Al primer pis de l’Ateneu hi exposen Àngel Martínez i Laia Bedós Bonaterra.
Martínez és nítid, de simplicitat exquisida, d’expressió i pinzellada suau, com els tons pastels que utilitza, dins una tònica de natures mortes amb elements de consum i d’utilització actual. La seva obra, principalment oli s/fusta, treballant amb formats grans i una sèrie de petits, és lluminosa, de formes molt definides, al igual que el nom que posa als seus quadres “Natura morta amb garota i ouera trancada” ó “natura morta amb cactus i piràmide d’anelles”.
Distribueix les figures en tot el quadre, donant la perspectiva i l’espai els diferents fonts cromàtics de cada obra. És una visió suau i relaxant, sense complicacions, però amb la mirada experta s’aprecia l’enorme treball que representa per l’artista aquesta visió senzilla de la seva obra.
Bedós Bonaterra és contrast absolut i sobtat. És una obra més fosca, més línial, també simple però plena de matitzos. És molt més abstracte, dura i punyent. La seva obra la planteja amb tècnica mixta, principalment sobre tela o paper, i treballa tot tipus de formats.
La temàtica és simple. Els noms dels quadres ho identifiquen “Dos” “Ho vol” “De baix” “Vol viure”. I fins i tot els elements gastronòmics li serveixen d’inspiració “tres alls i una ceba” “forquilla, all i...”. Aparenta facilitat, però tot està mil·limètricament calculat, amb precisió, quasi no es veu la pinzellada, i inclou altres elements de dibuix com el guix de pissarra. Visualment, no es una obra tan atractiva per l’espectador, però sí permet l’observació curosa i específica.
Al segon pis, Màximo Almeida i Stella Atal. Dos nous contrastos. Almeida presenta paisatges urbans, ben coneguts de la nostra ciutat, però que a la nit resulten desoladors, inhòspits, austers, àrids i sense vida, i no exempts de misteri
Treballa el realisme, amb curiosos tons de negre, i de tant en tant, es deixa emportar pels reflexos de llum d’interiors que donen joc a la imaginació. Les línies dels edificis, ben marcades, i amb un excel·lent coneixement de la perspectiva.
Martínez és nítid, de simplicitat exquisida, d’expressió i pinzellada suau, com els tons pastels que utilitza, dins una tònica de natures mortes amb elements de consum i d’utilització actual. La seva obra, principalment oli s/fusta, treballant amb formats grans i una sèrie de petits, és lluminosa, de formes molt definides, al igual que el nom que posa als seus quadres “Natura morta amb garota i ouera trancada” ó “natura morta amb cactus i piràmide d’anelles”.
Distribueix les figures en tot el quadre, donant la perspectiva i l’espai els diferents fonts cromàtics de cada obra. És una visió suau i relaxant, sense complicacions, però amb la mirada experta s’aprecia l’enorme treball que representa per l’artista aquesta visió senzilla de la seva obra.
Bedós Bonaterra és contrast absolut i sobtat. És una obra més fosca, més línial, també simple però plena de matitzos. És molt més abstracte, dura i punyent. La seva obra la planteja amb tècnica mixta, principalment sobre tela o paper, i treballa tot tipus de formats.
La temàtica és simple. Els noms dels quadres ho identifiquen “Dos” “Ho vol” “De baix” “Vol viure”. I fins i tot els elements gastronòmics li serveixen d’inspiració “tres alls i una ceba” “forquilla, all i...”. Aparenta facilitat, però tot està mil·limètricament calculat, amb precisió, quasi no es veu la pinzellada, i inclou altres elements de dibuix com el guix de pissarra. Visualment, no es una obra tan atractiva per l’espectador, però sí permet l’observació curosa i específica.
Al segon pis, Màximo Almeida i Stella Atal. Dos nous contrastos. Almeida presenta paisatges urbans, ben coneguts de la nostra ciutat, però que a la nit resulten desoladors, inhòspits, austers, àrids i sense vida, i no exempts de misteri
Treballa el realisme, amb curiosos tons de negre, i de tant en tant, es deixa emportar pels reflexos de llum d’interiors que donen joc a la imaginació. Les línies dels edificis, ben marcades, i amb un excel·lent coneixement de la perspectiva.
Malgrat la foscor evident, els tons de llum reflecteixen una estranya vida, i fins i tot, insistim, tot i la foscor present i patent, trobem una alè de romanticisme, especialment en una obra com “Contemplació” o “Circ”.
Almeida treballa en format gran, fet que li concedeix la llicència d’impactar a l’espectador, que ho veu tot molt negre, però els nocturns d’aquest artista són plens d'una estranya màgia, tot i tractar-se de la més pura estètica urbana.
Stella Atal és la vida i el color de l’Àfrica transportat a l’art i al disseny. Ens remunta a l’Àfrica dels rituals, de les danses tribals, de les aventures dels primers exploradors que descobreixen una societat jerarquitzada, amb respecte pels seus tòtems i els seus líders.
L’obra de Stella Atal simbolitza una cosmografia religiosa, i sedueix per les seves formes, sempre enigmàtiques. “African beat”, “Bakisimba”, “Engrarabi” “Nubian queen”... “imagination” són algunes de les seves obres que fascinen al visitant, atrapant-lo en la més pura essència de l’Àfrica profunda i misteriosa. Aquesta artista ugandesa, treballa principalment amb escorça blanca i marro, amb una gran varietat de colors tradicionals, i que sense dubte l’espectador contempla tot recordant films mítics del cine de Hollywood rodats al continent africà: “Mogambo” o “Las minas del rey Salomón”.
És d’agrair a l’obra social de Caixa Laietana que contribueixi que donar a conèixer artistes de fora de les nostres contrades, per tal que visitants i bons aficionats podem gaudir d’enfocaments diferents sobre l’art en el món.
Almeida treballa en format gran, fet que li concedeix la llicència d’impactar a l’espectador, que ho veu tot molt negre, però els nocturns d’aquest artista són plens d'una estranya màgia, tot i tractar-se de la més pura estètica urbana.
Stella Atal és la vida i el color de l’Àfrica transportat a l’art i al disseny. Ens remunta a l’Àfrica dels rituals, de les danses tribals, de les aventures dels primers exploradors que descobreixen una societat jerarquitzada, amb respecte pels seus tòtems i els seus líders.
L’obra de Stella Atal simbolitza una cosmografia religiosa, i sedueix per les seves formes, sempre enigmàtiques. “African beat”, “Bakisimba”, “Engrarabi” “Nubian queen”... “imagination” són algunes de les seves obres que fascinen al visitant, atrapant-lo en la més pura essència de l’Àfrica profunda i misteriosa. Aquesta artista ugandesa, treballa principalment amb escorça blanca i marro, amb una gran varietat de colors tradicionals, i que sense dubte l’espectador contempla tot recordant films mítics del cine de Hollywood rodats al continent africà: “Mogambo” o “Las minas del rey Salomón”.
És d’agrair a l’obra social de Caixa Laietana que contribueixi que donar a conèixer artistes de fora de les nostres contrades, per tal que visitants i bons aficionats podem gaudir d’enfocaments diferents sobre l’art en el món.
No comments:
Post a Comment