Doncs si, gràcies a aquesta entitat cultural, disposem d'una molt acurada programació musical, que permet descobrir formes interpretatives suggerents i de gran qualitat, adaptant en petit format formes orquestrals, que en absolut desmereixen la peça, sinó que permeten diversitat auditiva.
El passat divendres, 23 d'octubre, el Foment Mataroní va acollir al conjunt instrumental Tutti Bassi, format per 7 violoncels i 1 contrabaix, tal com molt bé va aclarir en la presentació del concert Joan Vives, qui va destacar el fet popular “i gens avorrit” d'aquella audició.
El programa va estar format per obres de Schubert, J. Garcia, M.Bruch, G.Bizet, Pau Casals, I.Albeniz, A. Stradella i Astor Piazzolla
El violoncel, que sempre s'associa amb Pau Casals, és la base d'aquesta formació, la Tutti Bassi (Tots baixos), que evidentment es referia als instruments, no a l'alçada dels seus intèrprets, com va aclarar Vives.
“No és la primera vegada que es fan aquest tipus de combinacions. Moltes vegades, els intèrprets d'instruments de diverses orquestres internacionals, s'uneixen i munten un concert amb els instruments. És una proposta a mig camí entre el rigor de la qualitat dels intèrprets i el somriure".
Tot seguit, Vives va a passar a comentar el programa. La primera obra, l'Andantino de Rosamunde de F. Schubert. Amb un text de Helmina von Chezy, una autora teatral de folletins amb no excessiva qualitat, va trobar en el compositor austríac, el fons musical a la seva obra, davant la necessitat d'aquest de donar-se a conèixer i guanyar uns diners. En l'actualitat, el nom d'aquesta obra s'associa a Schubert, no a la autora teatral.
“Una peça amb un gran sentit melòdic, delicat i molt cuidat, on el violoncel fa el paper de la veu humana”
La segona obra era 4 Bagatelles, de Joana Garcia, una compositora que no té perfil conegut. Vives va confessar que es fa passar dos dies buscant i ni per Internet va obtenir resposta. Al final va consultar als membres de la formació, qui el varen informar que no és una autora coneguda, i que actualment resideix a Alemanya.
La tercera peça del programa va ser Kol Nidrei de Max Bruch. Basada en el floklore hebreu. Tot i que Bruch no ho era, si tenia una amic d'aquesta procedència, qui el va introduir en la música jueva. És la part inicial de la música que s'interpreta en la litúrgia de l'anomenat Iom Kipur, el dia més sagrat de la religió jueva. Bruch va realitzar diverses investigacions en referència a la música tradicional hebrea.
El Souvernir de Carmen era la següent obra a interpretar. Composta per una selecció d'aquesta opera de Bizet, (el preludi, l'havanera, les coples del “toreador”, etc.)de la que, segons va informar Vives, “el compositor no va poder gaudir de l'èxit que actualment té aquesta òpera, perquè en el moment de l'estrena va ser un fracàs rotund i va morir al cap de poc temps”.
La primera part del programa va acabar amb la sardana Sant Martí del Canigó, una de les dues sardanes de Pau Casals. Composta l'any 1942, en ple exili del músic a Prada de Conflent, on també hi feia estada Pompeu Fabra. Inspirada en els magnífics paratges que es divisen des d'aquesta població, era pel músic un record d'aquells temps tan difícils.
La segona part del programa va començar amb Asturias et Sevilla d'Isaac Albéniz. “Són uns reculls de caràcter molt costumbrista”. Vives va afegir a més a més que eren obres que li permetien viure, “Eren peces ben escrites i rodones” fins que no va anar a Anglaterra i, desprès de treballar per Henry Lowenfiedl, va conèixer a Francis Burdett Money Coutts, un aristòcrata, interessat en escriure llibrets d'òperes, les quals Albéniz musicava, la qual cosa li permetia viure confortablement. Albéniz va revisar la temàtica costumbrista, ja gran amb la creació de la seva suite Ibèria.
Seguidament, una obra d'Alessandro Stradella Aria de la Chiesa, una peça de caire litúrgic, molt semblant a les composicions de A.Corelli, escrita per un personatge de vida absolutament tumultuosa. Vives fins i tot, va recomanar al públic que llegís la seva vida per Internet.
Finalment, tancava el programa dues peces d'Astor Piazzolla: Chiquilin de Bachin i Adiós Nonino.
“Pels argentins es pot canviar tot menys el tango. Els argentins continuen pensant que els tangos, els de Gardel”.
Piazzolla tocava l'acordeó argentí, anomenat “Bondorino”, i els dos tangos varen ser dedicats a un personatge que es dedicava a vendre flors pels restaurants per guanyar-se la vida, i al seu pare, Nonino. És aquest un dels tangos més coneguts de Piazzolla, a qui va trasbalsar moltíssim la mort del seu pare.
No comments:
Post a Comment