Fins al passat 17 de febrer, les sales d’exposicions de Can Palauet i del Museu de Mataró, varen exhibir la mostra Darrere la màscara constructiva, que presentada per Caixa de Girona va exposar una molt específica i absolutament desbordant col·lecció de pintura del sempre controvertit Joaquín Torres García.
El visitant no deixa de quedar-se encuriosit i alhora sorprès per un autor tan fascinat per l’art primitiu, en constant contrast per la construcció en volums i formes, humanes o materials.
L’obra presentada a Can Palauet abraça el període 1926-1935, centrant-se principalment entre 1926-1928
Arcadia, un oli sobre tela de l’any 1927 és, pot ser, l’única obra on les formes humanes son més sinuoses i dolces, fins i tot el cromatisme es pronunciadament més subtil, més suau, quasi elegant, en contraposició, per exemple amb Tres figures de l’any 1926, una pintura al fresc en entretela, marcadament més primitiva, sense agressivitat en el cromatisme.
Noir et elephant de l’any 1928, també un oli sobre tela, o Tête de la femme rouge, de igual material i de l’any 1927, ens mostra figures femenines marcades, però primitives, sense cap mena de sinuositat, com voler-nos donar a entendre un concepte del ser humà materialista, sense idea, només carn i nuesa. Un cromatisme molt treballat, predominant el vermell, sense perspectiva; la figura a primer pla.
Acompanyant a les obres esmentades, Màscara vermella i Màscara amb pipa, olis s/tela, del 1927 on la tendència és més cap al cubisme, tot recordant Picasso. El cromatisme és punyent i la visió que presenta és més aviat decebedora, doncs el fet “d’enquadrar” els rostres pot indicar una opinió més aviat negativa que l’artista tenia del ser humà en aquell moment.
No obstant, el que resulta més frapant del Torres García, son els “grups” de dibuixos, que es distingeixen per lletra. Així, ens trobem amb el Grup B, que procedint del Museu Torres García de Montevideo ens transporta a les formacions arquitectòniques de les civilitzacions Inca o Azteca, però amb una visió més simple, amb tendència al primitivisme, per la senzillesa dels volums. Són en realitat formes geomètriques, perfectament definides, però sota el particular prisma de Torres García, l’espectador no deixa de trobar ànima i essència artística.
Els grups B, Ñ o P inclouen formes humanes, quasi de còmic, sempre amb estructura rudimentària, com a nexe, mentre que el grup R frega l’expressionisme.
És molt curiós observar com dins un període tan curt, artísticament parlant, l’autor va fer un gran i desconcertant desenvolupament de la seva obra, provant tècniques, formes, volums, sense espais ni perspectiva, treballant una gamma de colors escassa però intensa. La geometria sempre hi es present. Es pot comprovar amb Nature morte avec petite tasse blanche, un oli s/tela de l’any 1929 veritablement estrany, que no deixa de sobtar, com tampoc deixen indiferent Dues figures primitives de l’any 1930, on la tècnica és oli s/fusta. Tot i els dos anys de distància de la resta d’obra exposada, les estructures tosques o rudimentàries no deixen de ser una constant.
El visitant no deixa de quedar-se encuriosit i alhora sorprès per un autor tan fascinat per l’art primitiu, en constant contrast per la construcció en volums i formes, humanes o materials.
L’obra presentada a Can Palauet abraça el període 1926-1935, centrant-se principalment entre 1926-1928
Arcadia, un oli sobre tela de l’any 1927 és, pot ser, l’única obra on les formes humanes son més sinuoses i dolces, fins i tot el cromatisme es pronunciadament més subtil, més suau, quasi elegant, en contraposició, per exemple amb Tres figures de l’any 1926, una pintura al fresc en entretela, marcadament més primitiva, sense agressivitat en el cromatisme.
Noir et elephant de l’any 1928, també un oli sobre tela, o Tête de la femme rouge, de igual material i de l’any 1927, ens mostra figures femenines marcades, però primitives, sense cap mena de sinuositat, com voler-nos donar a entendre un concepte del ser humà materialista, sense idea, només carn i nuesa. Un cromatisme molt treballat, predominant el vermell, sense perspectiva; la figura a primer pla.
Acompanyant a les obres esmentades, Màscara vermella i Màscara amb pipa, olis s/tela, del 1927 on la tendència és més cap al cubisme, tot recordant Picasso. El cromatisme és punyent i la visió que presenta és més aviat decebedora, doncs el fet “d’enquadrar” els rostres pot indicar una opinió més aviat negativa que l’artista tenia del ser humà en aquell moment.
No obstant, el que resulta més frapant del Torres García, son els “grups” de dibuixos, que es distingeixen per lletra. Així, ens trobem amb el Grup B, que procedint del Museu Torres García de Montevideo ens transporta a les formacions arquitectòniques de les civilitzacions Inca o Azteca, però amb una visió més simple, amb tendència al primitivisme, per la senzillesa dels volums. Són en realitat formes geomètriques, perfectament definides, però sota el particular prisma de Torres García, l’espectador no deixa de trobar ànima i essència artística.
Els grups B, Ñ o P inclouen formes humanes, quasi de còmic, sempre amb estructura rudimentària, com a nexe, mentre que el grup R frega l’expressionisme.
És molt curiós observar com dins un període tan curt, artísticament parlant, l’autor va fer un gran i desconcertant desenvolupament de la seva obra, provant tècniques, formes, volums, sense espais ni perspectiva, treballant una gamma de colors escassa però intensa. La geometria sempre hi es present. Es pot comprovar amb Nature morte avec petite tasse blanche, un oli s/tela de l’any 1929 veritablement estrany, que no deixa de sobtar, com tampoc deixen indiferent Dues figures primitives de l’any 1930, on la tècnica és oli s/fusta. Tot i els dos anys de distància de la resta d’obra exposada, les estructures tosques o rudimentàries no deixen de ser una constant.
No comments:
Post a Comment