Tot i que les inclemències meteorològiques varen impedir a aquesta cronista accidental, assistir al darrer dels concerts programats en la Setmana – o Quinzena - de Música Antiga d'enguany, on actuava el recentment creat Cor Ciutat de Mataró, si hi va haver ocasió d'asseure's davant l'esplendor barroc de l'altar del Roser, per escoltar que ens havia preparat l'artífex i responsable de la Setmana, el musicòleg, intèrpret de flauta de bec, o més ben dit el conegut locutor de Catalunya Música, Joan Vives.
Veritablement, és encomiable la seva tasca envers la Setmana, i val a dir que deu fer autèntics jocs malabars perquè amb poc pressupost, tiri endavant l'esdeveniment un any més (ningú ha fet esment que l'any passat no ni va haver-hi). Tampoc ell se n'està de dir-ho a la inefable premsa local.
Però es clar, la qualitat se'n ressent. I si bé el concert de Musica Reservata de Barcelona va ser un èxit en tots els aspectes, al igual que segons m'han dit el del Quartet Meridien, no es pot dir el mateix de Coral Amethysta, Els Ministrils, quintet de bec i percussió.
En general, el públic mataroní no és expert i per tant, tampoc exigent en gustos musicals, per la qual cosa, es conformen amb l'embolcall i la llaçada de la mona de Pasqua, tot i que desprès l'ou estigui vuit o la xocolata estigui passada.
Conseqüentment amb el que s'exposa, el concert del passat dissabte, 28 de novembre: Vita Christi L'esplendor de la música policoral, no va arribar a les expectatives iniciades a mitjans de mes.
Davant d'un públic que va omplir l'altar del Roser, format per amics, parents, familiars, coneguts dels músics, i oh miracle, el polític/cs de torn, i fins i tot el rector de Santa Maria (no si podia faltar, és en Vives, calia fer acte de presència), el responsable de la Setmana va adreçar unes paraules al respectable, tot explicant que per “arte de birli birloque” en lloc de quintet, eren sextet, i que el programa a interpretar posaria de manifest com tant l'entorn i la situació dels cantants i músics, - que canviava segons la peça - els sons que es produïen, donaven efectes i sensacions musicals d'una gran variació cromàtica. I per ser més explicit, va posar l'exemple de la sonorització que actualment es dona en els cinemes.
“Aquesta forma d'interpretar va començar a mitjans del segle XVI i va acabar a finals del XVIII” .
En referència al programa “Vita Christi segueix l'estructura de la vida de Jesús, del naixement fins a la mort i resurrecció (...) Són obres amb petites estereoformes que mostren l'homogeneïtat del concert”
El que no va dir el conegut locutor de Catalunya Música és que el programa estava composat per música sacra i profana, i per tant la Vita Christi era una excusa per tocar obres d'altres repertoris, i que no es notés tant la faltar de preparació, d'harmonia, especialment en el conjunt musical, on més d'una desafinat es va sentir.
Dotze eren, afortunadament, les peces a interpretar. I això volia dir una hora de concert. La primera de totes, Canzona Seconda a 4 de Giovanni Gabrieli (1557-1612), es fa notar una gran falta de preparació, i ja es varen deixar sentir els primers desafinats, especialment pels instruments de vent.
La segona Rorando caeli defluant de Jan Kampanus Vodnansky (1572-1622), ja va entrar el cor, que es va situar a la dreta del públic, fet que va motivar que els veus es dispersessin per la basílica. No obstant, es va constatar una bona direcció, i una harmonització de veus.
L'obra número tres Ave Maria gratia plena era de Jacobus Gallus (1550-1591). I val a dir que tot i la correcte actuació del cor en tot moment, va ser interpretada amb una lentitud exasperant, amb una gran falta de profunditat – avui en dia, masses “professionals” i pocs músics o cantants – amb una tonalitat sense brillantor ni intensitat.
I la número quatre tot seguit O Magnum Mysterium també de Giovanni Gabrielli. És ben sabut que l'acústica de Santa Maria no ajuda massa, però si les veus estaven ajustades, els músics semblaven de tercera regional (i agafo la llicència per fer un simil futbolístic).
I la cinquena que va ser la sisena i viceversa (errada del programa) Dulce collo pendens de Joan Verdalet (1632-1691). I val a dir que si va ser una peça ben treballada, on músics i cor varen transmetre una calidesa cromàtica i un lirisme de gran brillantor.
La Canzona “La Luisignola” a 4 de Tarquino Merula (1594 - 1665) era la següent peça. Al igual que la número 1, es tractava de música profana, i va permetre a Vives lluir-se en tot el seu esplendor, imitant amb la seva flauta de bec el cant d'un ocellet. No tenia res a veure amb la Vita Christi, però va quedar mooooolt bé.
Ave Maris Stella de Claudio Monteverdi (1567 – 1643) (afortunadament un autor conegut, gràcies especialment pel seu Orfeo, i que va ser qui millor va exemplificar la transició en l'àmbit de la música, entre l'estètica renaixentista i la nova expressivitat barroca), el cor va estar molt més brillant que els músics, que semblaven una mena d'orgue de gats, cada u pel seu cantó. En canvi, el cor, que variava la posició dels tenors o mezzos, sopranos etc., segons la peça a interpretar, va estar perfectament homogeni en tots els registres,
La número vuit, Crucifixus, d'Antonio Lotti (1667-1740), va ser una de les peces on cor i músics varen resoldre perfectament la seva interpretació, amb cura i solemnitat, com la peça requeria, amb domini de l'estil i del frasseig.
I ja només en quedaven quatre, que per no ser pesats resumirem amb:
Número 9 Herr, wenn ich nur dic habe de Heinrich Schütz (1585-1672) una altra peça on els músics desafinaven (inclòs Vives) però el cor va salvar la situació.
Número 10 Ave Maria de Tomás Luis de Victoria (1548-1611). Fou aquest compositor i mestre de capella, un dels més rellevants del Renaixement espanyol, i la seva influència pràcticament va arribar fins al segle XX. I flac favor se li va fer a la memòria de Victòria, doncs com a la majoria, se li va donar una excessiva lentitud, i tot i que la tasca vocal va ser encomiable.
La número 11 Gallarda de Batalla a 4 de Samuel Scheidt (1587-1653), va ser una obra posada en calçador, per “salvar” la pèssima actuació musical. No és la primera vegada que es interpretada, i per tant també va que dar mooooolt bé, però res a veure amb la Vita Christi.
I finalment la número 12 Alleluia in resurrectione de Jakob Handl Gallus (1550-1591) I Alleluia, va ser un bon final. Excel·lent harmonització entre músics i veus, brillant entonació, els colors sonors brillant amb màxima intensitat.
I va haver-hi bis, perquè el públic no deixava d'aplaudir i tot i que no es va dir, creu aquesta cronista accidental que es tracte de la número quatre.
Tal com haurà pogut comprovar l'amable i pacient lector, en la majoria d'autors, s'ha fet esment del seu nom i data sense altres dades. Aquests compositors són absolutament desconeguts pel gran públic, la qual cosa propicia que es “fardi” d'intel·lectualitat, per part de la Setmana, i que el respectable es quedi amb un pam de nas, per tal que només digui “que maco, que bé que ha quedat”, però en realitat, només esperava que s'acabés, per deixar de badallar i anar a un lloc més calent, doncs a Santa Maria hi feia fred.
Un concert força fallit, salvat per una digne actuació del cor, i algunes peces amb conjunt amb els músics. És llàstima que musicalment se'ns prengui tant per capsgrossos.
No comments:
Post a Comment