PREMI ILURO-2009

MONTILLA “NOS VISITA” o LA SOLIDESA FINANCERA DE LAIETANA

PER PARTS - CAPÍTOL I

Benvolguts i pacients lectors,

Els que són habituals d'aquest blog hauran pogut observar un canvi de tarannà en algunes cròniques, defugint pròpiament de l'estil periodístic, - la “premsa” local ja se'n fa càrrec de la informació amb la deguda assèpsia, emparada amb la limitació d'espai, però en realitat en el compliment estricte, professional i gens vocacional de plumifers – per donar-hi un to més crític i analític, que difícilment permet l'objectivitat.

Però com que el blog pertany en exclusiva a aquesta cronista accidental, que no està al servei de ningú, i no cobra un euro per la seva tasca, totalment “gratis et amore”, la llibertat és absoluta, i de la qual en gaudeixo amb total plenitud.

Per tant, amb respecte i amb educació, heus ací, estimats i desconeguts lectors, la seva particular visió per capítols, per no cansar-los – que no té per que ser compartida, of course - d'un esdeveniment que va néixer de l'interès, no tan sols per la història local o comarcal, sinó per la cultura, el coneixement, la difusió... LES HUMANITATS.

De ben segur que mai s'haguessin imaginat Albert Mayol i Roca, director general de la Caixa l'any 1959, primera convocatòria del premi, ni el primer jurat presidit per l'insigne historiador Ramon d'Abadal i Vinyals, que l'edició de l'any 2009 serviria com a acte de reivindicació de estatus financer de l'actual Caixa Laietana, i que un president de la Generalitat presidiria el lliurament del guardó, acompanyat pel conseller de cultura Joan Manuel Tresserras.

L'acte acadèmic conclusiu del Premi Iluro d'enguany, a través de la forma d'esdeveniment social que representa, ha estat aprofitat per posar de manifest les estratègies a nivell econòmic de l'entitat d'estalvi versus la Generalitat, davant els canvis dins el món financer català, a través de diverses fusions entre caixes d'estalvi.

Sense dubte, l'Ateneu Caixa Laietana, el dia 30 d'octubre de 2009 – divendres, per qüestions d'agenda de l'actual president de la Generalitat José Montilla (com és sabut, el guardó és lliure el darrer dijous del més d'octubre a la sala d'actes de la mateixa Laietana) – es va viure un fet històric, perquè de les quasi 500 persones presents, 300 – i vull ser generosa – no hi tornaran mai més. Uns, per ser impositors, és a dir grans i bons clients de Caixa Laietana, que se'ls hi enfotia, perdó, vull dir, que no havien estat mai convidats ni mai presents, perquè en són totalment desconeixedors de la història de Mataró, i en el fons del fons, només entenen de qüestions crematístiques. Que no els hi parlin de prohoms ni de mecenatge. D'humanitats, no saben ni el que significa la paraula. Només entenen un sol mot: MONEY, MONEY, MONEY (Diners).

I d'altres, perquè com a càrrecs directius de l'entitat de crèdit, no els hi va tocar més remei que ser-hi, tot i que al final els hi va compensar doncs encara varen trobar restes del “lunch” preparat per Pastisseria Uñó.

Va ser un acte històric, perquè els organitzadors, amb la idea europea de donar un cert “glamour” i prestància a l'esdeveniment, varen oferir un petit concert d'arpa, a càrrec Anna Quiroga, amb obres de M. Grandjany, B.Andrés, E. Hasselmann i P. Chertok, (ho deia el tarjetó que hi havia a cada cadira), al que ningú en va fer cas, ni amb prou feines se'n varen donar compte de que existia la concertista. El garbuix era tan intens i ensordidor, - per més que ens diguin europeus, SOM MEDITERRANIS !!!, que ni tan sols es va apreciar que la noia va deixar de tocar. Ni les gràcies va rebre per part de la taula presidencial.

Va ser un acte històric que va comptar amb l'assistència de senadors i diputats (Consol Prados-PSC i Salvador Milà- IC-Verds/ o com viure a l'esquena dels catalans), que en altres convocatòries no se'ls veia ni en pintura, però aquí tenien que fer acte de presència, com també ho va fer l'ex-alcalde de Mataró Manuel Mas, ara feliç diputat cobrant també dels nostres impostos, sense saber del tot quina tasca fa.

