En commemoració dels 200 anys del que sempre s’havia conegut com a Guerra de la Independència i ara se’n diu del Francès, el Museu Arxiu de Santa Maria va organitzar dijous, 19 de juny, una xerrada a càrrec d’Albert Dresaire, profund coneixedor del tema, en especial referència a l'evolució d’aquest esdeveniment històric, en relació a Mataró.
Presentat per Ramon Reixach, amb qui fa unes setmanes va col·laborar en un article publicat al número 1.342 del Tot Mataró, el guanyador del Premi Iluro en les edicions 2005 i 2007 va fer una semblança biogràfica de Dresaire.
Nascut al 1969, informàtic de professió, desplegant la seva activitat laboral en una coneguda entitat d’estalvi mataronina, Dresaire casat i pare de tres filles, va publicar a l’any 1989 dins la col·lecció Caps de Bou del Patronat Municipal de Cultura, una monografia sobre el tema amb col·laboració amb Eloi Beulas “La guerra del francès a Mataró, 1808-1814”. Gran aficionat i estudiós del pessebrisme, del que n’ha fet nombrosos articles, i força ben relacionat amb persones i entitats d’aquesta àrea, va publicar fa un parell d’anys El Pessebre a Mataró, història d’una tradició viva. Actualment, compagina la seva activitat de recerca històrica amb la creació d’un projecte museológic sobre el pessebrisme, conjuntament amb Jordi Montlló.
Tot seguit, Dresaire de forma amena, àgil i entenedora es va adreçar a la prop de norantena de persones presents per parlar dels orígens del seu interès per aquest període històric, de com gràcies a una col·lecció de cromos, d’imatges impactants que per a la curiositat d’un infant resultaven engrescadores, ve tenir coneixement de l’anomenada guerra de la Independència. De com el seu pare va comprar els primers Fulls del Museu Arxiu, “aquells que estaven mecanogràfiats i en vaig llegir un article sobre aquest fet”, i de com anys desprès, gràcies a una setmana cultural a Vilassar, juntament amb Eloi Beulas, varen proposar parlar sobre la guerra del Francés.
Passada aquesta petita introducció, no sense deixar de reconèixer que el “culpable” de la seva afecció a la història va estar el Museu Arxiu de Santa Maria, va passar tot seguit a l’exposició central de la xerrada.
“La història, no son els cromos d’Agustina d’Aragón ni del Timbaler del Bruc. No és així. Els francesos no eren “tan dolents” ni els catalans o espanyols “tan bons o valents”
Per a Dresaire, els orígens de la invasió napoleònica a Espanya tenen lloc l’any 1807, amb la conquesta i domini per part del general cors de mitja Europa. Amb la soterrada intenció d’invadir el territori espanyol, però amb l’excusa de fer-ho a Portugal, es va aprofitar de les febleses dels governants espanyols i de Ferran VII al capdavant, i el 9 de febrer de 1808 va fer les primers incursions, arribant a Mataró el dia 12 del mateix mes.
“Com amics, els ciutadans rics acollien als militars de graduació, però els pobres es tenien que conformar amb els soldats. Fèlix A. Camplloch i Velada, de Can Guarro, el prohom més ric en aquell moment, va ser qui va acollir al general Lequi”.
Un militar d’origen italià, doncs val a dir que si bé eren tropes de Napoleó, els soldats rasos no eren d’origen francès, sinó d’Itàlia, concretament de Nàpols. El 29 de febrer, les tropes franceses varen conquerir Montjuic, apoderant-se del castell, i la seva situació de privilegi per a la vigilància de la ciutat comtal.
La invasió dels francesos no era gens ben vista per part dels mataronins de l’època. L’economia estava en crisi, el comerç amb Amèrica era molt dificultós, com a conseqüència de l’enemistat espanyola amb els anglesos. “Els amics de la monarquia eren els francesos, que es varen portar molt malament”, referint tot seguit Dresaire els abusos en no voler pagar els aliments que consumien, o la palla pels animals, etc. “El 2 de maig de 1808 es fa a Santa Maria un ofici solemne amb dues pregaries per ajudar a Ferran VII en el seu captiveri” .
El 4 de juny, una bona munió de mataronins marxava cap a Barcelona, degut al malestar general amb les tropes invasores, i “segons les cròniques, la gent es va revoltar i va anar a l’ajuntament, però hi ha dubtes, doncs pel que sembla, no hi eren tots en destacar les cròniques el fet de “algunas personas juiciosas...””
