L’art o ara les arts plàstiques, reflecteixen habitualment l’esperit crític, filosòfic o sentimental d’un artista, a través de mil y una representacions, però que un fet com un casori serveixi de fil conductor a una exposició, és absolutament innovador per les nostres contrades, i va servir “d’excusa”, perquè el passat dijous, 5 de juny constituís tot un esdeveniment social i cultural.
El casament, 26 artistes és la mostra que fins el proper 31 de juliol es podrà veure a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana, de la plaça Santa Anna.
33 obres personalíssimes de mides 1,62 x 1,30 mts., configuren un univers molt particular que artistes d'estils absolutament dispars, han sabut compenetrar a la perfecció, donat com a resultat una mostra original, de gran qualitat i excel·lent presentació.
Un esdeveniment com una boda requereix de tot un cerimonial, que els membres dels Dimarts al Llimoner, conjuntament amb la direcció escènica de Sala Cabañes varen representar en forma de Divertimento, amb dosis d’ironia, sempre amb respecte i vestits per l’ocasió.
Josep M. de Ramon, a cura de la direcció escènica, i reservant-se el paper “d’alcalde - mestre de cerimònies”, a qui va donar un to divertit, de burlesca solemnitat, va informar als nombrosos presents a l’esdeveniment – la sala estava plena de gom a gom, sense cap presencia institucional (hi havia ple al consistori) ni tècnica per part del IMAC, abans PMC – que assistíem a un casament molt especial, el de la Srta. Creació amb el Sr. Públic (rols interpretats pels pintors Marga Riera y Antonio Rodríguez –De Antonio) “No poden viure l’un sense l’altre, i l’altre sense l’un (...) i estan comdemnats a gaudir de la vida junts”, passant tot seguit a donar pas als diferents testimonis. El primer de tots, Jaume Boter de Palau, en representació de l’entitat d’estalvi qui seguint la causticitat marcada, no va deixar de sorprendre’s del paper que li tocava representar doncs “mai se m’haguera acudit oficiar un casament. No soc ni capellà, ni alcalde, ni capità de vaixell, ni jutge de pau... Només soc president de la Caixa Laietana i ja ni ha prou”
Boter de Palau va agrair al col·lectiu dels Dimarts al Llimoner la iniciativa, tot recordant que “abans ho havien fet amb el flamenc i amb els dimonis “non serviem”, perquè els del Llimoner saben llatí”. Es va mostrar encantat de donar el seu consentiment a casament tan particular, brillant i colorista, definint seguidament particularitats d’algunes obres, i exposant tant aspectes habituals com d’evolució de la unió de dues persones.
Finalment, va acabar la seva intervenció tot destacant el moment de festa que se celebrava, i sense oblidar un ¡visca els nuvis!.
El casament, 26 artistes és la mostra que fins el proper 31 de juliol es podrà veure a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana, de la plaça Santa Anna.
33 obres personalíssimes de mides 1,62 x 1,30 mts., configuren un univers molt particular que artistes d'estils absolutament dispars, han sabut compenetrar a la perfecció, donat com a resultat una mostra original, de gran qualitat i excel·lent presentació.
Un esdeveniment com una boda requereix de tot un cerimonial, que els membres dels Dimarts al Llimoner, conjuntament amb la direcció escènica de Sala Cabañes varen representar en forma de Divertimento, amb dosis d’ironia, sempre amb respecte i vestits per l’ocasió.
