PREMI ILURO i (VI) – NOVAMENT DISCURSOS - LA HISTÒRIA “INTERMINABLE”
Doncs sí, perquè Josep Ibern va a tornar agafar el torn de paraula i en un altre discurset a un auditori cansat d’estar assegut i amb ganes d’endrepar com lleons – i com és habitual - el refrigeri que prepara Ca l’Uñó, va indicar que: “No tothom pot guanyar i només tenim un premi, però ens dona riquesa a la comarca. És també una garantia de continuïtat del Premi Iluro”
Tot donant les gràcies al jurat, i especialment al Dr. Sanmartí que aquest any era el darrer en la seva participació, i manifestant l’exclamació del catedràtic de que NO S’INVESTIGA HISTÒRIA ANTIGA, del que ell n’és un expert – “Pot ser si es presenta algun treball li demanarem consell, Dr. Sanmartí” (sic Ibern), va acabar amb els agraïments de rigor als concursants – “Sense ells no hi hauria premi” (i amb el tarannà que es porta, tampoc) felicitant a la guanyadora i al Sr. Joaquim Llobet que el 14 de novembre feia 90 anys – segons informació facilitada pel Sr. Pere Tió – va acabar la seva pesada intervenció, donant la paraula a l’Alcalde Mora.
I aquest amb un discurs que no es va preparar ell, doncs tot i que havien tocat les campanes de les 9 del vespre, tal com va senyalar, va fer esment de la honorabilitat que representa per la ciutat de Mataró el premi degà de Monografia històrica desprès de 53 anys.
I aquí va començar la seva dissertació, per tal d’explicar a un auditori veterà del Premi Iluro la trajectòria del mateix, que ja ens va ser perfectament il•lustrada, especificada i contada pels Srs. Joan Giménez Blasco i Pere Tió en un magnífic llibre editat durant la celebració cinquantenari del guardó.
“Què hi ha darrera el Premi Iluro?” Quins valors hi ha?” La quantia econòmica del premi és el valor més important de tots. Al segle XXI, per la pàtria no es treballa i com que es publica, doncs la cosa surt rodona –comentari de cronista accidental)
Tot felicitant a la guanyadora i als concursants, va auto-respondre’s a la pregunta amb un “El primer que hi ha es la Caixa Laietana. El premi fundant l’any 1959, per tal de festejar el centenari de l’entitat. Per tant, Il•lusió i mataronisme, gent implicada i un cert romanticisme. Estimació per la ciutat. El rigor i el compromís que no es pot perdre mai". (Doncs mestre, fot temps que els mataronins hem deixat de tenir compromís amb la ciutat, d’ençà que amb la democràcia ens colleu a impostos per serveis que més de quatre vegades no hem demanat)
I llavors, l’alcalde es va posar a fer d’historiador amateur i ens va recordar a tots als germans Claudi i Alber Mayol, “Era gent que s’estimà el país a través de la feina ben feta” ( (Mira, això és maco. Queda bé), i que si va ser necessari buscar un jurat de molta qualitat, els consells de Ramon d’Abadal per la configuració del premi, la perfecta combinació de professors universitaris amb erudits locals, etc.
“Set vegades ha quedat desert el premi. L’exigència és molt alta (...) Cal constància i perseverança”.
I fent esment als diferents secretaris del jurat, especialment al Sr. Valera, i ara a Ricard Navarro i en un futur a Oscar Jofre, va a tornar a la història “más grande jamás contada” (títol de película), informant que l’any 1979, el premi s’independitza de l’anomenat Dia Mundial de l’Estalvi: “Els impulsors pensaven que l’estalvi popular tenia interès (...) És d’agrair que els mitjans de comunicació local (M1TV i Mataró Ràdio) retransmetin el premi en directe, quan abans també ho feien al Correo Catalán, La Vanguardia (I la Solidaridad Nacional, popularment coneguda com La Soli. Alcalde, doncs no hem avançat gaire, més aviat hem retrocedit; abans se’n parlava a tot Catalunya i ara a Mataró i en prou feines. Dos anuncis de plana pùblicats en el Tot i el Capgros, informant de l’acte acadèmic – 70.000 exemplars repartits per tota la comarca – 35.000 per banda – i resulta que només acudeixen 300 persones, si fa o no fa???!!!!)Finalment, l’alcalde Mora va fer esment del primer guanyador Antoni Martí Coll amb “Cartes a ultramar”, un llibre de biografies, i que “al 1963 es va tirar la casa per la finestra i varen ser tres els premis publicats. 68 libres publicats en aquesta col•lecció, un llegat per futures generacions i una lliçó pel present. (Això si que queda bé!!!)
I desprès de dues hores –entre arribar, seure, esperar a que vinguessin tots, etc., - es va acabar l’esdeveniment amb el refrigeri de rigor, on molts dels presents varen fotre el camp, i d’altres ens varem quedar a fer la discutida, amb un menjuc escàs, (estem de retallades), però de molt de glamour, i ja se sap que molts dels presents el que els hi agrada és el tiberi – fins i tot males llengües varem comentar a aquesta cronista que hi havia gent que s’amagava menjar dins la bossa - es va acabar la festa.
