Dins la temporada del II Cicle de Concerts de Cambra organitzats pel Foment Mataroní, el passat dissabte 7 de juliol va tenir lloc a l’escenari del teatre, un recital a càrrec de la soprano Maria Teresa Vert i el pianista Daniel García, que varen interpretar obres de J. Strauss, Franz Lehár, A. Durand, Carl Zeller, Emmerich Káiman, J. Offenbach, i de compositors del bel canto com G.Puccini, V. Bellini i G. Verdi, entre d’altres
La característica principal d’aquests esdeveniments és la proximitat dels intèrprets amb i l’auditori, que fa que es creï una intimitat molt particular. En aquest concert en concret, les prop de trenta persones presents, públic escàs però entès, ens vam sentir transportades a les soirées musicals de la Viena del segle XIX, i amb aquest privilegi, vam gaudir d’una veu, la de Maria Teresa Vert, harmoniosa, plena d’encant, de color immutable i de tessitura perfectament adequada al repertori ofert, del qual gràcies a seva faceta de lingüista, li permet donar una gran nitidesa, perfectament intel·ligible, malgrat certa inseguretat amb els aguts.
L’acompanyament de Daniel García va ser acurat, i amb molt bona coordinació amb la soprano, sense que en cap moment hi hagués desnivell musical, tot i encara la duresa del gran piano de cua Cussó. Les dues peces que va interpretar en solitari Primer Vals opus. 83 Nr. 1 de August Durand, compositor i també crític musical francès enquadrat dins el romanticisme, i del que aquest Primer vals... és la seva peça més coneguda, i després de la Suite de Peer Gynt, d’Edvard Grieg, un Volksstück per a piano que va incloure “en el palau del rei de la muntanya”, va demostrar coneixement i estudis profunds d’ambdues obres, amb finor i delicadesa amb els moments més lírics, del Primer vals...i sabent reflectir la brillantor i alhora remarcant intensitats en l’obra de Grieg.
La Vert va sortir a l’escenari amb excessiu vibrato, en la primera peça, molt coneguda, Mein Herr Marquís, pertanyent a Die Fledermaus (el Rat-penat) de J. Strauss. Si més no, però de seguida va encisar amb Einer wird kommen, de Lehár, on es canta a l’amor que un dia esdevindrà, tot i que desprès, el Frühlingstimmenwalzer (el Vals de Primavera, adaptat a veu) de J. Strauss, va mostrar correcció i distinció, però el final no va ser rodó.
Si més no, les tres peces següents abans d’acabar la primera part: Schenk man sich Rosen in Tirol (quan es regalen roses al Tirol), Höre ick Zigeunergeigen (Quan sento que sonen els violins) i Les oiseaux dans la Charamille (Els ocells d’aquest matoll), de Zeller, Káimán i Offenbach, respectivament, varen seduir al públic per la seva elegància, sentiment, vocalització i desenvolupament harmònic, destacant fins i tot per l’esforç físic que va representar Les oiseaux dans la Charamille, d’Els contes de Hoffmann, concretament a Der Sandmann (L’home de sorra) – el Dr. Coppélius crea una nina idèntica a una dona – que va fer aixecar al públic del seus seients.
La segona part, dedicada pròpiament a l’opera, Maria Teresa Vert en E strano (La Traviata) de Verdi i Casta Diva de Bellini, va exposar als presents un gran “savoir faire”, i sense abandonar la delicadesa que la caracteritzava, va mostrar un profundíssima emoció, seduint amb veu i gestos a un públic absolutament lliurat al seu encant.
No obstant, però, no va ser tan encertada la seva interpretació en O mio babbino caro (O estimat papa meu), pertanyent al Gianni Schicchi de G. Puccini, que va resoldre professionalment.
A destacar també, Il Bel sogno di Doretta (el bell somni de Doretta) també de Puccini i Ah! Je veux vivre dans le reve... (Ah, vull viure en el somni...) de l’opera Faust de Gounod, An den Mond (A la lluna) d’Anton Dvoràk, obra molt coneguda, especialment en la publicitat, que va interpretar també amb sentiment i deferència.
