Alarcón va prendre la paraula en primer lloc amb els agraïments de rigor, especialment al Museu Arxiu per l’oportunitat d’iniciar la seva activitat com a conferenciant, tot desitjant que aquesta no fos la seva única xerrada.“Jo vinc a parlar-vos d’un període històric difícil de tractar com és l’anterior a l’any 1000. Difícil per vàries raons. Primerament per la quantitat relativament minsa de documents que s’han conservat d’aquesta època; però també i especialment pels prejudicis que durant molt de temps han tingut els experts i entesos en història envers aquesta època, que consideraven fosca, malaguanyada, decadent, de crisi, etc., etc., que han fet poc interessant el seu estudi. Encara si parlem de la gran història d’Europa, amb l’Imperi Carolingi, en Carlemany, les amistats i les baralles entre la Santa Seu i els emperadors, les lluites dinàstiques de poder, etc., encara pot suscitar un mínim interès pel lector culte, però en el moment en que reduïm l’àmbit de recerca a una regió, una comarca, o una ciutat, aquest mínim interès s’esvaeix”.
La intenció d’Alarcón és donar una mínima visió de conjunt d’aquesta època, dins l’àrea del Baix Maresme, en base als pocs documents que parlen d’ella. Va reconèixer que el títol i tema de la xerrada, proposats per Manel Salicrú, director del Museu Arxiu, li eren una mica llunyans en quan a camp de recerca, doncs ell, per raons obvies, s’ha centrat sempre en Santa Maria, però no li va deixar de tenir interès, perquè també li ha permès incloure-la dins la xerrada.
“El títol de la conferència, tot i que us pugui semblar llarg, no és gratuït. Primerament perquè parlaré de documents. No tant de la història que expliquen sinó de la història del documents en sí, dels seus orígens, de la seva raó de ser. Perquè tothom té clar que la història es confecciona a partir dels documents, però sovint es presta poca atenció als seus autors i al motiu que fa que es produeixin aquests documents. En segon lloc, són documents anteriors a l’any 1000 perquè aquesta data marca l’inici d’un període de canvis molt important a Europa i també a casa nostra. És el que els medievalistes han anomenat la “revolució de l’any 1000” perquè és en aquest moment quan es trenquen amb moltes tradicions del passat i s’adopten noves costums socials i econòmiques”.
Alarcón va diferenciar la dependència de territoris. A partir de Mataró en avall, depenien de Barcelona i d’Arenys en amunt, de Girona, incloent-hi relacions administratives i comercials, la qual cosa motivava amplies mobilitats dels seus habitants.
La Marítima era el nom que designava la part del Maresme que queda inclosa dins el comptat de Barcelona, i es parla d’aquesta definició territorial en documents trobats a llocs tan dispersos com Argentona, Teià, Badalona, etc. “La Marítima era aquella part del comtat de Barcelona que no era ni el Vallés, ni el Penedès, ni el Pla de Barcelona, territoris per altra banda més cohesionats i més ben administrats. La Marítima és aquell tros de costa que queda limitat a tramuntana per la Serra Litoral, i per tant no és pot comunicar bé amb el Vallés, i que només té una comunicació fluïda amb el Pla de Barcelona”.
Segons Alarcón, aquesta es una definició molt important per entendre la posterior evolució del territori, doncs en l’època romana clàssica, la situació era diferent, la comunicació principal era via marítima. “La ciutat d’Iluro s’encarregava d’administrar el comerç marítim del vi que injectava una gran vitalitat a la zona. La situació, però va canviar. El comerç marítim es va esfondrar, i amb el pas del temps apareixeria l’amenaça dels atacs marítims. (...) La raó d’existir de la ciutat d’Iluro era la de ser el mercat del territori. En el moment en que ja no hi havia rés per comerciar la ciutat romana va perdre la seva raó d’existir, va estar abocada a una marginació que el seu status de ciutat no va poder resistir. I va desaparèixer, deixant darrera seu un territori agrícola que va quedar “orfe” d’un centre neuràlgic, d’una localitat capdavantera que administrés el territori".
