Albert Nieto, a qui vaig tenir ocasió de veure actuar per primera vegada, al Saló de Sessions de l’Ajuntament, a la primavera de l’any 2001, va interpretar la música d’Albéniz amb sentiment, passió i emoció. Tenint en compte que el piano Gran Cua Cusso necessita encara desfogar-se bastant, Nieto va corregir aquesta mancança amb gran professionalitat, tot demostrant als presents el profund coneixement i estima per la música d’aquest insigne compositor gironí.
Tan és així que en Almeria, on Albéniz juga amb molta habilitat amb el canvi de tonalitat de major a menor, amb la nota sol com a base, Nieto en va extraure amb molta personalitat, sense desvirtuar el sentit del compositor, la copla, amb aire de “fandango”, il·lustrant amb un cromatisme molt particular, l’ambient de la ciutat, de caire mediterrani.
Amb Sevilla, una de les peces més conegudes, Nieto va demostrar virtuosisme, imprimint un segell un tant personal, extret a base de l’admiració per Albéniz, però també sensibilitat i alegría amb certs tocs de nostàlgia.
Evocación, amb un primer tema a ritme de Dansa, Nieto hi va donar el romanticisme i sensibilitat que el nom i la peça imposen. La copla del segon tema, va obligar a Nieto a fer un gran esforç amb el piano, sense deixar d’imprimir-hi sentiments com la melangia, i l’ardor romàntic.
Finalment, la primera part va acabar amb Triana, amb un ritme ple de gràcia i subtilment accentuat, fins a avançar a la “seguidilla” que dona a tota la peça, i que Nieto en va saber reflectir amb “donaire y salero”, i un color musical ple d’impressions i encisadores sensacions andaluses.
La segona part va començar amb El Puerto, una bellissíma i embriagadora peça plena de poesia, que presenta a un ritme constant un arpegiat de guitarra i on es sobreposa un “zapateado”, i del que Nieto en va fer una brillant i excel·lent interpretació, mostrant pianísticament el brogí d’un port.
Amb Mallorca, peça de la que Nieto guarda grans records, tal com en fa esment en el programa de mà “Recordo bells i vells inicis “albenicians” amb Mallorca, de la mà del mestre Canals, a la filial del Liceo...”, el concertista va fer arribar al públic el munt de emocions que aquesta peça li portava, alhora que a través dels acords, l’auditori es va imbuir en la bellesa de principis de segle que l’anomenada “illa de la calma” musicalment transmetia.
Tot seguit, Rondeña, un canvi d’estil que podia semblar brusc: de l’encís de Mallorca al ritme de petenera. D’aquesta composició, molt original que alterna el ritme del 6/8 al ¾, particularment accentuat en la primera part, i que culmina amb l’arribada d’un tema molt graciós en la segona, Nieto en va fer una interpretació molt paisatgística, plena de l’esperit de la “Serrania de Ronda”, amb tocs impressionistes d’alt cromatisme musical.
El Albaicín, va ser la següent peça. Molt costumbrista i expressiva de les particularitats d’aquest barri de la ciutat de Granada. Nieto va saber emetre a través de les tecles del piano la imitació a les cordes de la guitarra, tot creant un clima expectant en la introducció, desenvolupant diferents paratges rítmics, acabant la peça de manera enèrgica i vibrant.
Isaac, de Moises Bertran, va ser la darrera de les peces. Tal com ja s’ha esmentat, es va basar amb Asturias, també pertanyent a la Suite Ibèria. Una composició plena d’encant reflectit a través del “stacatto” d’Asturias, amb un ritme in crescendo, ple de brillantor, però amb certa mancança d’originalitat. En aquest cas, el tàndem Bertran-Nieto varen aportar estètica del segle XXI en la composició i personalitat en la interpretació.
El concert oficialment acabava amb Isaac, però el bis no es va fer esperar: Catalunya també de la Suite Ibèria. Una peça a ritme de sardana pot ser massa sòbria pel conjunt de la vetllada, tenint en compte la particular captació d’imatges d’Andalusia per part d’Albéniz, per la qual cosa, el contrast era remarcable. No obstant, el compositor era gironí, i prou coneixedor del caràcter català, i Nieto en agraïment a l’auditori, també va saber expressar la seriositat catalana de principis de segle XX, no exempta d’un toc d’humor.
