Thursday, October 22, 2009

CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS - DISCURSOS DE RIGOR (I)


Doncs sí, benvolguts i venerables lectors/es, Ca l'Arenas el passat dijous 8 d'octubre – normalment el centre d'art fa la celebració inaugural els dissabtes, però aquest cop, entre el pont i els actes institucionals amb Isla Cristina (Huelva), es va avançar al dijous - va inaugurar la temporada amb un nou eix central expositiu Art i Guerra.

I com que d'inauguració es tractava, cap al pati toquen amb els maleïts picons - que mira que arriben a ser incòmodes ! - però com que el que es porta és el disseny, fote't si se't claven a la sabata – i pacientment – quin remei toca – ha escoltar discursos.

Abans, però pantalla, música de fons – ignoro quina banda sonora era - i filmació sobre les desastres de la guerra, que tantes vegades em vist als noticiaris o a les pel·lícules, i que ja no ens fan ni fred ni calor, i tot seguit el Gran Penedès – vull dir el regidor de cultura, no un vi amb aquesta denominació d'origen – va introduir als presents dins la nova temporada, aquest cop amb quatre apunts a la mà, per no despistar-se. “La proposta estètica és un treball de recerca i de documentació. És una proposta valenta, que també ha comptat amb la col·laboració del Museu”.

Penedès va destacar el fet que es mostri en exposició les visicituts per a la salvaguarda durant la guerra civil espanyola, del patrimoni religiós i cultural de la ciutat. “En l'exposició del primer pis cal llegir”. Va agrair especialment al Sr. Santiago Estrany i a la família de Marià Ribas – presents entre el públic assistent a la inauguració – nombrós però sense exageració - amb pocs artistes, alguns membres d'entitats – ASLL, Museu Arxiu de Santa Maria, entre d'altres – la seva valuosa aportació de dos diaris que relaten fets relacionats amb la salvaguarda patrimonial abans esmentada.

“Eix temàtic art i guerra, però mantenint l'estructura de centre d'art, els tallers pedagògics que en el darrer curs varen comptar amb 13.000 alumnes (...)

Com en altres ocasions, es va esmentar de les quatre exposicions temporals de la planta baixa, fent una petita sinopsi del que si mostra: Sala 1 Perecoll, Menjador: Jordi Arenas, Impressions de la guerra, i en la Sala 2 i Galeria: Para bellum 12mm” amb Yal Bartana, Lamaia Joreige i Domènec (aquest ja te lloc a perpetuïtat, doncs l'any passat ja hi era)/Sàgar Malé.

Penedès també va informar que continuaran les col·laboracions amb altres museus de Catalunya, i que dins la sala 1, no tan sols hi exposaran artistes locals, sinó de nivell internacional (?)

Penedès, abans d'acabar la seva intervenció amb el ritual d'agraïments al personal que cobra de l'IMAC, per fer la seva feina, i que cada vegada hem de sentir, va fent esment de altres activitats que tindran lloc en el centre com conferències, teatre, música, etc., que comptaran amb la participació algunes d'elles d'alumnes d'instituts de secundària, amb projectes sobre la guerra i l'exili (i on és l'art aquí?), i fins i tot un projecte musical “Cantaire” que amb textos de Rosa Regàs. Naturalment, el regidor de cultura, dins el torn de gràcies, també va tenir la deferència de recordar al Srs. Estrany i família Ribas, i altres entitats que han cedit material per la mostra per la primera planta.


CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS
DISCURSOS DE RIGOR (II)


Doncs sí, desconeguts lectors, sí; els discursos s'han de dividir en tres àmbits perquè tot quisqui vol el seus 15 minuts de glòria, i si convé se n'agafa trenta - i no ens en podem estar. I com que de cròniques es tracte – tot i que ja vaig advertir que començaria a passar del tema, perquè sempre és el mateix i la buidor es permanent – doncs reflectim en aquest blog el que certes ments insulses diuen.

La comissària de la mostra, més que un discurs, va donar una petita classe d'història, que bo i ser llarga, va ser instructiva – s'ha de reconèixer que dins el món cultural de tres al quarto que ara ens governa, es pot trobar alguna persona capacitada i que pensa. La Sra. Montellà n'és un exemple.

Fent esment que li va suposar un gran goig rebre la trucada de Ma. Àngels Soler per preparar aquesta exposició - doncs es coneixien d'anys - va reconèixer que la mateixa li ha permès treballar a Mataró, confessant a continuació que de seguida es va contagiar de l'esperit d'un tema que l'apassionava, com és el d'aquesta mostra.

El primer que va fer, va ser una petita enquesta a 10 persones del carrer sobre el que coneixien en referència al salvament del patrimoni cultural de la ciutat durant la guerra:

“Sap per què la Plaça de les Tereses es diu així?” - “Sap que era el mercat de la Llibertat? - Sap que alguns quadres d'en Velázquez varen passar per Mataró?