Va ser un acte històric perquè algunes entitats culturals hi eren presents – i no venen mai – i en canvi, el món de la història tenia una representació més aviat minsa.

Alguns regidors del consistori local no hi van faltar-hi; i és més, s'apunten sempre, com en Pau Mojedano del PPC o Joan Mora, CiU, etc.,

Però la gran sorpresa varen ser el regidor de cultura, Sergi Penedès – QUE NO HI ÉS MAI – o Francesc Teixidó, que també va ser tot un descobriment. Naturalment tot té una explicació: la política obliga i la foto no es pot perdre. Per cert, de l'IMAC, ningú més.

PER PARTS - CAPÍTOL II

Va ser un acte històric perquè per primer cop el parlament de Jaume Boter de Palau, sempre tranquil, planer i casolà, va agafar un to just de solemnitat, - tot i que desprès va fer broma amb en Montilla per si obria o no el sobre amb la plica del guanyador - tant per agraïments de rigor com per dir-nos que: “la perspectiva del temps ens ensenya moltes coses”, tot recordar-nos els orígens expansius de Caja Laietana per Argentona i Sant Andreu de Llavaneres, la realitat econòmica que va suposar la immigració dels anys seixanta, que va obligar a la obra social a canvis de plantejament, tan a nivell immobiliari – habitatges socials – com educatiu.

Boter de Palau no se'n va estar, mitjançant el text que li havien escrit, de fer referencia al amples braços dels estaments públics, i en to de lleugera crítica, de com “les administracions públiques, cada vegada amb més poder” han suplantat el paper de l'obra social de les caixes d'estalvi. “Tot ha canviat: les monedes, el sistema polític (...) Però hi ha quelcom que persisteix; la important escomesa de la Caixa”

El president de Caixa Laietana, per descomptat, va tenir paraules per recordar la gran efemèride que va ser el dia que Pierre Vilar, vint anys enrrera, com a conferenciant convidat, va explicar com els americans es sorprenien del lligam que teníem amb la història, prehistòria i pel nostre passat.

Tot fent esment del número de treballs presentats, 12 en total, la qual cosa estimula a la entitat a continuar amb la tasca del Premi Iluro, “que per acabar-ho d'arrodonir se li ha concedit la Creu de Sant Jordi”, va acabar el seu parlament novament amb els agraïments de rigor, Montilla inclòs, tot donant pas al conferencia de la 50 ena convocatòria, a càrrec de l'historiador, guanyador del Premi Iluro 2000 Joan Giménez Blasco, qui juntament amb Pere Tió i Casas, secretari de Caixa Laietana i també historiador, han escrit el llibre Premi Iluro, 50 anys d'història. Un volum d'acurada presentació, i de magnífica redacció, amena i didàctica, realitzat amb precisió i rigor històric, a excepció d'alguns peus de foto, i que va ser lliurat als assistents a l'acte.

Giménez Blasco també va donar un to instructiu, gens farragòs, àgil i dinàmic a la xerrada, que va començar amb els inicis romans de Mataró, fins a l'actualitat, com a base per a moltes investigacions guardonades amb el Premi Iluro, que per al historiador és un punt d'arribada, i també de partença. Noms com els de Francesc Pellicer i la seva visió romàntica de la història, o Francesc Carreras Candi i el seu esperit investigador en la història i en la ciència, de com el Renaixement va arribar tard a les nostres contrades, però va començar a plantejar el qui som?, d'on som?, etc., etc.,

Curiós va ser conèixer com als anys setanta el llavors Ministerio de Educación y Ciencia es va interessar pel Premi Iluro, proposant la seva traducció i divulgació a l'Estat Espanyol, la qual cosa va propiciar que uns historiadors de Rosario (Argentina), l'any 1972 es presentessin al premi d'aquella edició. (Es continua traduint el Premi Iluro al castellà ?????). Sembla que tots sabem la resposta.

