènia. Un paisatgisme musical ple de contrastos i ressonàncies de tota mena, i on es va captar perfectament des de l’amplitud del terreny de la Pampa amb la vida quotidiana dels gauchos, a través de la sensibilitat del cello i la força expressiva del piano. Un resultat absolutament esplèndid que el públic va agrair amb forts aplaudiments. A destacar que Ringel va tocar aquesta peça de memòria
La segona part va començar amb l’especial sonoritat d’Heitor Villa-Lobos, i una de les seves composicions més conegudes: “Les Bachianes Brasileres”. L’obra interpretada, però, va ser la Cantilena de la Bachiana número 5, la més coneguda. Villa Lobos, un compositor d’una bastíssima i original producció, que està considerat com l’ànima de la música brasilera. Aquesta peça escrita per a veu i vuit cellos, ha estat una de les mes adaptades a tota mena de combinació d’instruments. Maynegre i Ringel, la varen resoldre a la perfecció, mostrant la dolçor i l’encant dels aires brasilers amb la formalitat de l’obra de Bach, de qui Villa-Lobos va fer aquesta particular adaptació. Una interpretació plena de sensibilitat, bellesa i exotisme.
La Tarantella de David Popper, és una de les obres més conegudes d’aquest compositor xec. Obra per a cello sol, adaptada també a piano, va ser interpretada per Riengel de forma excepcional, i també sense partitura, mostrant en tot moment, frescor i energia, cromatisme musical ple de matitzos i detalls sonors que varen impregnar l’ambient un exquísid aire italià.
El programa va continuar amb Quejas ó la Maja y el Ruiseñor de Enric Granados, interpretada per Maynegre. Aquesta peça, que pertany a la Suite “Goyescas”, composta l’any 1911, va permetre al públic tornar als aires andalusos, però des d’una òptica més visualment pictòrica – recordem que Granados es va inspirar en els quadres de Goya - que Maynegre va transmetre a través del piano, el gran piano de cua Cussó, de forma impecable, professional no exempta de certa distinció , dins el neo - romanticisme que caracteritzava a Granados
La darrera obra del programa va ser una Polonesa, concretament la Brillant, op. 3 de Frédéric Chopin. Una dansa moderada al ritme del ¾, d’estructura simple, a base de frases breus amb un ritme molt característic.
Normalment interpretades a piano sol, en aquest cas la combinació amb el cello li va donar un aire més sensible i elegant, permetent a la imaginació seguir els passos del ball. Una peça alegre, plena de romanticisme, de lirisme i de refinada harmonia per concloure oficialment un concert, que va rebre com a bis una peça del compositor argentí Astor Piazzola.
L’acte va concloure amb l’habitual xerrada amb copa de cava entre el públic i els concertistes.
No comments:
Post a Comment