Amb el pas dels anys, el territori de La Marítima, buit de grans nuclis urbans, va passar a ser lloc d’estiueig de les famílies terratinents romanes. Però a mesura que passa el temps, es redrecen en el comerç i són cada cop més autosuficients, per la qual cosa aquestes vial·lae es converteixen en primera residència. “En aquest moment de redreçament i de reconversió, però, el territori torna a trasbalsar-se. A inicis del segle VIII hi ha la invasió sarraïna que arribarà fins a França, i al cap de cinquanta anys s’inicia la contra-invasió dels francs que arribarà fins a Barcelona l’any 801. Aquests cent anys van desestabilitzar la nostra terra fins a uns límits que els propis historiadors no ens imaginem. Aquí érem hispans, érem visigots, i tot d’un plegat vam passar a dependre de l’Imperi Carolingi, amb uns dirigents estrangers, que van importar tota una sèrie de costums i maneres de fer estrangeres. Si que és cert que al principi els comtes de Barcelona eren d’origen hispà, però paulatínament seran les famílies franques les que adquiriran el control dels Comtats Catalans, fins que Guifré el Pilós faci de Barcelona una heretat per a la seva pròpia família”.
Alarcón en va destacar el fet que els hispans tot i passar a dependre de l’imperi Carolingi, eren culturalment molt superiors a l’invasor. “Barcelona havia estat des del segle IV un bressol de cultura que s’exportava arreu d’Europa. Començant pel propi Sant Pacià, bisbe de Barcelona, i continuant amb els altres bisbes barcelonins. Els hispans i els visigots havien arribat a compilar un codi de dret molt precís, molt desenvolupat, basat en el dret romà, redactat en forma de llibre, que es coneix com a Liber Iudiciorum o Liber Iudicium, que literalment vol dir el llibre dels jutges”.
Tot i manifestar respecte per les costums hispanes per part dels reis francs, els hispans no es varen voler subordinar, i els hispanogots es varen revoltar per aconseguir la independència, però els intents varen ser infructuosos, per la qual cosa, i gràcies a l’Església, "on els seus membres, molt més cultes per les vinculacions amb la catedral visigòtica de Barcelona, varen poder iniciar una revolta més subtil, a base de potenciar la cultura pròpia com a tret diferencial. I la base de tot plegat va ser el ressorgiment i potenciació del Liber Iudicium, del qual se’n van fer copies. Es van formar biblioteques en els principals monestirs i catedrals, on a més de llibres litúrgics hi haguessin llibres de teologia, dret, d’ètica i moral, etc. Els escriptoris dels principals monestirs catalans van esdevenir famosos, per la quantitat i la qualitat dels manuscrits que s’hi confeccionaven. En resum, una primera revolució cultural catalana”.
El Liber Iudicium, tenia una filosofia molt clara:
La justícia ha de servir per esborrar del món la intel·ligència sense bones obres, l’adult sense fe, l’adolescent sense obediència, la dona sense castedat, el senyor sense virtut, el pobre arrogant, el rei injust i el bisbe negligent, el capellà inculte, el poble ignorant, el cristià orgullós, el poble sense llei
i va permetre la formació d’una nova generació de jutges, (Bonsom de Barcelona, Oruç el grec i Ervigi Marc) proporcionant a la població una imatge de fortalesa, i d’aplicació justa de la llei. “La població va creure que el dret i la justícia era la única cosa capaç de fer estable un món que era inestable per naturalesa, un món de frontera on ningú estava segur, un món de tensió on es corria el risc de perdre-ho tot en qualsevol moment”.