Giménez Blasco també va destacar com el Maresme és el territori català amb més investigació historiogràfica, segons el buscador Yahoo, amb més de 24.800 entrades. Per més dades sobre la conferència, consultar la premsa local.

PER PARTS - CAPÍTOL III

I acabada la conferència, amb forts aplaudiments, se'ls mereixia, la tradició: lectura de l'acte, a càrrec del secretari del Jurat i cap de l'obra social Ricard Navarro. En guany, el jurat era el mateix de l'any passat - Jordi Nadal Oller, president, Pilar González Agápito, Manuel Salicrú Puig, Joan Sanmartí Grego, Antoni Pladevall Font, que per unanimitat, varen concedir a Ramon Reixach i la seva obra: Els orígens del catolicisme social contemporani a Mataró. Dels inicis de la Revolució Industrial a la primera Guerra Mundial el premi Iluro 2009, dotat amb 9.000 € i la publicació de l'obra. Amb aquest fet, Reixach fa el triplet dins aquest guardó de monografia històrica.

Com és sabut, el Jurat va concedir un accèssit a Frances Forn pel seu treball: Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva (castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l’atac i el rescat davant de les incursions dels corsaris turcs i algerians.

Els dos guardonats, al igual que succeí al 2008, varen adreçar unes paraules al públic. Reixach agraint a Caixa Laietana, i efusivament a la seva família i al Museu Arxiu de Santa Maria el seu recolzament, crítica i alhora encomiant-lo a l'esforç, tot recordant també a la família Mayol, especialment a Ignasi Mayol i la seva vinculació al Cercle Catòlic, per a la creació d'aquest guardó. Fent una petita sinopsis sobre la temàtica del llibre: el paper del Centre catòlic i dels 125 anys, i de com una sèrie de persones catòliques varen recollir les idees d'Europa de tarannà lliberal, per impulsar-les dins el món obrer, per tal de fer arribar la cultura i l'educació en aquest àmbit. (Per a més informació, consultar la premsa local, que també ha fet història: NI TAN SOLS DEDICAR LA PORTADA A L'ESDEVENIMENT. 50 anys de premi de monografia històrica, d'esforç intel·lectual i de recerca, tenen menys valor pels plumifers que el 6 de 9 o el 9 de 6 dels Capsgrossos, que hem vist fins a atipar-nos)

Francesc Forn també va tenir paraules d'agraïment, especialment per el ja desaparegut arxiver i historiador Josep Pons Guri, de qui va aprendre el mètode científic per a l'arxiu i la investigació.
Novament em repeteixo: va ser un fet històric, perquè el Dr. Nadal no hi va poder ser-hi present, per trobar-se indisposat, la qual cosa li va impedir gaudir del número final amb la seva intervenció, a la que estàvem acostumats, però que resultava de lo més feixuc per les seves excessives ànsies de protagonisme.

En substitució del Dr. Nadal, Mossèn. Pladevall, de forma distesa, breu, clara i concisa, va fer l'oportuna crítica als treballs presentats, comparant-los a pes amb el del guanyador: “Un treball de 801 pàgines ja comportava un pes”.

Tot insistint en l'extraordinària resposta a la convocatòria del premi, i la celebració dels 50 anys, va fer un petit comentari a les obres presentades, seguint el tarannà del Dr. Nadal, i de memòria, doncs no comptava amb la malaltia de l'il·lustre i ja ex-president del jurat. Mn. Pladevall va anar classificant els treballs en diferents “piles virtuals”: Timbals i altres coses: “Treball molt interessant, però es tracte de la recollida de material, que cal classificar”. Un conte d’en Querol. “Un relat molt bonic, molt ben escrit, però és un conte, no un treball d'història.. Va anar a la pila”. Mataró als anys 50: “Descriu el tramvia, el seu entorn, descriu el que veu, explica com es Mataró, però es va deixar a una altra pila”. Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva (castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l’atac i el rescat davant de les incursions dels corsaris turcs i algerians (Accèssit 2009): “Descriu com és el Maresme, explica fets reals, estudia les torres de vigilància, les masies, etc. Molt interessant”. L’arquitecte Jordi Capell (1925-1970): “Em toca de prop, doncs ell era de Vic. Va morir molt jove. Una vida estudiada. Però el llibre és un extens llistat de les seves obres. A la pila”.