Josep M. de Ramon, a cura de la direcció escènica, i reservant-se el paper “d’alcalde - mestre de cerimònies”, a qui va donar un to divertit, de burlesca solemnitat, va informar als nombrosos presents a l’esdeveniment – la sala estava plena de gom a gom, sense cap presencia institucional (hi havia ple al consistori) ni tècnica per part del IMAC, abans PMC – que assistíem a un casament molt especial, el de la Srta. Creació amb el Sr. Públic (rols interpretats pels pintors Marga Riera y Antonio Rodríguez –De Antonio) “No poden viure l’un sense l’altre, i l’altre sense l’un (...) i estan comdemnats a gaudir de la vida junts”, passant tot seguit a donar pas als diferents testimonis. El primer de tots, Jaume Boter de Palau, en representació de l’entitat d’estalvi qui seguint la causticitat marcada, no va deixar de sorprendre’s del paper que li tocava representar doncs “mai se m’haguera acudit oficiar un casament. No soc ni capellà, ni alcalde, ni capità de vaixell, ni jutge de pau... Només soc president de la Caixa Laietana i ja ni ha prou”
Boter de Palau va agrair al col·lectiu dels Dimarts al Llimoner la iniciativa, tot recordant que “abans ho havien fet amb el flamenc i amb els dimonis “non serviem”, perquè els del Llimoner saben llatí”. Es va mostrar encantat de donar el seu consentiment a casament tan particular, brillant i colorista, definint seguidament particularitats d’algunes obres, i exposant tant aspectes habituals com d’evolució de la unió de dues persones.
Finalment, va acabar la seva intervenció tot destacant el moment de festa que se celebrava, i sense oblidar un ¡visca els nuvis!.
Novament, de Ramon va tornar a prendre la paraula per presentar al següent testimoni, Carlos Soriano, president del col·lectiu i “pare de la núvia”. “En el moment de la creació, les coses no són el que semblen, no solen ser normals. Els Dimarts al Llimoner, casen amb dijous”.
Soriano no se’n va poder estar de manifestar sentir-se com un entrepà “en mig de dos grans senyors”. Com a president dels Dimarts al Llimoner va mostrar la seva satisfacció i agraïment per l’esdeveniment, la seva organització i posta en escena: “em dona la impressió que se’ns tracte amb elegància, el senyorio i la distinció...”, tot acabant la seva intervenció fent una pregunta rara “hi ha algú entre els presents que no sigui contemporani? Tots som contemporanis, i els contemporanis són conceptuals. Les obres s’han d’agafar amb il·lusió i aquest era un projecte molt interessant. Se sabia que l’exposició es faria en aquesta sala. Altres companys de Mataró s’ho miraran amb enveja que aquesta no hagi estat una imatge seva”.
De Ramon, agafant de nou el fil conductor va presentar al tercer i darrer testimoni: el crític d’art Pere Pascual de que va dir: “coneix les febleses del Sr. Públic i especialment a la núvia, la Srta. Creació (...)”
Com la resta de testimonis, el crític d’art també va expressar el seu agraïment als Dimarts al Llimoner per la iniciativa, destacant que es tractava d’una magnífica exposició, “especial i diferent”, i essent justificada com a transcendent.
Va destacar l’aspecte de la sala i que en ella si conjugaven “art, artistes i ciutat. Novellas va tenir una idea, un repte complex”. Pascual, va fer esment a les mides dels quadres 1,62 x 1,30 mts. “mides que molts artistes no havien tingut mai al cap”, de lo poc habitual del tema dins el món artístic, qualificant al conjunt de la mostra de “coral”.
Pere Pascual va reconèixer que, abans de veure els quadres per primer cop per tal de poder fer l’escrit del catàleg i programa de mà, tenia el concepte que veuria un conjunt d’obres desiguals: unes meravelloses, d’altres regulars i altres amb menys nivell, però es va dur una gran sorpresa: “totes les obres tenen tal dignitat que mereixen un aplaudiment”.
Segons Pascual, els aspectes socials, emocionals, econòmics, sentimentals, etc. que genera un casament passen pel sedàs de la crítica agra – dolça dels pintors que hi exposen. “Hi ha transcendència de ciutat. A Mataró no ens creiem que tenim uns grans artistes. Hi ha artistes que no han fet mai exposicions”, tot esmentant desprès l’esforç de Capgros, l’Associació Sant Lluc per l’Art i Caixa Laietana.
