L’acte de lliurament del premi d’aquesta biennal, va ser un esdeveniment social en total regla, amb una gran presència de públic, especialment relacionat amb les arts plàstiques, però també amb entitats i societats, això si, només de caire cultural, i amb la presència d’alguns dels patrocinadors d’aquest premi.
A aquesta cronista li hagués agradat ser mosca (el lector afegirà si co.....ra o no), per estar present en algunes de les “moltes deliberacions del jurat, que ho ha tingut molt difícil”, tal com en fa esment el programa de mà, doncs sorprèn profundament que un prestigiós Daniel Giralt Miracle o un crític tan anomenat com Josep Ma. Cadena o un catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya com l’Arnau Puig, etc. tot i triar les obres en base “a l’esperit innovador d’aquell Torres García que dóna nom al Premi: la permanent recerca, l’ inconformisme, l’ anar sempre un pas més endavant...”, com expressa el programa de mà, davant d’un excèntric i expressionista Duvan amb ¿Y.ESTO PARA. donde va?, un oli sobre llenç, davant la sinuositat, l’elegància i la innovació de Josep M. Codina amb Nu, fet amb materials acrílics i grafit sobre terra, davant la potencia, la força d’expressió, la contundència i el missatge agosarat de Josep Novellas amb Escolta tu, realitzat en oli sobre tela, hagin triat una obra guanyadora, que pot ser si que és trencadora, però amb la imaginació, la genialitat i amb l’esperit més nítid de les obres d’art.
Com és possible que davant el vitalisme de formes i cromatisme en la més pura essència de l’abstracció, tan sols definida pel títol de l’obra Teatre Infantil, de Glòria Domínguez Barceló executat amb acrílic i cinta sobre fusta, o davant de Pere Martir Brassó i la seva reivindicació punyent, tan sols amb l’ús del bàsic del cromatisme: blanc i negre, però que frapa a l’espectador per la imaginació i el desenvolupament del treball: Des de que treballo a la plataforma... o davant del joc en el traç del color negre i les diferents variacions d’intensitat de Lights “Circ” on se’ns presenta la part més fosca de la lluminositat dels colors del circ, realitzat en tècnica mixta sobre fusta o davant de Nefer (Esther Rovira) i el seu Eva, (tècnica mixta sobre tela) on amb un cromatisme viu i brillant, dolç i tendre, se’ns mostra en una visió artística la duresa i la incomprensió de la realitat del maltractament a les dones, hagin estat guardonats uns treballs freds i distants, que no aporten només que tècnica i als que els hi falta singularitat i percepció de lo més important que té l’ésser humà com és l’agudesa d’una quimera artística?
A aquesta cronista li hagués agradat ser mosca (el lector afegirà si co.....ra o no), per estar present en algunes de les “moltes deliberacions del jurat, que ho ha tingut molt difícil”, tal com en fa esment el programa de mà, doncs sorprèn profundament que un prestigiós Daniel Giralt Miracle o un crític tan anomenat com Josep Ma. Cadena o un catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya com l’Arnau Puig, etc. tot i triar les obres en base “a l’esperit innovador d’aquell Torres García que dóna nom al Premi: la permanent recerca, l’ inconformisme, l’ anar sempre un pas més endavant...”, com expressa el programa de mà, davant d’un excèntric i expressionista Duvan amb ¿Y.ESTO PARA. donde va?, un oli sobre llenç, davant la sinuositat, l’elegància i la innovació de Josep M. Codina amb Nu, fet amb materials acrílics i grafit sobre terra, davant la potencia, la força d’expressió, la contundència i el missatge agosarat de Josep Novellas amb Escolta tu, realitzat en oli sobre tela, hagin triat una obra guanyadora, que pot ser si que és trencadora, però amb la imaginació, la genialitat i amb l’esperit més nítid de les obres d’art.
Com és possible que davant el vitalisme de formes i cromatisme en la més pura essència de l’abstracció, tan sols definida pel títol de l’obra Teatre Infantil, de Glòria Domínguez Barceló executat amb acrílic i cinta sobre fusta, o davant de Pere Martir Brassó i la seva reivindicació punyent, tan sols amb l’ús del bàsic del cromatisme: blanc i negre, però que frapa a l’espectador per la imaginació i el desenvolupament del treball: Des de que treballo a la plataforma... o davant del joc en el traç del color negre i les diferents variacions d’intensitat de Lights “Circ” on se’ns presenta la part més fosca de la lluminositat dels colors del circ, realitzat en tècnica mixta sobre fusta o davant de Nefer (Esther Rovira) i el seu Eva, (tècnica mixta sobre tela) on amb un cromatisme viu i brillant, dolç i tendre, se’ns mostra en una visió artística la duresa i la incomprensió de la realitat del maltractament a les dones, hagin estat guardonats uns treballs freds i distants, que no aporten només que tècnica i als que els hi falta singularitat i percepció de lo més important que té l’ésser humà com és l’agudesa d’una quimera artística?
I per descomptant, no deixen de tenir interès tan pel seu desenvolupament tècnic, com pel seu contingut i idea, per la perspectiva donada les obres Carlos Soriano amb Composició Gótica, Rafael Romero Pineda amb el seu Mataró – Montevideo o Albert Alís i Deconstrucció, producte d’una recent i interessant evolució que ja va mostrar en la seva exposició a l’Ateneu al novembre del 2006.
I l’art figuratiu, tindrà algun dia la consideració de d’aquest jurat “de campanetes” que deixa al marge de guardons a Marian González Vila amb la seva obra Esperança una obra de realització, composició i estructura més complicada del que sembla, o a Jordi Lafon amb Hivern, que simbolitza no tan sols l’estació climàtica sinó l’hivern constant que impera en les nostres vides, amb les seves branques pelades, i on el dibuix de la seva ramificació és depurat i precís, i a l’esplèndid Nicolás, un oli sobre fusta de José Antonio Torregrosa, l’exponent màxim de la minuciositat, del detall i l’única obra de mirada expectant?
Deixo a consideració del respectable lector d’aquestes Cròniques la resta d’obres no comentades, més que tot per no allargar massa les qualificacions pictòriques.
És lloable la idea de l’Associació Sant Lluc per l’Art de portar a terme aquesta mostra, i de ben segur que com desitja l’alcalde Barón, no deixarà de tenir polèmica en quan al lliurament de guardons. Però si es vol posar Mataró al mapa, cal ampliar possibilitats de difusió del concurs a nivell internacional, cal implicar més a la ciutat, per tal de no quedar-se estancada en un sector concret de públic, i cal que el jurat, de reconegut prestigi, sense cap mena de dubte, es deixi d’elitismes abstractius i apliqui una de les frases del mateix Torres García que Arnau Puig va comentar: “Les obres d’art són historia”, “l’obra d’art és un instrument d’educació”.
No comments:
Post a Comment