Per norma, les exposicions retrospectives solen ser de gran format i magnitud. Segons l’edat de l’artista, i el moment de la mostra, la seva trajectòria pot haver estat fructífera i aclaparadora. Això, però, no significa forçosament que el caràcter i l’interès de l’obra exposada siguin alts, i lògicament, la vida artística també té els seus dalts i baixos, com la de qualsevol ésser humà, i a vegades val més poca quantitat, però escollida.
En Joan Fàbregas i en Dani Cabrera, els titulars de Gal-Art (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/) ho tenen clar; les dimensions de la seva galeria, en principi poden condicionar les seves exposicions, però a la pràctica permeten triar amb propietat, cura i qualitat, metodologia que han aplicar a la seva exposició d’inici de temporada: Penúltima, una petita antològica dedicada a Salvador Pujol, que fins a mitjans de setembre podrà ser visitada al seu espai de la ronda O’Donnell, 89 de Mataró.
Inaugurada el 27 d’agost i presentada per Pere Pascual, el conegut critic d’art, davant d’un públic familiar i d’un grapat de col·legues, més d’un, de la mateixa quinta que el pintor, i com sol ser habitual en la majoria d’acts culturals organitzats fora de l’àmbit municipal, SENSE CAP POLÍTIC NI REPRESENTACIÓ MUNICIPAL, amb prou feines es va centrar en l’obra exposada, fet que va aprofitar per aclarir la seva relació de desavinences amb Pujol i explicar les particularitats dels mataronins respecte a les seves adquisicions artístiques.
“És una presentació especial per a mi. Quan em van dir que Salvador Pujol volia que jo li fes la presentació, em vaig emocionar”
Segons Pascual, bona part de la seva carrera com a critic d’art de la ciutat, la passada al seu costat, amb moments que s’han compartit i d’altres de més llunyania: “L’art ens ha unit i ens ha separat, ens ha fet més grans, ens ha distanciat i ens ha ajuntat, i tot plegat és un contrast, però ens ha ajudat a veure l’art...”
El critic va definir a Pujol com un paisatgista de l’escola catalana, de la que va confessar que no li ha agradat mai gaire, i va definir el títol de Penúltima com el fet que els amics s’en van de copes i la última no s’acaba de fer mai.
“Darrera aquesta Penúltima, no hi ha més que la fidelitat perpètua d’una manera d’entendre l’art que vosaltres compartiu”
Fent una mica d’història, Pascual va explicar que va conèixer a Salvador Pujol dins la col·lectiva d’art que l’any 1969 es va organitzar a Cirera, amb motiu de les festes del barri. A partir de les hores, Pujol es va involucrar molt directament dins el grup dels Santlluqueros, que durant més de dotze anys va tenir cura de la col·lectiva Sant Lluc, establerta a la ciutat des de l’any 1946.
“L’art a la ciutat estava en mans d’unes quantes famílies burgeses de la ciutat, i els Arenas, Estrany, Opisso, Cuyàs, etc., eren els que proporcionaven obra a aquestes famílies. A mesura que passava el temps, i que els fills ja no vivien de rellogats a casa dels pares, i s’independitzaven amb les seves pròpies famílies, anaven a la casa de mobles i compraven el sofà, el menjador i el quadre, que sempre era el mateix paisatge en totes les cases. És a partir d’aquest fet que molts comencen a adquirir quadres d’en Pujol...”.
Com anècdota de la seva relació, va fer esment d’una trobada forçada a l’hospital de Mataró, degut a sendes urgències familiars, “i naturalment varem parlar d’art”.
Finalment, Pascual va alabar el magnífic estat d’ànim de Pujol, “aquesta experiència t’ha rejovenit deu anys...”, i tot reconeixent la tasca d’aquells artistes que van entrar dins les noves cases, va acabar la seva intervenció amb una de les seves frases habituals: “l’art és vida i si no hi ha vida, no hi ha art, i pels artistes és vital.
Un emocionat Salvador Pujol va adreçar-se breument als presents, tot agraint la seva assistència i manifestant que “l’art és molt més que la pintura, l’art és estimant-se tots”.
No comments:
Post a Comment