Pascual va reivindicar la vàlua de l’art, no a base d’idees sinó “d’un cop de puny sobre la taula”, aprofitant que els “artistes de Mataró ens conviden a un bon banquet, gaudim-lo”, sense estar de comentaris en referència a l’actitud del abans PMC ara IMAC i la seva política cultural envers l’art. Amb un simbòlic brindis, va finalitzar com els altres testimonis amb un visca els nuvis.
L’acte de presentació va acabar seguint el ritual dels casaments civils, i com a colofó, la lectura per part d’Immaculada Llorens d’un emocionat poema de Manuel Patricio. “Que lo que l’art ha unit, no ho separi cap home” varen ser les paraules finals de “l’alcalde” de Ramon envers aquest particular casament.
Soriano no se’n va poder estar de manifestar sentir-se com un entrepà “en mig de dos grans senyors”. Com a president dels Dimarts al Llimoner va mostrar la seva satisfacció i agraïment per l’esdeveniment, la seva organització i posta en escena: “em dona la impressió que se’ns tracte amb elegància, el senyorio i la distinció...”, tot acabant la seva intervenció fent una pregunta rara “hi ha algú entre els presents que no sigui contemporani? Tots som contemporanis, i els contemporanis són conceptuals. Les obres s’han d’agafar amb il·lusió i aquest era un projecte molt interessant. Se sabia que l’exposició es faria en aquesta sala. Altres companys de Mataró s’ho miraran amb enveja que aquesta no hagi estat una imatge seva”.
De Ramon, agafant de nou el fil conductor va presentar al tercer i darrer testimoni: el crític d’art Pere Pascual de que va dir: “coneix les febleses del Sr. Públic i especialment a la núvia, la Srta. Creació (...)”
Com la resta de testimonis, el crític d’art també va expressar el seu agraïment als Dimarts al Llimoner per la iniciativa, destacant que es tractava d’una magnífica exposició, “especial i diferent”, i essent justificada com a transcendent.
Va destacar l’aspecte de la sala i que en ella si conjugaven “art, artistes i ciutat. Novellas va tenir una idea, un repte complex”. Pascual, va fer esment a les mides dels quadres 1,62 x 1,30 mts. “mides que molts artistes no havien tingut mai al cap”, de lo poc habitual del tema dins el món artístic, qualificant al conjunt de la mostra de “coral”.
Pere Pascual va reconèixer que, abans de veure els quadres per primer cop per tal de poder fer l’escrit del catàleg i programa de mà, tenia el concepte que veuria un conjunt d’obres desiguals: unes meravelloses, d’altres regulars i altres amb menys nivell, però es va dur una gran sorpresa: “totes les obres tenen tal dignitat que mereixen un aplaudiment”.
Segons Pascual, els aspectes socials, emocionals, econòmics, sentimentals, etc. que genera un casament passen pel sedàs de la crítica agra – dolça dels pintors que hi exposen. “Hi ha transcendència de ciutat. A Mataró no ens creiem que tenim uns grans artistes. Hi ha artistes que no han fet mai exposicions”, tot esmentant desprès l’esforç de Capgros, l’Associació Sant Lluc per l’Art i Caixa Laietana.
Pascual va reivindicar la vàlua de l’art, no a base d’idees sinó “d’un cop de puny sobre la taula”, aprofitant que els “artistes de Mataró ens conviden a un bon banquet, gaudim-lo”, sense estar de comentaris en referència a l’actitud del abans PMC ara IMAC i la seva política cultural envers l’art. Amb un simbòlic brindis, va finalitzar com els altres testimonis amb un visca els nuvis.
L’acte de presentació va acabar seguint el ritual dels casaments civils, i com a colofó, la lectura per part d’Immaculada Llorens d’un emocionat poema de Manuel Patricio. “Que lo que l’art ha unit, no ho separi cap home” varen ser les paraules finals de “l’alcalde” de Ramon envers aquest particular casament.
No comments:
Post a Comment