Una vetllada molt agradable que va acabar amb la copa de cava habitual, i amb un diàleg amb els intèrprets amè i fluid, i on ambdós varen mostrar la seva sorpresa i alhora aprovació per aquest tipus de concerts, tan propers a l’auditori.
La característica principal d’aquests esdeveniments és la proximitat dels intèrprets amb i l’auditori, que fa que es creï una intimitat molt particular. En aquest concert en concret, les prop de trenta persones presents, públic escàs però entès, ens vam sentir transportades a les soirées musicals de la Viena del segle XIX, i amb aquest privilegi, vam gaudir d’una veu, la de Maria Teresa Vert, harmoniosa, plena d’encant, de color immutable i de tessitura perfectament adequada al repertori ofert, del qual gràcies a seva faceta de lingüista, li permet donar una gran nitidesa, perfectament intel·ligible, malgrat certa inseguretat amb els aguts.
L’acompanyament de Daniel García va ser acurat, i amb molt bona coordinació amb la soprano, sense que en cap moment hi hagués desnivell musical, tot i encara la duresa del gran piano de cua Cussó. Les dues peces que va interpretar en solitari Primer Vals opus. 83 Nr. 1 de August Durand, compositor i també crític musical francès enquadrat dins el romanticisme, i del que aquest Primer vals... és la seva peça més coneguda, i després de la Suite de Peer Gynt, d’Edvard Grieg, un Volksstück per a piano que va incloure “en el palau del rei de la muntanya”, va demostrar coneixement i estudis profunds d’ambdues obres, amb finor i delicadesa amb els moments més lírics, del Primer vals...i sabent reflectir la brillantor i alhora remarcant intensitats en l’obra de Grieg.
La Vert va sortir a l’escenari amb excessiu vibrato, en la primera peça, molt coneguda, Mein Herr Marquís, pertanyent a Die Fledermaus (el Rat-penat) de J. Strauss. Si més no, però de seguida va encisar amb Einer wird kommen, de Lehár, on es canta a l’amor que un dia esdevindrà, tot i que desprès, el Frühlingstimmenwalzer (el Vals de Primavera, adaptat a veu) de J. Strauss, va mostrar correcció i distinció, però el final no va ser rodó.
Si més no, les tres peces següents abans d’acabar la primera part: Schenk man sich Rosen in Tirol (quan es regalen roses al Tirol), Höre ick Zigeunergeigen (Quan sento que sonen els violins) i Les oiseaux dans la Charamille (Els ocells d’aquest matoll), de Zeller, Káimán i Offenbach, respectivament, varen seduir al públic per la seva elegància, sentiment, vocalització i desenvolupament harmònic, destacant fins i tot per l’esforç físic que va representar Les oiseaux dans la Charamille, d’Els contes de Hoffmann, concretament a Der Sandmann (L’home de sorra) – el Dr. Coppélius crea una nina idèntica a una dona – que va fer aixecar al públic del seus seients.
La segona part, dedicada pròpiament a l’opera, Maria Teresa Vert en E strano (La Traviata) de Verdi i Casta Diva de Bellini, va exposar als presents un gran “savoir faire”, i sense abandonar la delicadesa que la caracteritzava, va mostrar un profundíssima emoció, seduint amb veu i gestos a un públic absolutament lliurat al seu encant.
No obstant, però, no va ser tan encertada la seva interpretació en O mio babbino caro (O estimat papa meu), pertanyent al Gianni Schicchi de G. Puccini, que va resoldre professionalment.
A destacar també, Il Bel sogno di Doretta (el bell somni de Doretta) també de Puccini i Ah! Je veux vivre dans le reve... (Ah, vull viure en el somni...) de l’opera Faust de Gounod, An den Mond (A la lluna) d’Anton Dvoràk, obra molt coneguda, especialment en la publicitat, que va interpretar també amb sentiment i deferència.
Una vetllada molt agradable que va acabar amb la copa de cava habitual, i amb un diàleg amb els intèrprets amè i fluid, i on ambdós varen mostrar la seva sorpresa i alhora aprovació per aquest tipus de concerts, tan propers a l’auditori.
No comments:
Post a Comment