A Lleida, la població es va alçar el 29 de maig, i a Mataró quatre dies desprès. Segons Dresaire, “es una guerra complexa, no es va anar contra els francesos, doncs hi havia llocs que es varen alçar contra el rei i d’altres, contra les autoritats borbòniques”. La resistència va ser desigual. “En un sermó d’un dels escolapis de Santa Anna, s’animava a la gent contra els francesos, principalment per defendre l’església i religions pàtries”
Les escoles pies varen ser fàbriques d’armaments, i la movilització va ser gran, tot i que en paraules de Dresaire, “semblava una guerra de fireta” tant per il·lusions com per indecisions.
El 16 de juny del 1808 els francesos varen fer una operació d’observació. El general Lechi amb 5000 homes, cavalleria i vuit canons es va aposentar prop de les entrades de Mataró, (C/ Sant Benet, Cami Ral i C/ Argentona) la qual cosa va trasbalsar a la ciutadania. Lechi va enviar 3 parlamentaris, que varen ser rebuts a trets pels mataronins.
Dresaire es va preguntar: “Què els hi va passar pel cap? Costa d’entendre. Als carrers de Mataró tan sols hi havia mataronins, amb prou feines militars. Què va passar per matar a un parlamentari?”
Conseqüent amb el criteri militar, el general Lechi va ordenar l’entrada a la ciutat de mat i degoll, i els francesos no se’n varen estar de saquejar, violar, assassinar i cremar tot el que trobaven al seu pas. “Era una acció de guerra”. A Tarragona, els morts es varen comptar entre 4 i 5000 persones. A Mataró en van ser prop de 25, però tenint en compte la població d’aleshores, (uns 10000 habitants), i que degut a ferides i altres, el nombre de víctimes va arribar a la quarantena, era molta gent. “No era un fet menor”
Al cap d’uns dies, i gràcies a la intermediació – a base de pagar - de Fèlix A. Campllonch, que havia fet força coneixença amb els francesos, sense considerar-se un afrancesat, va aconseguir apaivagar als invasors.
Malgrat la duresa dels esdeveniments, durant el període 1808-1812, l’economia de la ciutat se’n va veure beneficiada. Tal com explica Joaquim LLovet en el seu llibre Cartes a Veracruz, el comerç a la ciutat va ser sis vegades superior des del 1809 al 1811 que no del 1805 al 1809. “A Mataró no volien els francesos, però tampoc volien lo d’abans”
Dresaire va explicar que la guerra no es Agustina d’Aragón ni un patriotisme exacerbat, i les cròniques ressalten que “la ciudad vivia en un gran sosiego". "S’anava vent al viu viu, sobreviure com es podia”. No obstant, la pressió dels francesos era obvia, doncs si no se’ls subministraven provisions i altres matèries, procedien al xantatge, extorsió o segrest de persones. Però les crides a matar francesos varen ser més intenses al 1809 que al 1810, recorrent a les quintes.
Dresaire va destacar “l’amistat” dels anglesos, més adient amb els francesos que no pas amb els espanyols. La instal·lació dels francesos entre el 1812 i 1814 va ser evident, i tenien com aquarterament el que ara es coneix com a Cementiri dels Caputxins, dons la situació estratègica els hi permetia un bon control de la zona. Aquest fet va contribuir a la davallada del comerç de la ciutat i a la resistència dels residents de la capital del Maresme. El 26 de gener de 1812, es va decretar l’annexió de Catalunya a França. Mataró pertanyia a l’anomenat districte de Montserrat
Aquesta annexió va ser més fictícia que real, amb divergències entre el personal militar i funcionari francès degudes a la burocràcia d’aquests últims, i a la que els militars no hi estaven acostumats.
El 8 de gener de 1813, i gràcies a la constitució de Cadis de l’any anterior, es varen convocar les primeres eleccions constitucionals. Ignasi Arnau va ser el primer alcalde constitucional d’un ajuntament disfressat de Junta Benèfica, per evitar ingerències franceses. “Hi havia preocupació pel benestar de la gent”.
Al 1814 s’acaba la guerra a Espanya i el “Matxo” (mot en que eren coneguts els francesos) abandona els Caputxins, però seguint la tàctica de “terra cremada”, és a dir, tot arrassat. El 12 de febrer de 1814 es produeix un acte de proclamació i el 19 de març de 1814, Ferran VII, “el deseado”, va arribar a Mataró. “Cent anys desprès del desig d’expulsió d’un rei borbó (1714), un altre borbó n’és aclamat”. Es va organitzar un Te Deum en acció de gràcies amb la presència del monarca.
Les paraules finals de Dresaire varen anar referides al munt de relats i documentació que hi ha d’aquesta guerra, que es poden consultar a l’Arxiu Comarcal, al de Santa Maria o a la biblioteca de la Caixa Laietana. “Les visions patriòtiques no s’han de frivolitzar. El que va ser aquesta guerra no es fa explicant batalletes i tan de bo en podem parlar en passat”.
