LES AUDITIVES CURIOSITATS DELS CONCERTS

DEL FOMENT MATARONÍ (i II)

Un programa ben diferent del que acabem de descriure, va ser el protagonitzat pel conjunt Tutti Bassi, que si més no, el seu concert va tenir un comú denominador amb el de Musica Reservata: l'escàs públic. Em ambdós cassos, la minsa presència de “personalitats” de la cultura mataronina va ser fet destacat, com tampoc es veuen mai ni estudiants de música, ni gent relacionada amb l'art de la mussa Melpómene.

Per descomptat, Mataró fa temps que ha perdut la burgesia, i els quatre noms de quatre famílies que encara disposen de cert benestar i referència social, prefereixen fer el “pavero” a Barcelona, que donar recolzament a la cultura de la nostra ciutat, doncs els intèrprets que actuen en els cicles organitzats pel Foment Mataroní, també han passat per Barcelona, i la seva categoria es reconeguda.

Però bé, aquest comentari defuig de la crítica musical pròpiament dita, i ara és el que compte.

Un repertori molt variat de tendències musicals, encapçalat per l'Andantino de Rosamunde de F. Schubert, interpretat amb un tempo i una cadència excessivament lents. El to era baix, i es va notar una escassa preparació de l'obra, que va fer pensar a aquesta cronista accidental que la vetllada no seria gaire afortunada.

No obstant, em vaig equivocar, doncs la següent peça: 4 bagatelles de Joana Garcia, va permetre començar a mostrar les habilitats de tots els components del conjunt, que ens va presentar una obra molt curiosa, plena de lirisme i d'enginy.

El Kol Nidrei de Max Bruch, va ser veritablement captivador, i si bé és una obra per a més orquestració, especialment instruments de vent, violoncels i contrabaix varen suplir a la perfecció la mancança del vent, adaptant la partitura a les particulars sonoritats dels instruments de corda. Una obra molt ben elaborada, assajada amb moments de gran color musical, que va donar pas al Souvenir de Carmen. L'escassa mitja platea del Foment va gaudir al màxim d'una magnífica selecció de l'obra de Bizet. I si bé la veu humana dona sensualitat a l'Havanera de Carmen, la corda es va mostrar igual de seductora i provocativa. El tema del torero, va ser interpretat amb dinamisme i potencia sonora, sense desmerèixer en absolut la versió operística, i donant a conèixer una modalitat musical on l'exclusivitat de la corda va mantenir viva l'atenció de l'espectador. També volem destacar l'obertura que ja va fer preveure tot el que hem descrit.

La primera part del programa va acabar amb la sardana composta per Pau Casals Sant Martí del Canigó. Una bona adaptació, però si en el Souvenir de Carmen la substitució instrumental va ser brillant i encertada, no va arribar al mateix grau de brillantor aquesta sardana, a la que si es va trobar a faltar la instrumentació de vent. No obstant, el conjunt va coordinar al uníson, sense cap errada tècnica i cal reconèixer que els violoncels varen saber imitar la veu de la tenora.

La segona meitat del programa va començar amb Asturias et Sevilla d'Isaac Albèniz, i val a dir que la interpretació va ser magnífica, pot ser perquè la partitura original va ser escrita per guitarra, per la qual cosa, fàcil va ser adaptar-la al conjunt instrumental. Una execució vital, amb un cromatisme musical ple de tonalitats i matisacions.

L'Ària de la Chiesa de Stradella, va ser també un interessant experiment per corda, doncs al tractar-se d'una obra litúrgica, sembla que el sentit polifònic o coral sigui l'adient. Però Tutti Bassi va saber resoldre la situació, a la que en capa moment va faltar l'harmonia del conjunt i un perfecte domini del so.

Finalment Chiquilin de Bachin i Adiós Nonino de Piazolla, dos tangos on el conjunt instrumental va donar un especial sentit a la nostàlgia i la tristesa, reemplaçant contrabaix i violoncels el lament de l'acordeó argentí, amb intensitat i emoció.