Com molts, sabia que en Pepe estava malalt. De fet la darrera vegada que el vaig veure - a la mostra del taller de gravat de la Sant Lluc -- se'l veia fatigat, però amb un somriure als llavis i un estat anímic amb bones dosi de positivisme, la qual cosa em va fer pensar en una lenta però progressiva recuperació. En Pepe era lluitador i ja se les havia vist amb un altre tipus de càncer.
Però aquest cop la malaltia ha jugat molt bé la partida, i en base a la implacable llei de vida, l'ha guanyada. De debò que ha vençut? No, en Pepe Novellas ha traspassat físicament, però gràcies al llegat de la seva obra, als alumnes que han passat per les seves classes, a les diverses exposicions que ha participat aquí, a Espanya i molts llocs d'Europa, ha aconseguit la victòria de no passar desapercebut per la vida, de deixar-nos el seu ART.
No parlaré del Pepe que tan bé coneixia en Pere Pascual, ni del que els mitjans de comunicació, com sempre de forma freda i asèptica, han informat. Parlaré del Novellas que vaig descobrir ara fa uns 13 anys, gràcies a la mostra en commemoració del 75è aniversari del primer festival de Flamenc que es va celebrar a Granada, i que la colla dels Dimarts al Llimoner, va organitzar per donar-ho a conèixer als mataronins.
Jo parlaré del Pepe amb qui d'exposició en exposició fèiem la discutida sobre l'escàs recolzament que per part de les institucions municipals tenia l'ART a Mataró, o del seguiment que feia d'aquest blog. Jo vull parlar del Pepe que juntament amb Manuel Contreras va mostrar la seva especial visió de Guadix, i del Pepe a qui se li va acudir la idea de l'exposició El Casament - 26 artistes, que va tenir lloc el passat mes de juny del 2008. Jo vull parlar del Pepe Novellas que amb veu baixa, la cigarreta als llavis i la seva expressió de nen murri, vivia i sentia l'art com l'aire que es respira. Un Pepe amb un particular sentit de l'humor i amb l'especial visió d'haver trobat amics entre els seus alumnes, com l'Antonio Rodríguez - De Antonio - que en un mail m'ha dit que a partir d'ara, parlara amb en Pepe d'una altra manera, sense poder-lo veure ni tocar, sinó d'una altra manera.
No em vull entristir per la mort de Novellas, perquè per a mi no ho ha fet. La seva obra i els seus amics me'l recordaran constantment. No he pogut anar a funeral perquè per motius laborals me assabentat del seu traspàs vint minuts abans del mateix, i m'era del tot impossible. Però com a persona creient, i per haver rebut els Sant Sagraments, intueixo que ell també ho era, pregaré per ell i faré llum per la seva ànima, i perquè allà on sigui, no deixi mai els pinzells i la seva imaginació continuï fruint constantment.
La defunció física no ha de suposar la mort de l'ànima, sinó una anada a altres estats o dimensions. En Pepe se n'anat de viatge. Se que no tornarà, però recordant a Sant Agustí: "No ens hem d'entristir per haver-lo perdut, ens hem d'alegrar d'haver-lo tingut".
1 comment:
Gràcies, Marta, pel teu escrit sobre el Pepe Novellas. Un petó. Patri.
Post a Comment