Però encara no estava tot. Calia esperar la solemnitat del sacerdoci local, presidit per l’excel•lentissim Sr. Arquebisbe de Barcelona, Cardenal Lluís Martínez Sistach, que Déu guardi molts anys, però que Roma ens retiri ben aviat.
I amb la veu de gallina enrregollada de la Maria Valle, - la bona voluntat no sempre compensa una mala veu - tot dirigint el “Poble de Déu, poble en marxa”, va entrar la cúria de preveres de la ciutat amb el pas estudiat, però mentre el poble de Déu anava marxant, amb els sols cridaners de la Valle, el munt de preveres semblaven un cúmul d’abelletes de blanc i púrpura, constantment voltejant fins a trobar el seu lloc.
S’acaba la marxa, i el mestre de cerimònies per excel•lència – Sr. Codina – amb el paper sabut, posa l’ordre degut.
I comença la Missa. Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat!) i va arrancar LLuís Carné, director d’enguany, amb geni i prestància, diligent i energic, i amb un toc “wagnerià” que notava les hores d’assaig, i el sentiment i passió de Carné per l’obra de mossèn Blanch. Gloria in excelsis Deo!!!
I si bé els presents estàvem per la Missa i la pregaria – tot i que la cerimònia del 27 de juliol de Fe poca i de folklore molt – els fotògrafs aficionats i professionals, com autèntiques “moscas cojoneras”, no deixaven d’anar amunt i a ball de la nau central, fent fotos que els fidels no veiem mai, però en cavi ells si es feien notar, tant que fins i tot hi havia una fotògraf prenyada fins al fetge, que suposo que a hores d’ara ja deu haver tingut la criatura. Que no es digui que fins i tot en la més tendre formació, no s’escolta la Missa de Mn Blanch.
No obstant, la suprema majestat fotogràfica, és en Toni Canal. Vedette number one, sense cap mena de respecte pels fidels i per la cúria present, amunt i avall de l’altar major, i anar retratant a cantaires i capellans. Suposo que un dia editarà un llibre amb totes les fotos, que no crec que paguin l’ajuntament ara que només té tranyines a la caixa.
I la basílica, plena de gom a gom, amb els tradicionals problemes d’acústica, més notables amb el cant de les veus femenines que les masculines – proposo que un any només la cantin homes, penso que mitigaria i molt el tema de l’acústica encara que em dictin de masclista - la missa anava seguint la tradicional litúrgia, musical i eclesiàstica, va arriba el sermó de l’arquebisbe de Barcelona. Una homilia tan ben feta, que vaig pensar si s’Eminència era un bon polític o un mal cardenal, perquè el cas es que va xerrar molt per no dir res que no fos una alabança a la ciutat de Mataró i als fidels presents. Sense comprometre’s a res. Ni una crítica ni un advertiment. Res, tot era joia i alegria, malgrat que a fora no s’estaven d’anar cridant Puig dimissió.
I amb la veu de gallina enrregollada de la Maria Valle, - la bona voluntat no sempre compensa una mala veu - tot dirigint el “Poble de Déu, poble en marxa”, va entrar la cúria de preveres de la ciutat amb el pas estudiat, però mentre el poble de Déu anava marxant, amb els sols cridaners de la Valle, el munt de preveres semblaven un cúmul d’abelletes de blanc i púrpura, constantment voltejant fins a trobar el seu lloc.
S’acaba la marxa, i el mestre de cerimònies per excel•lència – Sr. Codina – amb el paper sabut, posa l’ordre degut.
I comença la Missa. Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat!) i va arrancar LLuís Carné, director d’enguany, amb geni i prestància, diligent i energic, i amb un toc “wagnerià” que notava les hores d’assaig, i el sentiment i passió de Carné per l’obra de mossèn Blanch. Gloria in excelsis Deo!!!
I si bé els presents estàvem per la Missa i la pregaria – tot i que la cerimònia del 27 de juliol de Fe poca i de folklore molt – els fotògrafs aficionats i professionals, com autèntiques “moscas cojoneras”, no deixaven d’anar amunt i a ball de la nau central, fent fotos que els fidels no veiem mai, però en cavi ells si es feien notar, tant que fins i tot hi havia una fotògraf prenyada fins al fetge, que suposo que a hores d’ara ja deu haver tingut la criatura. Que no es digui que fins i tot en la més tendre formació, no s’escolta la Missa de Mn Blanch.
No obstant, la suprema majestat fotogràfica, és en Toni Canal. Vedette number one, sense cap mena de respecte pels fidels i per la cúria present, amunt i avall de l’altar major, i anar retratant a cantaires i capellans. Suposo que un dia editarà un llibre amb totes les fotos, que no crec que paguin l’ajuntament ara que només té tranyines a la caixa.
I la basílica, plena de gom a gom, amb els tradicionals problemes d’acústica, més notables amb el cant de les veus femenines que les masculines – proposo que un any només la cantin homes, penso que mitigaria i molt el tema de l’acústica encara que em dictin de masclista - la missa anava seguint la tradicional litúrgia, musical i eclesiàstica, va arriba el sermó de l’arquebisbe de Barcelona. Una homilia tan ben feta, que vaig pensar si s’Eminència era un bon polític o un mal cardenal, perquè el cas es que va xerrar molt per no dir res que no fos una alabança a la ciutat de Mataró i als fidels presents. Sense comprometre’s a res. Ni una crítica ni un advertiment. Res, tot era joia i alegria, malgrat que a fora no s’estaven d’anar cridant Puig dimissió.
No comments:
Post a Comment