Presentat per Ramon Reixach, amb qui fa unes setmanes va col·laborar en un article publicat al número 1.342 del Tot Mataró, el guanyador del Premi Iluro en les edicions 2005 i 2007 va fer una semblança biogràfica de Dresaire.
Nascut al 1969, informàtic de professió, desplegant la seva activitat laboral en una coneguda entitat d’estalvi mataronina, Dresaire casat i pare de tres filles, va publicar a l’any 1989 dins la col·lecció Caps de Bou del Patronat Municipal de Cultura, una monografia sobre el tema amb col·laboració amb Eloi Beulas “La guerra del francès a Mataró, 1808-1814”. Gran aficionat i estudiós del pessebrisme, del que n’ha fet nombrosos articles, i força ben relacionat amb persones i entitats d’aquesta àrea, va publicar fa un parell d’anys El Pessebre a Mataró, història d’una tradició viva. Actualment, compagina la seva activitat de recerca històrica amb la creació d’un projecte museológic sobre el pessebrisme, conjuntament amb Jordi Montlló.
Tot seguit, Dresaire de forma amena, àgil i entenedora es va adreçar a la prop de norantena de persones presents per parlar dels orígens del seu interès per aquest període històric, de com gràcies a una col·lecció de cromos, d’imatges impactants que per a la curiositat d’un infant resultaven engrescadores, ve tenir coneixement de l’anomenada guerra de la Independència. De com el seu pare va comprar els primers Fulls del Museu Arxiu, “aquells que estaven mecanogràfiats i en vaig llegir un article sobre aquest fet”, i de com anys desprès, gràcies a una setmana cultural a Vilassar, juntament amb Eloi Beulas, varen proposar parlar sobre la guerra del Francés.
Passada aquesta petita introducció, no sense deixar de reconèixer que el “culpable” de la seva afecció a la història va estar el Museu Arxiu de Santa Maria, va passar tot seguit a l’exposició central de la xerrada.
“La història, no son els cromos d’Agustina d’Aragón ni del Timbaler del Bruc. No és així. Els francesos no eren “tan dolents” ni els catalans o espanyols “tan bons o valents”
Per a Dresaire, els orígens de la invasió napoleònica a Espanya tenen lloc l’any 1807, amb la conquesta i domini per part del general cors de mitja Europa. Amb la soterrada intenció d’invadir el territori espanyol, però amb l’excusa de fer-ho a Portugal, es va aprofitar de les febleses dels governants espanyols i de Ferran VII al capdavant, i el 9 de febrer de 1808 va fer les primers incursions, arribant a Mataró el dia 12 del mateix mes.
“Com amics, els ciutadans rics acollien als militars de graduació, però els pobres es tenien que conformar amb els soldats. Fèlix A. Camplloch i Velada, de Can Guarro, el prohom més ric en aquell moment, va ser qui va acollir al general Lequi”.
Un militar d’origen italià, doncs val a dir que si bé eren tropes de Napoleó, els soldats rasos no eren d’origen francès, sinó d’Itàlia, concretament de Nàpols. El 29 de febrer, les tropes franceses varen conquerir Montjuic, apoderant-se del castell, i la seva situació de privilegi per a la vigilància de la ciutat comtal.
La invasió dels francesos no era gens ben vista per part dels mataronins de l’època. L’economia estava en crisi, el comerç amb Amèrica era molt dificultós, com a conseqüència de l’enemistat espanyola amb els anglesos. “Els amics de la monarquia eren els francesos, que es varen portar molt malament”, referint tot seguit Dresaire els abusos en no voler pagar els aliments que consumien, o la palla pels animals, etc. “El 2 de maig de 1808 es fa a Santa Maria un ofici solemne amb dues pregaries per ajudar a Ferran VII en el seu captiveri” .
El 4 de juny, una bona munió de mataronins marxava cap a Barcelona, degut al malestar general amb les tropes invasores, i “segons les cròniques, la gent es va revoltar i va anar a l’ajuntament, però hi ha dubtes, doncs pel que sembla, no hi eren tots en destacar les cròniques el fet de “algunas personas juiciosas...””
A Lleida, la població es va alçar el 29 de maig, i a Mataró quatre dies desprès. Segons Dresaire, “es una guerra complexa, no es va anar contra els francesos, doncs hi havia llocs que es varen alçar contra el rei i d’altres, contra les autoritats borbòniques”. La resistència va ser desigual. “En un sermó d’un dels escolapis de Santa Anna, s’animava a la gent contra els francesos, principalment per defendre l’església i religions pàtries”
Les escoles pies varen ser fàbriques d’armaments, i la movilització va ser gran, tot i que en paraules de Dresaire, “semblava una guerra de fireta” tant per il·lusions com per indecisions.