Les respostes de la gent varen demostrar a Montellà el desconeixement que d'aquest capítol de la història local en tenien els mataronins, i per tant va voler enfocar l'exposició de forma molt pedagògica, a fi a efecte de donar a entendre al visitant el que significa el patrimoni històric i artístic d'una ciutat o població.

Tot llegint uns fragments del diari personal de Manuel de Arpe, conservador del Museu del Prado durant la Guerra Civil, on parla del gest de l'esposa d'Arpe en salvar els quadres abans que ella i el seu fill es reunissin amb el marit a l'exili -era el patrimoni de la nació - Montellà va explicar les peripècies de dos famosos quadres de Velázquez, com són la Rendición de Breda, i un quadre de Felip IV a cavall, passant pels carrers de la nostra ciutat.

Al igual que Penedès, també va fer esment dels dietaris de Rafael Estrany i de Marià Ribas, i de les diferències entre tots dos: “Estrany fa una crònica apassionada del dia a dia i la de Ribas és una crònica més rigorosa i discreta”. No obstant, ambdós es complementen, perquè permeten “seguir les petjades per entendre la nostra història, doncs hi ha escenes de la guerra que els varen colpir”.

Finalment, Montellà va explicar que la mostra permanent comptarà amb mostres temporals procedents dels Museus d'Olot, de Reus, amb obra de Marià Fortuny, i també del mataroní Rovira Brull.

“La cultura l'hem de salvaguardar perquè la cultura ens farà lliures per sobre de les guerres”.


CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS
DISCURSOS DE RIGOR (III)


I el tercer i últim discurs, el de Martí Perán, que primer de tot va començant dient que seria breu I EL TIO ES VA TIRAR QUASI 20 MINUTS DE RELLOTGE !!!, per explicar en que consistia Para bellum 12mm.

Per descomptant, amb els agraïments de rigor al personal “habido y por haber”, i tot fent esment de la presència de Carmina Benito que a mitjans dels anys 90 del segle passat (perquè ara s'ha de dir així, del segle passat), li va donar l'ocasió de portar la temporada artística de la ciutat – amb la generació de més d'una polèmica, tot s'ha de dir, encara que segons ell “la tasca amb ventures i entrebancs va complir la funció d'adobar el territori pel que s'està desenvolupant ara a Mataró”) , va partir de la base de “Si vis pacem, para bellum” (si vols la pau, prepara't per la guerra), fent esment als 12mm, que son en realitat els 12 artistes que durant l'any ompliran en torns corresponents les sala 2 i la galeria de Ca l'Arenas.

Aquest eix de munició armamentística – tot i que es tracte del conegut nom d'una pistola semi-automàtica, para bellum 12 mm, recorda massa als 9mm, que eren la mesura dels casquets de bala trobats desgraciadament en més d'un atemptat de la banda terrorista ETA (des de Cròniques es troba totalment desencertat el nom de la mostra pels desagradables records que comporta) – vol recollir treballs que tinguin a veure amb les situacions bèl·liques (Això és d'una evidencia total. Sinó, per què la mostra es diu Art i Guerra?)

“Para bellum suggereix conflictes bèl·lics massa freqüents”.

I desprès d'aquest pensament tan profund, Martí Peran es va dedicar a sintetitzar – és a dir a fotre'ns un rollo patatero impressionant, només superat en feixugor pels condemnats picons del pati de Ca l'Arenas – sobre les diferents exposicions que ara es mostren sota l'eix Para bellum, i que aquí no reproduirem per no avorrir a l'amable i pacient lector, però en una frase direm que tracten en diferents visions del patiment del poble palestí en lluita constant amb l'opressió jueva – com si els palestins provinguessin del convent de les Ursulines – Martí Peran va acabar la seva intervenció, queixant-se una mica de les mides de l'espai, i de la participació dins aquesta mostra d'artistes internacionals.

L'acte de presentació va acabar amb l'anunci de la interpretació d'uns fragments d'una obra de teatre, que ara no recordo, però que tampoc aquesta cronista accidental tenia el més mínm interès en veure, doncs volia anar a xafardejar les exposicions. Però això, com sempre, mereix capítol apart.

3 comments:

Pere-Màrtir said...

Bona descripció, Marta. M'ho vaig perdre (estava en una altra guerra, ja ho saps). Però res de nou, pel que dius. Bla, bla, bla i els que volen sortir a la foto...

Salut!

Marta Teixidó said...

Hola Pere Màrtir

No et vas perdre res de bo, però quan tornis de les trinxeres, no deixis de passar per Ca l'Arenas, doncs veritablement les exposicions de Perecoll, Jordi Arenas i la del primer pis valen la pena.

Salut,moltíssima salut!!

Pere-Màrtir said...

I tant, En Perecoll és un crack!

Gràcies, Marta. Igualment molta salut!