Tot i el que abans s’ha exposat, alguns artistes mereixen reconeixement. Són de destacar la sublimació de l’acadamicisme més pur de Rosa Nogueras Bianya amb Hivern realitzat amb tinta xina. La meticulositat in extremis, sempre admirable de Pau Viader amb Sant Pere de Sestronques, realitzat a ploma. Un Cesc López amb domini absolut i vehement de l’aquarel·la amb Bodegó amb pressec, al igual que Josefina Enrich, sempre amb traç elegant i perfecta manufactura: Ofrena al templebali.
Manuel Barnada amb Jove Africana (oli s/tela), ofereix un treball acurat i precís. Un retrat de pinzellada suau, calidesa cromàtica i dolçor en mirada i somriure. Maite Esturi i amb Atardecer en el puerto i Lucia Sánchez i el seu Barri Gòtic , tots dos (oli s/tela), ofereixen una visió bucòlica la primera i lluminosa la segona dels seus paisatges, no exempta d’algunes notables imperfeccions, però amb un acabat passable. Excel·lent treball de puntillisme de Mariano Cabellos de Gregorio: Cae la tarde en los campos de Atienza, que recorda als impressionistes francesos. El sempre càustic sentit de l’humor d’Antoni Luis amb el seu tríptic: Pedra, paper i Tisores (mixta s/fusta). Una crítica caricatura de la realitat política, amb una interessant factura artística. Encantades de la tarda, també oli s/tela, una obra ben resolta de Joan M. Salichs Abad, amb una paleta lluminosa i brillant, amb bona ubicació de volum i espai. El misteri i la foscor de la psique humana, expressades a través de Ma. José Robledo Enrique i Arrels deslligades (oli s/llenç).(Personalment m’ha recordat a E.Allan Poe i els seus magnífics relats fàntastics, especialment "L’esfondrament de la casa Husher").
Catherine Lorton presenta una Marina molt especial. Realitzada en tècnica mixta s/tela, és absolutament frapant tant per la seva evolució pictòrica, com per un treball ben plantejat, de colors suggerents d’un particular fons marí, quasi mitològic, i diversitat de pizells i eines. Daniel Llin i el seu oli La Piazza, tremendament mediterrani i tumultuós, de colors vius i alegres, en una Venècia poc romàntica i massa turística. Un sempre agosarat David Vergés, amb un S/titol, dibuix s/paper i spray – amb alguna reminiscència a J.M Codina - La sempre perfeccionista i exquisida Nieves G. Nau, amb Madre Piedra, un oli d’un hiperrealisme que frega la més pura transcendència. I en contraposició, Sandro Soriano, aparentment més romàntic que en altres ocasions, sense deixar, però el seu particular sentit del guinyol amb Obsesión (mixta)
Oriol de la Hoz, Margarida March, i Antoni Martí, son també d’interès a destacar per presentar una obra ben treballada, molt arrodonida, de gran qualitat e imaginativa.
I finalment, l’expressionisme depurat de Guillermo Martí Ceballos, La Moda, (oli), de vibrant cromatisme i crítica soterrada, Pere Màrtir Brasso i la seva geomètrica abstracció, amb particular sentit de l’humor El món al revés (mixta s/tela), la creació en l’us de material i temàtica demostrada pel carismàtic Ivan Jordà R.E.O (tècnica mixta), formes d’abstracció punyents, de dispar significació, sense indiferències i magníficament ben resoltes: el sempre gestual i potent Josep Serra 288 (mixta s/fusta), Marta Duran, vitalista i positiva amb Brolla de colors (oli s/lli), i tot el contrari, un Antonio Gutiérrez – De Antonio – que amb una pinzellada figurativa mostra S/títol (mixta); dur i contundent, obscur i pessimista, reflexiu amb el seu entorn.
Com sempre, pel seu inqüestionable mestratge, i per tant, dels pocs noms de prestigi de la mostra: Perecoll Final (mixta), Manuel Cusachs Cançó de capvespre (Escultura en bronze), Parés de Mataró i la seva reverencia constant a Santa Maria: La basílica d’en Jordán (oli s/tela). I per descomptat, els homenatjats Emília de Torres i Francesc Bas.
Respecte a l’escultura, doncs noms Emili Badia, Francisco Cabanillas. El primer amb Cara, realitzat amb material refractari. Línia i formes senzilles que recorden vagament a Henry Moore, però amb certa sobrietat. El segon amb Homenatge a la broca realitzada amb marbre Cenia, una peça plena de força, realitzada amb molt d’enginy i precisió i que sap transmetre el sentit i l’ofici de mecànic (en dono fe, doncs el meu pare era de l'ofici).
Aquesta llarga crònica/critica s’acaba. Ja era hora que això ha estat més llarg que un día sense pa!!!. Hi ho faig amb: Jordi Torrent Colomer amb una obra absolutament esplèndida, ben plantejada, amb una composició extraordinària, Escacs oli/tela. Agosarada, originalitat en el tema i la tria cromàtica, de traç ferm, decidit i enèrgic, amb una perspectiva poc corrent, d’estratègia de joc, o de guerra. Tot un descobriment. Felicitats!!!
No comments:
Post a Comment