El 16 de juny del 1808 els francesos varen fer una operació d’observació. El general Lechi amb 5000 homes, cavalleria i vuit canons es va aposentar prop de les entrades de Mataró, (C/ Sant Benet, Cami Ral i C/ Argentona) la qual cosa va trasbalsar a la ciutadania. Lechi va enviar 3 parlamentaris, que varen ser rebuts a trets pels mataronins.
Dresaire es va preguntar: “Què els hi va passar pel cap? Costa d’entendre. Als carrers de Mataró tan sols hi havia mataronins, amb prou feines militars. Què va passar per matar a un parlamentari?”
Conseqüent amb el criteri militar, el general Lechi va ordenar l’entrada a la ciutat de mat i degoll, i els francesos no se’n varen estar de saquejar, violar, assassinar i cremar tot el que trobaven al seu pas. “Era una acció de guerra”. A Tarragona, els morts es varen comptar entre 4 i 5000 persones. A Mataró en van ser prop de 25, però tenint en compte la població d’aleshores, (uns 10000 habitants), i que degut a ferides i altres, el nombre de víctimes va arribar a la quarantena, era molta gent. “No era un fet menor”
Al cap d’uns dies, i gràcies a la intermediació – a base de pagar - de Fèlix A. Campllonch, que havia fet força coneixença amb els francesos, sense considerar-se un afrancesat, va aconseguir apaivagar als invasors.
Malgrat la duresa dels esdeveniments, durant el període 1808-1812, l’economia de la ciutat se’n va veure beneficiada. Tal com explica Joaquim LLovet en el seu llibre Cartes a Veracruz, el comerç a la ciutat va ser sis vegades superior des del 1809 al 1811 que no del 1805 al 1809. “A Mataró no volien els francesos, però tampoc volien lo d’abans”
Dresaire va explicar que la guerra no es Agustina d’Aragón ni un patriotisme exacerbat, i les cròniques ressalten que “la ciudad vivia en un gran sosiego". "S’anava vent al viu viu, sobreviure com es podia”. No obstant, la pressió dels francesos era obvia, doncs si no se’ls subministraven provisions i altres matèries, procedien al xantatge, extorsió o segrest de persones. Però les crides a matar francesos varen ser més intenses al 1809 que al 1810, recorrent a les quintes.
Dresaire va destacar “l’amistat” dels anglesos, més adient amb els francesos que no pas amb els espanyols. La instal·lació dels francesos entre el 1812 i 1814 va ser evident, i tenien com aquarterament el que ara es coneix com a Cementiri dels Caputxins, dons la situació estratègica els hi permetia un bon control de la zona. Aquest fet va contribuir a la davallada del comerç de la ciutat i a la resistència dels residents de la capital del Maresme. El 26 de gener de 1812, es va decretar l’annexió de Catalunya a França. Mataró pertanyia a l’anomenat districte de Montserrat
Aquesta annexió va ser més fictícia que real, amb divergències entre el personal militar i funcionari francès degudes a la burocràcia d’aquests últims, i a la que els militars no hi estaven acostumats.
El 8 de gener de 1813, i gràcies a la constitució de Cadis de l’any anterior, es varen convocar les primeres eleccions constitucionals. Ignasi Arnau va ser el primer alcalde constitucional d’un ajuntament disfressat de Junta Benèfica, per evitar ingerències franceses. “Hi havia preocupació pel benestar de la gent”.
Al 1814 s’acaba la guerra a Espanya i el “Matxo” (mot en que eren coneguts els francesos) abandona els Caputxins, però seguint la tàctica de “terra cremada”, és a dir, tot arrassat. El 12 de febrer de 1814 es produeix un acte de proclamació i el 19 de març de 1814, Ferran VII, “el deseado”, va arribar a Mataró. “Cent anys desprès del desig d’expulsió d’un rei borbó (1714), un altre borbó n’és aclamat”. Es va organitzar un Te Deum en acció de gràcies amb la presència del monarca.
Les paraules finals de Dresaire varen anar referides al munt de relats i documentació que hi ha d’aquesta guerra, que es poden consultar a l’Arxiu Comarcal, al de Santa Maria o a la biblioteca de la Caixa Laietana. “Les visions patriòtiques no s’han de frivolitzar. El que va ser aquesta guerra no es fa explicant batalletes i tan de bo en podem parlar en passat”.
L'acte va finalitzar amb un torn de preguntes i relfexions sobre el tema exposat.
1 comment:
molt intiresno, gracies
Post a Comment