Can Serra de Lladó. Apunts sobre la història d’una casa i d’una família. “Estudia molt bé la família. El llibre s'aguanta bé” El deixem a l'altra pila”. Els orígens del catolicisme social contemporani a Mataró. Dels inicis de la Revolució Industrial a la primera Guerra Mundial. “Un llibre de pes enorme, molt ben treballat. Comença amb Mayol i acaba amb el Cercle Catòlic. Un treball estudiat. Molt bé el Mataró del segle XIX”. Sant Mateu de Premià de Dalt. Una ermita mil·lenària. “Està bé. Es tracte d'una ermita medieval. Una llarga bibliografia. És un treball bonic i exhaustiu sobre una ermita”.

Memòria de la llengua. Una aproximació a la integració lingüística dels immigrants dels anys 50-70: “És aquest un treball de sociologia, que no d'història. Una tesina doctoral. Un gran treball”. Una història de vidriers de la Marina. “És un estudi de tots els vidriers que hi ha. Interessant. Es podria editar. Treball ben fet, però gens pesat” (Aquesta cronista es permet recordar a Mn. Pladevall que l'obra guanyadora del Premi Iluro 2008: Els viatges del capità Moreu 1808-1815 de Joaquim Llovet, té 239 pàgines i tampoc és gens pesada).

Estratègies d’emancipació al Maresme. Anàlisi i propostes: “Qui no es vol emancipar avui en dia?. Es tracte d'un treball bàsic, un estudi sobre l'habitatge. A la pila”. Oda al Fanatisme (1816-1834, C.) d’Antoni Puigblanch. Estudi i edició crítica de l’obra poètica en català, d’un mataroní del segle XIX. “Parla de les relacions de Milà i Fontanals amb Menéndez y Pelayo”.

Mossèn Pladevall, medalla d'or de la Generalitat de Catalunya, va acabar la seva intervenció tot manifestant la seva sorpresa per parlar a l'auditori, i un gust. Fent esment a la intensitat amb que el Dr. Nadal vivia el Premi Iluro, va felicitar als premiats, tot indicant que els cinquanta anys d'aquest guardó formen ja tota una amplia bibliografia de Mataró i del Maresme. “Mataró és conegut perquè aquests llibres són difosos”. (Aquesta cronista suposa, pensa, creu que ja no deuen quedar gaires exemplars del Premi Iluro de tots els 50 anys, als magatzems de Caixa Laietana, per la gran difusió i nivell de vendes que tenen)

PER PARTS - CAPÍTOL IV

I no benvolguts lectors, no es varen acabar aquí les intervencions. Boter de Palau va tornar a adreçar-se als presents, per dedicar unes paraules al ja ex-president del jurat, Jordi Nadal. Ara sí, amb el seu to planer habitual, va manifestar que va tenir certa feina perquè el Dr. Nadal fos aquí, però la seva migranya li va impedir ser-hi. Va tenir paraules d'agraïment i de reconeixement a la tasca realitzada durant deu anys, i per aquest motiu el Consell d'Administració de Caixa Laietana li ha atorgat la medalla d'or de l'entitat.

Boter de Palau no se'n va estar de dir que malgrat els 80 anys del Dr. Nadal, està molt ocupat, “aquest cop en la basant científica, doncs està treballant en una important obra: la història de la Hispano Suiza (coneguda fàbrica de cotxes de principis del segle XX) i també està abocat en el centenari i traspàs de Jaume Vicenç Vives (50 anys de la seva mort – 100 del seu naixement). Nadal pertany a l'escola historiogràfica de Vicenç Vives. També va ser guanyador del Premi Iluro (any 1963).

Finalment, el president de Caixa Laietana va agrair els anys de dedicació a la casa per part del Dr. Nadal, al igual que també ho va fer-ho amb Manel Salicrú, membre del jurat i director del Museu Arxiu de Santa Maria, de qui Boter de Palau també va glosar la seva figura, i que ha causat baixa per haver acabat el període de sis anys establert. Amb les felicitacions de rigor als guanyadors, va cedir la paraula a l'alcalde de Mataró, Joan A. Baron

Un altre fet històric, amb repetició, doncs si bé l'acte acadèmic-conclusiu del Premi Iluro, l'alcalde només feia acte de presència, per segon cop va parlar:

“50 anys no és quelcom que es celebri cada dia. Aquest 50 anys han suposat molt pels 50 guanyadors i les persones que hi han participat. Al darrera d'aquestes persones ha quedat un feix de treball impressionant”.

