La Sant Lluc d'enguany reflecteix una selecció i determinació més acurdada per part del jurat, implicant una millora en el nivell de qualitat en relació a l'edició 2007, tot i que algunes obres, poques afortunadament, son discutibles de ser exhibides. Ja se sapt que la generositat implica donar una oportunitat, amb el “vist i plau”, però d'absències tan destacables com Carlos Soriano, Marisa Blasco, Albert Alís,Raúl Capitani, J. Boix, M. Ródonas, etc. etc. I aquest cop hi participa Perecoll, “of course”, doncs és l'artista convidat, tot i que tampoc és un habitual d'aquesta mostra.
És també de destacar la col·locació dels quadres, a vegades per temes, a vegades seguint una curiosa sincronia en la varietat d'estils, i de formats, primant els mitjos i grans, que dona al conjunt de la mostra un aspecte visual engrescador, que permet l'entreteniment del visitant mentre es passeja per la diversitat artística de paisatges, temes i entorns imaginatius.
L'espectador curiós, bon aficionat o expert en l'art es troba amb una academicisme, ratllant la perfecció d'Antoni Aromí amb la seva Il·lusió, oli s/tela, amb els esboços d'una aurea de passat lluminós amb el Cadaqués de Josep Munné, també oli s/tela.
Manuel Candón amb la seva especial e intensament cromàtica Tardor veneciana (tècnica mixta), en contrast perfecte amb la traça àgil i encisadora, i de color sensible de Cesc López i la seva aquarel·la Fornells, i tot seguit, canviant de pis, ens trobem amb la rauxa, la complexitat i alhora el magnetisme d'un Autoretrat molt especial, que ens remonta al Arcimboldo del Renaixement, versió 2008, i al seu Manierisme, gràcies Txema García Dominguez.
Sandro Soriano, i el seu Esperant, un acrílic, ens presenta la immovilitat de l'home davant els esdeveniments, del que en pot ser protagonista, però que no ha buscat, simbolitzat per unes “cadenes” molt especials i un encrauament de mans del personatge, vestit de verd, no se sap si d'esperança. De una crítica passem a l'art per l'art de Ma. Carme Bufí Planas i el seu oli Les eines de l'artista, clàssic, acadèmic, precís, cap detall deixat anar. Tot i el seu classicisme, una petita concepció a l'abstracció... a través de les taques de color.
Parés de Mataró amb els seus Alls de Cilleruelo, (Mixta s/paper), De Antonio (Antonio Gutierrez) amb Sueños de amanecer (Tinta xinesa) i Josefina Enrich amb Relax (Aquarel·la), trobem un terna d'obres en pefecta armonia d'estils i contrastada temàtica: constumbrisme, sensualitat i romanticisme podrien definir a cada un dels artistes esmentats envers les seves obres. Parés mostra el seu mestratge i el seu agut sentit de l'humor amb uns alls de Burgos, magnífics i que quasi es poden olorar. De Antonio mostra un cos d'home sense formes definides, però d'expressió impactant i de traç précis i ferm, mentre que amb Enrich tenim l'encís i l'exquisidesa d'un racó de jardí dolç i tranquil.
Però el segon pis de l'Ateneu no deixa de sorprendre al visitant, especialment amb un retrat absolutament irònic – que personalment amb recorda a dibuix de còmic d'Escobar – d'un Troppo Vero (Acrílic s/tauler) d'Antoni Luis. Se'ns presenta una visió particularissíma i àcida d'Inocenci X, pintat per Velázquez. La versió Luis és més crítica, exagerada, destacant implicitament la despreporció entre el rostre i el vestit papal.
Daniel Llin, guanyador del concurs de pintura ràpida dedicada al Mil·lenari de Santa Maria, ens presenta un evocador, màgic i creatiu El Taller, oli s/tela, que permet al visitant entrar dins un espai únic i instransferible com és el de la creativitat, envoltat de teles, colors, obra a mig fer o feta. Un homenatge a l'art pictòric, i al plaer dels ulls per gaudir de la imaginació artística.
Hi ha autors com Pere Màrtir Brasso, Josep Serra, Josep Novellas, Emilia de Torres, Santi Estrany, Pilar Díaz Mariblanca, Manuel Contreras, Marta Duran, etc., que any rera any configuran el planter d'artistes “clàssics” de la Sant Lluc, és a dir, garantia de qualitat en quan a la tècnica emprada, al format exposat, a la professionalitat demostrada, i de temàtica única i exclussiva de cada ú, sempre, amb un missatge contundent o una visió de la realitat entre l'idealisme i la denuncia, entre la sensibilitat i la impassibilitat, entre l'emoció i la serenor.
Però qui trenca el ritme de tot plegat, i que constitueix una autèntica novetat es Pep Domingo Carbonell i la seva punyent i sarcàstica La família euribor, una obra amb tècnica mixta, brillant e imaginativa, denunciant sense contemplacions la miseria humana que representa l'estar hipotecat, a través de durament burlesca caricaturització del famós quadre de Goya “Saturno deborando a sus hijos”, però adaptada al segle XXI.
Tampoc Alex López Garrido es queda enrrera amb això de ser agoserat i crítica amb Sense títol (tècnica mixta) ple de potencia de color, expressivitat, esperit crític i joc de cromatisme absolut i rotund, de pinzellada ferma i forta.
Finalment, unes paraules per Nives G. Nau i la seva Soledad Unida, un hiperrealisme de matitzos i detalls exquisids, Mercedes Rodriguez (Mercèro) amb la potencia expressiva de la seva Es va fer de nit, un díptic amb tècnica mixta, Carme López i Buscant la inspiració, un oli interessant i curiós, un tant fosc, però ja se sap que la inspiració molts cops es troba en llocs obscurs. Catherine Lorton resulta fascinant amb la seva visió de Minos, un treball amb tècnica mixta, agoserat, impactant, que convida a la reflexió sobre l'home i la seva funció a la vida, sota la tirania de Minos o de la vida. José M. Caamaño i la seva Violeta, ens transporta vel·ladament a un gran mestre, pràcticament oblidat: Julio Romero de Torres. Sense la seva sensualitat, però amb aquest especial cromatisme ocre de temps passats.
No es pot oblidar tampoc l'excel·lent nivell de treballs de l'obra escultòrica presentada per Manuel Cusachs, Llucià González, Jordi Puiggali, ni les obres penjades als aparadors de l'Ateneu, les quals semblen oblidades, però algunes com la d'Eva Casado i la seva Carmen, Mercè Anguera, i la seva antiga i ja pràcticament inexistent L'aigüera, Lucia Stone amb Casa Aguayo o Joana Martínez i Paisatge, presenten una obra de pauta marcada, però d'esforç i treball persistent, de manufactura perfecte, però amb discutible essència artística.
No comments:
Post a Comment