És aquesta, doncs la base i l’origen dels grans arxius catalans; el fet de voler deixar constància, gràcies al dret visigòtic, de transaccions, compra-vendes, testaments, donacions, permutes, etc. iniciats amb pergamins (tipus de suport de pell de cabra o ovella, degudament tractada), perfectament llegibles i en excel·lent estat de conservació. “Efectivament els arxius catalans són realment monstruosos al costat de la resta d’arxius europeus. La documentació dels segles IX i X que hi ha dipositada a Barcelona, supera amb escreix qualsevol capital europea. El arxius europeus efectivament tenen documents dels segles VIII, IX i X, però bàsicament és documentació estatal, lleis, decrets reials, sentències, etc; però no tenen un volum tant gran de documentació contractual entre particulars. La senzilla compra - venda de terres o cases, els testaments, les permutes, donacions de gent humil a institucions eclesiàstiques, etc.”
En total, es tracta d’un centenar de documents, que abracen el període del 878 al 1008, (cal recordar que en aquesta data es redacta el document de permuta de terrenys entre el bisbe de Barcelona i els canonges de la seva seu per a la creació de la parròquia de Sta.Maria). La seva redacció era simple, i el document no era gaire gros – el pergamí era car - destacant, per exemple en casos de vendes, (tothom, especialment particulars, era propietari d’un petit o gran terreny) els noms de compradors, l’objecte de la venda i el més important de tot: el preu que estava estipulat seguint el sistema de comptabilitat carolingi, que eren les lliures, els sous i els diners. Tot es feia devant de testimonis, doncs s’havia de complir el que deia el llibre dels jutges:
La venda feta amb violència no és vàlida. La venda ha de ser feta amb una escriptura firmada. Certament si una escriptura es fa i es pacta un preu sense testimonis que garanteixin la seva fiabilitat, no és vàlida. Tanmateix, si una venda és forçada amb la violència o amb qualsevol altra extorsió, tampoc és vàlida.
La documentació s’ha trobat de forma desigual en la distribució del territori del Maresme: “No hi havia encara una divisió parroquial coherent, aquesta no arribarà fins ben entrat el segle XI, ni molt menys una divisió administrativa en castells. La població identificava els indrets per característiques físiques. A vegades, com el cas d’Argentona, el nom de la zona prové del nom del riu, o posteriorment com el cas de Montgat, on el nom de la zona prové del nom d’un turó”.
La Marítima continuava fins a Barcelona, i si troben altres topònims i nuclis de població com Badalona que a l’any 989 és el que s’anomena un vicus, una mena de barriada depenent de Barcino.
Finalment, Xavier Alarcón va acabar la seva magnífica exposició fent referència a com els grans fets històrics, les grans conxorxes, les intrigues, etc., passaven a Barcelona, per la qual cosa, la documentació contractual, es pot considerar avorrida, pel fet que tot girava a l’entorn d’un mateix tema:
“Però tampoc us penséssiu que la gent d’aquestes contrades feia coses gaire interessants. En el Maresme la gent somniava només amb viure tranquil·lament, fent fructificar les seves terres esperant que mai es passés gana i un cop arribada la hora, tenir una bona mort. Tant senzill com això.
Com a conclusió de tot plegat, voldria remarcar dues idees. Primerament que el Maresme com a tal no existia abans del 1008. Hi havia diversos nuclis de població, més o menys dispersos, més o menys grans i actius, que només compartien el fet d’estar a prop del camí que anava de Mataró a Barcelona. Aquests nuclis de població es van formar a l’ombra d’antigues vil·les romanes, i amb molt d’esforç van començar a organitzar-se i poder construir esglésies i castells i, en definitiva, edificar una nova societat urbana.
I en segon lloc, remarcar la importància dels documents no tant per explicar la història, que també, sinó per comprendre la mentalitat i la cultura d’aquella gent, una gent refiada del seu dret i de les seves tradicions, que també són les nostres, que ens haurien d’ensenyar a nosaltres mateixos a refiar-nos de la nostra pròpia cultura, que és un fruit de molts segles, i saber estimar-la i defensar-la perquè sigui per a nosaltres un orgull”.