Baron també va felicitar a Caixa Laietana, la consolidació del premi i el fet d'estimular la investigació futura “es patrimoni de la ciutat (...) es tenen els elements per investigar i els nous historiadors ens puguin aportar nous coneixements. Som una ciutat que no ens agraden els focs artificials, sinó el treball que es fa poc a poc”.

L'alcalde va concloure el seu discurs agafant la idea d'una de les frases del conferenciant, Dr. Giménez Blasco: “El premi Iluro és un punt cap al futur i un punt cap el passat”

PER PARTS - CAPÍTOL V

Les darrera referència al “gran fet històric” viscut el 30 d'octubre de 2009 correspon a José Montilla, i la MAGNA sorpresa que vam tenir tots els presents de lo bé que parla el català. Mereix tot un reconeixement l'esforç de l'actual president de la Generalitat, que mentre escoltava, no se'n va estar d'escrutar amb la mirada, l'auditori fil per randa, talment com si fos Robocop i la seva visió d'enginyeria.

Per començar, Montilla va agrair el convit a l'esdeveniment, i a participar en aquest acte: “Quan va néixer aquest premi poques persones haguessin pensat que duraria tota una vida. Per tant un premi que tingui tanta vida juga al nostre favor. És una iniciativa compromesa amb el país. Un guardó dels més prestigiosos. Només cal revisar la nòmina dels historiadors. (...) la societat catalana sempre ha propiciat bones idees que han proporcionat un gran substrat cultural”

El president de la Generalitat va comentar el resó que solen tenir els esdeveniments culturals, si aquests es promouen des de Barcelona, i reconeix que quan es produeixen des de llocs més petits, la repercussió és molt diferent. Tot i així:

“No és per casualitat que se celebrin els 161 anys del tren. No és per atzar que la tercera caixa de Catalunya fos d'aquesta ciutat. Caixa Laietana ha fet una contribució important pel seu paper integrador i dinamitzador (...) malgrat que estem vivint una conjuntura econòmica difícil, els animo a continuar. Saben com s'està gestionant el nou ordre financer català, i em mostro respectuós amb les decisions que prenguin. L'obra social de la caixa ho ha de ser per separat de l'ordre financer. El Premi Iluro és una realitat de l'obra cultural”.

José Montilla va concloure el seu discurs, tot felicitant a l'entitat d'estalvi i als guardonats.

PER PARTS - ÉPILEG

I els parlaments es varen acabar , i tots plegats amb ganes de gaudir del tradicional ressopó ofert per pastisseria Uño, especialment dels exquisits bombons gelats farcits de vainilla, quina no va ser la nostra sorpresa, quan ens vam trobar amb un “lunch” de disseny amb brendada, guacamole o vichisoise, i altres exquisideses (inclosos els sabres que havien sobrat del dia de Sant Simó) curosament presentat i servit, però que ens va deixar totalment decebuts als habituals d'aquest esdeveniment.

Això si, varem fer petar la xerrada d'allò més, tan mediterranis com sempre, amb “taula presidencial” inclosa.

Se'ns va lliurar el llibre – a les digníssimes autoritats embolicat amb paper de l'entitat d'estalvi, per quedar més bé, i a la plebe segellat amb plàstic, però que molts varen desembolicar per tal que els insignes autors Joan Giménez Blasco i Pere Tió i Casas estampessin la seva firma.

I així va acabar el “gaudium magnum esdeveniment” de l'acte acadèmic commemoratiu dels 50 anys del PREMI ILURO de monografia històrica, celebrat a l'Ateneu Caixa Laietana el 30 d'octubre de 2009. (Text extret del tarjetó on també s'informava del concert d'arpa. Aquesta cronista accidental de tant en tant descansa les neurones).