Miguel Benitez, Raúl Capitani, Josep M. Codina, Manuel Contreras, Santi Domínguez, Marta Duran, Antonio Gutiérrez, Ricard Jordà, Ivan Jordà, Cesc López, Catherine Lorton, Antoni Luís, Daniel Llin, Eugenia Murgani, Pere Munné, Josep NOvellas, Eduard Novellas, Artur Palomer (Pal), Marc Prat, Maria Pretel, Manuel Prieto, Magda Riera, Jorge Sarraute, Josep Serra, Carlos Soriano y Yago Vilamanyà ens presenten una exposició única, coral i uniforme en quan a tema i mesures, però cada artista ha donat, ha abocat amb força e il·lusió la seva particular i exclusiva visió del Casament.
L’espectador trobarà: ironia, tendresa, escepticisme, cinisme, esperança, reflexió, crítica, incertesa, il·lusió, dubtes, angoixes i un llarg etc. de virtuts i defectes de la condició humana, envers a un esdeveniment capdal en la vida d’una espècie, gregària com és la dels humans.
No sobra cap quadre, ni en falta cap. No hi ha distorsió, tot es complementa: traces, cromatismes, espais volums, formes i sobre tot, la imaginació i la potencia de l’ART innovador, d’avantguarda, amb solidesa acadèmica i desenvolupament crític i creatiu.
Des d’aquestes Cròniques, ens afegim a l’opinió del crític Pere Pascual i reivindiquem L’ART com a expressió única i indiscutible de la genialitat dels artistes, envers suports oficials minoritaris, d’elevat cost per l’erari públic i pels mataronins, que tan sols afavoreixen la mediocritat i serveixen d’excusa per a un funcionariat sense idees, polititzat i addicte al règim.
L’art no ha d’entendre de polítiques, sinó d’universalitats. No hi pot haver-hi relativisme en l’ART perquè ha d’arribar a frapar, a impactar sigui per la seva bellesa, missatge o contingut, la sensibilitat dins l’esperit i ànima humanes.
L’espectador trobarà: ironia, tendresa, escepticisme, cinisme, esperança, reflexió, crítica, incertesa, il·lusió, dubtes, angoixes i un llarg etc. de virtuts i defectes de la condició humana, envers a un esdeveniment capdal en la vida d’una espècie, gregària com és la dels humans.
No sobra cap quadre, ni en falta cap. No hi ha distorsió, tot es complementa: traces, cromatismes, espais volums, formes i sobre tot, la imaginació i la potencia de l’ART innovador, d’avantguarda, amb solidesa acadèmica i desenvolupament crític i creatiu.
Des d’aquestes Cròniques, ens afegim a l’opinió del crític Pere Pascual i reivindiquem L’ART com a expressió única i indiscutible de la genialitat dels artistes, envers suports oficials minoritaris, d’elevat cost per l’erari públic i pels mataronins, que tan sols afavoreixen la mediocritat i serveixen d’excusa per a un funcionariat sense idees, polititzat i addicte al règim.
L’art no ha d’entendre de polítiques, sinó d’universalitats. No hi pot haver-hi relativisme en l’ART perquè ha d’arribar a frapar, a impactar sigui per la seva bellesa, missatge o contingut, la sensibilitat dins l’esperit i ànima humanes.
No comments:
Post a Comment