El públic va respondre amb forts aplaudiments la intervenció del conferenciant, i amb posteriors felicitacions, algunes d’aquestes dins el petit torn de preguntes posteriors on es va manifestar que la majoria dels documents eren fets en llatí, però es pensava en català, per la qual cosa, algunes paraules o frases ja s’escrivien en aquesta llengua.
En total, es tracta d’un centenar de documents, que abracen el període del 878 al 1008, (cal recordar que en aquesta data es redacta el document de permuta de terrenys entre el bisbe de Barcelona i els canonges de la seva seu per a la creació de la parròquia de Sta.Maria). La seva redacció era simple, i el document no era gaire gros – el pergamí era car - destacant, per exemple en casos de vendes, (tothom, especialment particulars, era propietari d’un petit o gran terreny) els noms de compradors, l’objecte de la venda i el més important de tot: el preu que estava estipulat seguint el sistema de comptabilitat carolingi, que eren les lliures, els sous i els diners. Tot es feia devant de testimonis, doncs s’havia de complir el que deia el llibre dels jutges:
La venda feta amb violència no és vàlida. La venda ha de ser feta amb una escriptura firmada. Certament si una escriptura es fa i es pacta un preu sense testimonis que garanteixin la seva fiabilitat, no és vàlida. Tanmateix, si una venda és forçada amb la violència o amb qualsevol altra extorsió, tampoc és vàlida.
La documentació s’ha trobat de forma desigual en la distribució del territori del Maresme: “No hi havia encara una divisió parroquial coherent, aquesta no arribarà fins ben entrat el segle XI, ni molt menys una divisió administrativa en castells. La població identificava els indrets per característiques físiques. A vegades, com el cas d’Argentona, el nom de la zona prové del nom del riu, o posteriorment com el cas de Montgat, on el nom de la zona prové del nom d’un turó”.
La Marítima continuava fins a Barcelona, i si troben altres topònims i nuclis de població com Badalona que a l’any 989 és el que s’anomena un vicus, una mena de barriada depenent de Barcino.
Finalment, Xavier Alarcón va acabar la seva magnífica exposició fent referència a com els grans fets històrics, les grans conxorxes, les intrigues, etc., passaven a Barcelona, per la qual cosa, la documentació contractual, es pot considerar avorrida, pel fet que tot girava a l’entorn d’un mateix tema:
“Però tampoc us penséssiu que la gent d’aquestes contrades feia coses gaire interessants. En el Maresme la gent somniava només amb viure tranquil·lament, fent fructificar les seves terres esperant que mai es passés gana i un cop arribada la hora, tenir una bona mort. Tant senzill com això.
Com a conclusió de tot plegat, voldria remarcar dues idees. Primerament que el Maresme com a tal no existia abans del 1008. Hi havia diversos nuclis de població, més o menys dispersos, més o menys grans i actius, que només compartien el fet d’estar a prop del camí que anava de Mataró a Barcelona. Aquests nuclis de població es van formar a l’ombra d’antigues vil·les romanes, i amb molt d’esforç van començar a organitzar-se i poder construir esglésies i castells i, en definitiva, edificar una nova societat urbana.
I en segon lloc, remarcar la importància dels documents no tant per explicar la història, que també, sinó per comprendre la mentalitat i la cultura d’aquella gent, una gent refiada del seu dret i de les seves tradicions, que també són les nostres, que ens haurien d’ensenyar a nosaltres mateixos a refiar-nos de la nostra pròpia cultura, que és un fruit de molts segles, i saber estimar-la i defensar-la perquè sigui per a nosaltres un orgull”.
El públic va respondre amb forts aplaudiments la intervenció del conferenciant, i amb posteriors felicitacions, algunes d’aquestes dins el petit torn de preguntes posteriors on es va manifestar que la majoria dels documents eren fets en llatí, però es pensava en català, per la qual cosa, algunes paraules o frases ja s’escrivien en aquesta llengua.
No comments:
Post a Comment