Bo i sent el final de la Festa Major de Mataró, el públic va sortir encantat d’haver viatjat principalment per Andalusia, de la mà d’un compositor català, i d’un magnífic Albert Nieto, tímid i sensible, però que sap expressar a través del piano, la màgia dels colors de la música espanyola.
Tan és així que en Almeria, on Albéniz juga amb molta habilitat amb el canvi de tonalitat de major a menor, amb la nota sol com a base, Nieto en va extraure amb molta personalitat, sense desvirtuar el sentit del compositor, la copla, amb aire de “fandango”, il·lustrant amb un cromatisme molt particular, l’ambient de la ciutat, de caire mediterrani.
Amb Sevilla, una de les peces més conegudes, Nieto va demostrar virtuosisme, imprimint un segell un tant personal, extret a base de l’admiració per Albéniz, però també sensibilitat i alegría amb certs tocs de nostàlgia.
Evocación, amb un primer tema a ritme de Dansa, Nieto hi va donar el romanticisme i sensibilitat que el nom i la peça imposen. La copla del segon tema, va obligar a Nieto a fer un gran esforç amb el piano, sense deixar d’imprimir-hi sentiments com la melangia, i l’ardor romàntic.
Finalment, la primera part va acabar amb Triana, amb un ritme ple de gràcia i subtilment accentuat, fins a avançar a la “seguidilla” que dona a tota la peça, i que Nieto en va saber reflectir amb “donaire y salero”, i un color musical ple d’impressions i encisadores sensacions andaluses.
La segona part va començar amb El Puerto, una bellissíma i embriagadora peça plena de poesia, que presenta a un ritme constant un arpegiat de guitarra i on es sobreposa un “zapateado”, i del que Nieto en va fer una brillant i excel·lent interpretació, mostrant pianísticament el brogí d’un port.
Amb Mallorca, peça de la que Nieto guarda grans records, tal com en fa esment en el programa de mà “Recordo bells i vells inicis “albenicians” amb Mallorca, de la mà del mestre Canals, a la filial del Liceo...”, el concertista va fer arribar al públic el munt de emocions que aquesta peça li portava, alhora que a través dels acords, l’auditori es va imbuir en la bellesa de principis de segle que l’anomenada “illa de la calma” musicalment transmetia.
Tot seguit, Rondeña, un canvi d’estil que podia semblar brusc: de l’encís de Mallorca al ritme de petenera. D’aquesta composició, molt original que alterna el ritme del 6/8 al ¾, particularment accentuat en la primera part, i que culmina amb l’arribada d’un tema molt graciós en la segona, Nieto en va fer una interpretació molt paisatgística, plena de l’esperit de la “Serrania de Ronda”, amb tocs impressionistes d’alt cromatisme musical.
El Albaicín, va ser la següent peça. Molt costumbrista i expressiva de les particularitats d’aquest barri de la ciutat de Granada. Nieto va saber emetre a través de les tecles del piano la imitació a les cordes de la guitarra, tot creant un clima expectant en la introducció, desenvolupant diferents paratges rítmics, acabant la peça de manera enèrgica i vibrant.
Isaac, de Moises Bertran, va ser la darrera de les peces. Tal com ja s’ha esmentat, es va basar amb Asturias, també pertanyent a la Suite Ibèria. Una composició plena d’encant reflectit a través del “stacatto” d’Asturias, amb un ritme in crescendo, ple de brillantor, però amb certa mancança d’originalitat. En aquest cas, el tàndem Bertran-Nieto varen aportar estètica del segle XXI en la composició i personalitat en la interpretació.
El concert oficialment acabava amb Isaac, però el bis no es va fer esperar: Catalunya també de la Suite Ibèria. Una peça a ritme de sardana pot ser massa sòbria pel conjunt de la vetllada, tenint en compte la particular captació d’imatges d’Andalusia per part d’Albéniz, per la qual cosa, el contrast era remarcable. No obstant, el compositor era gironí, i prou coneixedor del caràcter català, i Nieto en agraïment a l’auditori, també va saber expressar la seriositat catalana de principis de segle XX, no exempta d’un toc d’humor.
Bo i sent el final de la Festa Major de Mataró, el públic va sortir encantat d’haver viatjat principalment per Andalusia, de la mà d’un compositor català, i d’un magnífic Albert Nieto, tímid i sensible, però que sap expressar a través del piano, la màgia dels colors de la música espanyola.
A tots, molt bones vacances.
No comments:
Post a Comment