Però jo continuo dient: TROBO A FALTAR EL BOMBÓ DE XOCOLATA I VAINILLA!!!
Tot donant les gràcies al jurat, i especialment al Dr. Sanmartí que aquest any era el darrer en la seva participació, i manifestant l’exclamació del catedràtic de que NO S’INVESTIGA HISTÒRIA ANTIGA, del que ell n’és un expert – “Pot ser si es presenta algun treball li demanarem consell, Dr. Sanmartí” (sic Ibern), va acabar amb els agraïments de rigor als concursants – “Sense ells no hi hauria premi” (i amb el tarannà que es porta, tampoc) felicitant a la guanyadora i al Sr. Joaquim Llobet que el 14 de novembre feia 90 anys – segons informació facilitada pel Sr. Pere Tió – va acabar la seva pesada intervenció, donant la paraula a l’Alcalde Mora.
I aquest amb un discurs que no es va preparar ell, doncs tot i que havien tocat les campanes de les 9 del vespre, tal com va senyalar, va fer esment de la honorabilitat que representa per la ciutat de Mataró el premi degà de Monografia històrica desprès de 53 anys.
I aquí va començar la seva dissertació, per tal d’explicar a un auditori veterà del Premi Iluro la trajectòria del mateix, que ja ens va ser perfectament il•lustrada, especificada i contada pels Srs. Joan Giménez Blasco i Pere Tió en un magnífic llibre editat durant la celebració cinquantenari del guardó.
“Què hi ha darrera el Premi Iluro?” Quins valors hi ha?” La quantia econòmica del premi és el valor més important de tots. Al segle XXI, per la pàtria no es treballa i com que es publica, doncs la cosa surt rodona –comentari de cronista accidental)
Tot felicitant a la guanyadora i als concursants, va auto-respondre’s a la pregunta amb un “El primer que hi ha es la Caixa Laietana. El premi fundant l’any 1959, per tal de festejar el centenari de l’entitat. Per tant, Il•lusió i mataronisme, gent implicada i un cert romanticisme. Estimació per la ciutat. El rigor i el compromís que no es pot perdre mai". (Doncs mestre, fot temps que els mataronins hem deixat de tenir compromís amb la ciutat, d’ençà que amb la democràcia ens colleu a impostos per serveis que més de quatre vegades no hem demanat)
I llavors, l’alcalde es va posar a fer d’historiador amateur i ens va recordar a tots als germans Claudi i Alber Mayol, “Era gent que s’estimà el país a través de la feina ben feta” ( (Mira, això és maco. Queda bé), i que si va ser necessari buscar un jurat de molta qualitat, els consells de Ramon d’Abadal per la configuració del premi, la perfecta combinació de professors universitaris amb erudits locals, etc.
“Set vegades ha quedat desert el premi. L’exigència és molt alta (...) Cal constància i perseverança”.
I fent esment als diferents secretaris del jurat, especialment al Sr. Valera, i ara a Ricard Navarro i en un futur a Oscar Jofre, va a tornar a la història “más grande jamás contada” (títol de película), informant que l’any 1979, el premi s’independitza de l’anomenat Dia Mundial de l’Estalvi: “Els impulsors pensaven que l’estalvi popular tenia interès (...) És d’agrair que els mitjans de comunicació local (M1TV i Mataró Ràdio) retransmetin el premi en directe, quan abans també ho feien al Correo Catalán, La Vanguardia (I la Solidaridad Nacional, popularment coneguda com La Soli. Alcalde, doncs no hem avançat gaire, més aviat hem retrocedit; abans se’n parlava a tot Catalunya i ara a Mataró i en prou feines. Dos anuncis de plana pùblicats en el Tot i el Capgros, informant de l’acte acadèmic – 70.000 exemplars repartits per tota la comarca – 35.000 per banda – i resulta que només acudeixen 300 persones, si fa o no fa???!!!!)Finalment, l’alcalde Mora va fer esment del primer guanyador Antoni Martí Coll amb “Cartes a ultramar”, un llibre de biografies, i que “al 1963 es va tirar la casa per la finestra i varen ser tres els premis publicats. 68 libres publicats en aquesta col•lecció, un llegat per futures generacions i una lliçó pel present. (Això si que queda bé!!!)
I desprès de dues hores –entre arribar, seure, esperar a que vinguessin tots, etc., - es va acabar l’esdeveniment amb el refrigeri de rigor, on molts dels presents varen fotre el camp, i d’altres ens varem quedar a fer la discutida, amb un menjuc escàs, (estem de retallades), però de molt de glamour, i ja se sap que molts dels presents el que els hi agrada és el tiberi – fins i tot males llengües varem comentar a aquesta cronista que hi havia gent que s’amagava menjar dins la bossa - es va acabar la festa.
Però jo continuo dient: TROBO A FALTAR EL BOMBÓ DE XOCOLATA I VAINILLA!!!
No comments:
Post a Comment