Wednesday, April 25, 2007

LA SARSUELA; TOT UN ÈXIT


La temporada musical de la nostra ciutat - gràcies al Foment Mataroní i a la gestió d’Antoni Vilà, la capital del Maresme gaudeix des de fa dos anys de la música clàssica de manera estable - té mensualment una cita inexcusable: la sarsuela.

Aquest esdeveniment, omple de gom a gom l’espai del Foment d’un públic, majoritàriament gent gran, àvid d’aquest espectacle del que malauradament, a nivell institucional se’n fa un gran menyspreu, quan és un gènere musical ple de dignitat.

Sense la compareixença de cap autoritat o representant dels estaments municipals, ni la presència de personalitats vinculades al món de la cultura mataronina, ni tan sols estudiants de música, i amb la assistència com a “personalitat coneguda” del “padre Apel·les”, el passat diumenge, 22 d’abril, la Companyia de Sarsuela Joventut Lírica de Barcelona i l’Orquestra simfònica titular ampliada, va representar Luisa Fernanda, sarsuela en tres actes i quatre quadres, de Federico Moreno Torroba amb lletra de F. Romero i G. Fernández Shaw.

Situada a mitjans del segle XIX, els amors de Luisa Fernanda amb Javier Moreno, un militar de vida alegre, tenen com a rerafons polític els aixecaments populars contra la reina Isabel II d’Espanya per part de carlins, republicans, liberals i monàrquics, tot un batibull on l’únic que queda clar és el desencís d’una duquessa volguda per la seva posició, i el rebuig per part de la protagonista d’un terratinent extremeny que l’estima amb sinceritat. Una trama adient per a la plenitud republicana que es vivia en l’època de la seva estrena: 25 de març de 1932 – Teatro Calderón de Madrid.

Aquesta peça té una distinció i una elegància poc comuns en la sarsuela. Tot i que no és la millor partitura del seu autor, és la que l’ha fet més popular, i tal com expressa el programa de mà: “és l’obra musical de parla hispana més representada. Entre Espanya, Europa i Amèrica, ha pujat a l’escenari en més de deu mil ocasions”.

Amb tots aquests ingredients, l’expectació per part del públic era important, però la representació va ser decebedora, tot i l’esforç dels integrants de la Companyia.

L'edat de les sopranos Maribel d’Arqué, a qui es va retre homenatge, i Montserrat Costa en els papers de Luisa Fernanda i de la duquessa respectivament, el tenor Josep Dueñas i el baríton Crist Viñas, com a Javier Moreno i Vidal, el terratinent extremeny, era més avançada a la dels seus personatges. No obstant, cal tenir en compte la valoració de les veus, i en referència Dueñas, es pot dir que té un timbre alt, una veu lírica ben modulada, i una nitidesa encara perceptible. Viñas, té profunditat en veu, homogènia i segura en els aguts. Ambdós bons coneixedors dels seus papers, varen fer una actuació molt digne.

A D’Arqué li va faltar potencia, vocalització i timbre, però va resoldre la seva actuació amb caràcter i experiència. Montserrat Costa, disposa de veu bonica però a la que se li noten el pas dels anys. Va aplicar sobrietat en determinats registres, però els aguts quedaven sense resoldre.

L’orquestra, dirigida per Aníbal Gil, el ritme era lent i ofegava a les cantants. La sonoritat poc clara, la interpretació desfasada, i un tant rudimentària.

Decorats, vestuari i ambientació senzills però adients pel que marcava l’època. La direcció general per part de Josep Lluís Blanch, li va faltar agilitat i domini en quadres, especialment en un dels números més esperats i més coneguts “La mazurka de las sombrillas”. Cal reconèixer, però, que el decorat imposava les seves limitacions, al igual que l’escenari.

Pel que fa a la resta de l’elenc, es de destacar les actuacions de Ferran i Toni Rigual, que varen ser correctes, sense exageracions i donant la necessària bis còmica que els hi pertocava.

No obstant les mancances de la representació, el públic va ser generós amb els seus aplaudiments, - las actuacions de la mateixa companyia, però amb altres cantants en Marina, La rosa del azafrán o Bohemios varen engrescar al respectable - i en conjunt, es va passar l’estona sense gaires pretensions, però amb entusiasme de cara a una nova sarsuela.

3 comments:

Hipatia de Alejandría said...

Buenos días, chocolateros por supuesto:
Paso por aquí para saludarte, como de costumbre. La zarzuela no es mi fuerte, porque no me gusta; no sé por qué, el Género Chico me resulta deprimente. Quizá mis abuelos tuvieron algo que ver en ello.
Por otro lado, me maravilla la capacidad cultural que desarrollas; el entusiasmo y el compromiso que pones en todo; eres magnífica, Marta; resultas admirable.
Hasta otro día, guapa.
Besos galácticos.

Julieta said...

Bueno Marta, la crónica es buena y sobre todo teniendo en cuenta que te falló la materia prima. En general lo he entendido todo, soy bastante intuitiva para los idiomas. Y también me asombra la actividad que despliegas. Eres admirable. Un beso.

corbalan said...

La crítica me parece muy correcta y bastante justa. No obstante me gustaría destacar las dificultades que presenta el Foment en cuanto a acústica, dimensiones del escenario y demás. Por lo que resulta loable que se obtengan tan buenos resultados en general, asunto sobre el que se incide en la crítica de Marta.
Yo sí que soy un aficionado a la lírica y sigo con mucho interés todas las representaciones de estos ciclos de zarzuela en el Foment. Y por tal motivo deseo felicitar a la dirección del Foment porque a pesar de la escasa ayuda, si acaso alguna, de las entidades culturales municipales, es admirable el éxito logrado en la campaña. Todas las representaciones hasta el momento han llenado el teatro y despertado gran interés y entusiasmo por parte del público asistente, que siempre ha apoyado el esfuerzo de la dirección y de la compañía "Joventud Lírica de Barcelona", premiando siempre sus esfuerzos con prolongados aplausos como agradecimiento. Espero que esta sintonía tan admirable entre las tres partes dure mucho tiempo y los espectadores podamos seguir disfrutando de las representaciones de un género musical tan bonito y difícil de llevar a cabo. Un aficionado.