Una de les avantatges de ser cronista accidental sense remuneració econòmica, a part de la llibertat total d’expressió exempta de tot tipus de pressions, és poder copsar la realitat des de molts àmbits, gràcies a començar a treballar des dels 15 anys com administrativa a l’empresa privada, fins a arribar a secretària de direcció, haver passat per l’experiència del convençut compromís polític, i posterior desencís, fins a aconseguir observar el que no es veu, però es capta, a través de l’estudi de les Humanitats, per tal d’arribar a la crítica d’art, on es necessari precisió i meticulositat.
I tot aquest preàmbul ve donat perquè la 53 Premi Iluro de Monografía històrica d’enguany, és motiu de reflexió, pel que significa com a esdeveniment, i per la política que es porta a terme en la concessió de guardons.
Molts dels amables i desconeguts lectors que de tant en tant treuen el nas per aquest blog, mig abandonat per l’actual tasca de vinculació directa amb el món artístic, ja s’hauran assabentat que la guanyadora de l’edició 2011 ha estat la doctora Montserrat Gurrera amb la seva tesi doctoral: "L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868)”.
Tot i la meva felicitació a la guardonada, companya del Museu Arxiu de Santa Maria, i la meva satisfacció pel reconeixement de la tasca duta a terme, cal destacar que d’uns anys ençà, els diferents jurats d’aquest guardó venen premiant tesis doctorals. És aquest l’autèntic sentit del Premi Iluro? Si és així, el degà dels historiadors locals, Joaquim Llovet i Verdura, amb 90 anys recent fets, no hagués pogut optar mai als 6 guardons que al llarg de la seva vida ha guanyat, especialment el de 50 edició.
Les guanyadores, son obres de pes, tal com molt bé va indicar el president del jurat, Mossèn Pladevall. Volums que ronden els 1000 fulls. Evidentment, el treball de recerca d’una persona que vol obtenir el doctorat, és molt més dens i feixuc que un historiador que específicament es presenta al premi. Està obligada a portar informació i justificar-la, guiada pel seu director de tesí. Per tant la garantia de guanyar és segura. No va això en detriment de l’ historiador que sense guia de cap classe, buidant arxius i sota el seu criteri, també es presenta al premi?
En general, les darreres obres guardonades són llibres feixucs de llegir, amb un redactat que es podria considerar qüestionable – ser erudit no vol dir saber escriure bé, o fer amena la lectura – i amb un cúmul d’informació bàsica per a un director de tesi i per a un tribunal qualificador, però innecessària per a un lector.
Per tant, no s’haurien de canviar algunes condicions del Premi, i obligar a un mínim de pàgines, on de forma àgil i concreta, es faci el plantejament de l’estudi? O pot ser un altre suggeriment: dividir la quantia del premi entre la millor tesi i el millor estudi?
Evidentment, jo no soc ni seré mai Caixa Laietana, però si soc mataronina, i fa més de 16 anys que segueixo any rere any el Premi Iluro, del que he fet ja diverses cròniques en aquest blog, i amb aquest tarannà, es previsible el traspàs del guardó, davant l’escassetat de treballs que es presenten.
Actualment, el premi té una difusió minsa, no es tradueix ni al castellà ni a cap altra idioma, i per la qual cosa, l’esperit noucentista que va ser l’origen del mateix, queda absolutament malmès, davant el tancament per a la seva difusió i venda, sigui per part de l’entitat de crèdit, com pels mateixos historiadors, poc ambiciosos en donar a conèixer la seva obra més enllà de les fronteres mataronines.
Com a colofó a aquestes reflexions, prego al desconegut lector una ullada al currículum dels membres del jurat:
Antoni Pladevall i Font – president del jurat i doctor en història eclesiàstica per la universitat de Lovaina, , Josep Maria Fradera Barceló, Catedràtic en història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Beltran Serra (gestor administratiu. Més avall s’amplia el currículum), Joan Sanmartí Grego, catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona i Àngels Soler Llobet, Llicenciada en Geografia i història per la Universitat de Barcelona
Davant aquesta “alcurnia universitària”, com no ha de guanyar una tesi doctoral?. La febre de la titulitis – sembla que tothom hagi de ser catedràtic o doctor – està d’avantguarda.
