NOTA:
Prego disculpes per la mala qualitat de la fotografia, però el mateix dia de la inauguració, la maquina de retratar va fer "figa" i vaig tenir que fer les fotos amb el mòvil. Lamento sincerament aquest fet, absolutament imprevisible. Gràcies al lector per la seva comprensió.
Més que una col·lecció d'art, Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II és una crònica pictòrica d'estils, temàtiques, tècniques i d'un tarannà dins la pintura i idealista que malauradament ha quedat en l'oblid, arrasada per unes noves tendències d'art emergent, que en absolut tenen la solidesa de la contemporaneïtat dels setanta, de l'agosserament que representava creue que els canvis eren possibles, i plasmar-los amb formes deformades o en figuracions existents en la fantasia de l'autor, amb cromatismes plens de vigor i força, en espais i volums únics i molts cops inversemblants, en innovacions constants que permetien estar a l'alçada de moviments artístics internacionals que plantaven cara a una tradició imposada.
No, no és pot fer una crítica d'aquesta mostra. El comissariat de la mateixa ha explicitat molt bé en el catàleg cada una de les tendències i connotacions de cada artista. Les obres de Eduard Arranz Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà formen part de la història i d'un temps que mai més tornarà. Representen tota una època on una nova societat clamava per ocupar el seu lloc i va saber donar a aquests artistes, alguns cops per destacar socialment, en molts per invertir econòmicament i en d'altres per creure-hi cegament, un valor i una pujança, que els hi va permetre a molts sortir de les fronteres de l'estat.
Son quadres on les pinzellades transmeten energia, màxima potencia i sobre tot IL·LUSIÓ, no exempta de CRÍTICA, reflectida especialment en la intensitat dels colors. Una forma d'expressar vida i llibertat, sota el prisma de la CREATIVITAT. L'espectador sensible es deixerà inundar pel plaer dels sentits visuals, i quedarà captivat pel magnetisme de cada obra, pel seu misteri, per la imaginació del tema, per entendre particularment el surrealisme, l'informalisme, el pop art o la figuració.
És una mostra catalana, i per tant única. No es feia el mateix tipus art a la resta de l'Espanya durant la mateixa època. Catalunya era capdavantera i Barcelona coneguda internacionalment gràcies als seus artistes, com a la indústria i a la innovació.
Però el temps ha passat i Cronos sempre és mostra implacable i inflexible. Si un quadre del Renaixement o del Barroc, etc., té permanència en el temps, per la consagració que de la mateixa s'ha fet des de museus, galeries o subhastes, obligant el deu de l'Olimp a que traspassi la barrera dels segles, la Col·lecció Bassat II està embolcallada d'una dolça melangia de canvi permanent durant la dècada dels setanta. És retrat inqüestionable de valors alterats i de missatges relegats al cementiri de l'oblid.
És d'agrair, per tant, que la fundació Carme i Lluís Bassat ens convidi amb la seva col·lecció de quadres, a despertar de l'amnèsia artística que el despotisme de Cronos ha fet abocar als creadors dels anys setanta.
No comments:
Post a Comment