En resum, vagi aquesta reflexió per endavant de la crònica habitual de la 53ena. Edició del Premi Iluro de Monografia Històrica, per aquells a qui el hi pugui resultar ferragosa la seva crònica. No obstant, per als habituals de les meves narracions autèntiques, i als que no, els convido fervorosament a continuar la seva lectura, doncs la temptació de “desmelenar-me” no l’evito pas.
I tot aquest preàmbul ve donat perquè la 53 Premi Iluro de Monografía històrica d’enguany, és motiu de reflexió, pel que significa com a esdeveniment, i per la política que es porta a terme en la concessió de guardons.
Molts dels amables i desconeguts lectors que de tant en tant treuen el nas per aquest blog, mig abandonat per l’actual tasca de vinculació directa amb el món artístic, ja s’hauran assabentat que la guanyadora de l’edició 2011 ha estat la doctora Montserrat Gurrera amb la seva tesi doctoral: "L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868)”.
Tot i la meva felicitació a la guardonada, companya del Museu Arxiu de Santa Maria, i la meva satisfacció pel reconeixement de la tasca duta a terme, cal destacar que d’uns anys ençà, els diferents jurats d’aquest guardó venen premiant tesis doctorals. És aquest l’autèntic sentit del Premi Iluro? Si és així, el degà dels historiadors locals, Joaquim Llovet i Verdura, amb 90 anys recent fets, no hagués pogut optar mai als 6 guardons que al llarg de la seva vida ha guanyat, especialment el de 50 edició.
Les guanyadores, son obres de pes, tal com molt bé va indicar el president del jurat, Mossèn Pladevall. Volums que ronden els 1000 fulls. Evidentment, el treball de recerca d’una persona que vol obtenir el doctorat, és molt més dens i feixuc que un historiador que específicament es presenta al premi. Està obligada a portar informació i justificar-la, guiada pel seu director de tesí. Per tant la garantia de guanyar és segura. No va això en detriment de l’ historiador que sense guia de cap classe, buidant arxius i sota el seu criteri, també es presenta al premi?
En general, les darreres obres guardonades són llibres feixucs de llegir, amb un redactat que es podria considerar qüestionable – ser erudit no vol dir saber escriure bé, o fer amena la lectura – i amb un cúmul d’informació bàsica per a un director de tesi i per a un tribunal qualificador, però innecessària per a un lector.
Per tant, no s’haurien de canviar algunes condicions del Premi, i obligar a un mínim de pàgines, on de forma àgil i concreta, es faci el plantejament de l’estudi? O pot ser un altre suggeriment: dividir la quantia del premi entre la millor tesi i el millor estudi?
Evidentment, jo no soc ni seré mai Caixa Laietana, però si soc mataronina, i fa més de 16 anys que segueixo any rere any el Premi Iluro, del que he fet ja diverses cròniques en aquest blog, i amb aquest tarannà, es previsible el traspàs del guardó, davant l’escassetat de treballs que es presenten.
Actualment, el premi té una difusió minsa, no es tradueix ni al castellà ni a cap altra idioma, i per la qual cosa, l’esperit noucentista que va ser l’origen del mateix, queda absolutament malmès, davant el tancament per a la seva difusió i venda, sigui per part de l’entitat de crèdit, com pels mateixos historiadors, poc ambiciosos en donar a conèixer la seva obra més enllà de les fronteres mataronines.
Com a colofó a aquestes reflexions, prego al desconegut lector una ullada al currículum dels membres del jurat:
Antoni Pladevall i Font – president del jurat i doctor en història eclesiàstica per la universitat de Lovaina, , Josep Maria Fradera Barceló, Catedràtic en història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Beltran Serra (gestor administratiu. Més avall s’amplia el currículum), Joan Sanmartí Grego, catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona i Àngels Soler Llobet, Llicenciada en Geografia i història per la Universitat de Barcelona
Davant aquesta “alcurnia universitària”, com no ha de guanyar una tesi doctoral?. La febre de la titulitis – sembla que tothom hagi de ser catedràtic o doctor – està d’avantguarda.
En resum, vagi aquesta reflexió per endavant de la crònica habitual de la 53ena. Edició del Premi Iluro de Monografia Històrica, per aquells a qui el hi pugui resultar ferragosa la seva crònica. No obstant, per als habituals de les meves narracions autèntiques, i als que no, els convido fervorosament a continuar la seva lectura, doncs la temptació de “desmelenar-me” no l’evito pas.
No comments:
Post a Comment