I DILETTANTI: DAVANT DEL PÚBLIC : (II) CRÍTICA

Els aprenentatges requereixen esforç i responsabilitat, però sobre tot creure i estimar el que s'està aprenent per desprès ser-ne coneixedor i fins i tot mestre.

Els membres de l'orquestra I Dilettanti, en edats compreses entre els 18 i els 22 anys, si fa no fa, estan en aquesta fase d'aprenentatge, i s'ha de dir que la seva avaluació per part del públic – malauradament molt escàs, i en la seva majoria format per amics i familiars dels membres de l'orquestra - va passar amb una nota força respectable.

Naturalment, la Petita serenata nocturna (Eine Kleine Nachmusik KV 525) de Mozart era tot un repte, al ser una peça tan coneguda. I si bé la direcció orquestral en tot moment no va gaudir de gran lleugeresa, aquesta lentitud era necessària tant per la joventut com per la inexpertesa de l'orquestra; els nervis es deixaven notar.

En l'Allegro inicial, amb el seu conegut tema rítmic que domina tot el fragment, certa distorsió i desafinació es va fer palesa, tot i que com que el final d'aquest moviment acaba de forma animada, val a dir que les parts rítmiques varen ser resoltes molt favorablement, tal com es va poder comprovar en el segon moviment, Romance (Andante), amb un inspirat passatge de tonalitat menor, que desemboca en un emocionant Intermezzo, que la sensibilitat de director i orquestra varen arrodonir amb un especial lirisme. Pel que fa al tercer moviment, Menuetto-Trio (Allegretto), una peça decidida amb alguns accents d'arrogància, l'encert de l'orquestra no va ser-hi del tot, al ser un moviment també de connotacions lentes, varen tornar a sorgir moments de desafinació, desembocant tot plegat, però, en el darrer moviment, el Rondó (Allegro), on la combinació d'elements de rondó i la forma de sonata, amb l'aparició del tema principal en varies ocasions, varen propiciar a l'orquestra un final digne, amb un aprovat just.

Seguidament, la Simfonia nº 29 en La major KV 201. Els components d' I Dilettanti, ja més relaxats, però seguint encara la tònica marcada per la peça anterior, ens varen interpretar els quatre moviments de l'obra: Allegro moderato, Andante, Menuetto i Allegro con spirito igualment amb esforç i a consciència, donant brio i prestància al primer moviment, una prudent intensitat, però amb tocs de lluminositat, gràcies a la incorporació del conjunt de vent, que va donar a la totalitat de la corda un convenient aixopluc en el segon, una excessiva cadència i relaxació - més d'algun membre del respectable va aprofitar per fer una petita becaina – en el tercer moviment, i una molt interessant i brillant resolució en el quart, destacant la precisió en resoldre certes dificultats.

La segona part es va completar amb el concert per a piano i orquestra nº 23 en La major KV488. Una magnífica segona part on la pianista Montserrat Cabero va posar de manifest un aconseguit equilibr acústic que va permetre percebre la rutilant bellesa de l'Allegro moderato, l'exquisida sensibilitat, delicadesa i melancolia de l'Adagio per acabar amb un sensacional i esplendorós Allegro assai. Gràcies a la col·locació del piano, val a dir que l'escenari va guanyar amb acústica, i amb prou feines varen ser perceptibles les possibles dissonàncies.

El ritme per part del director va ser sobri, aconseguint un alt rendiment de l'orquestra i amb una direcció musical molt segura, que va afavorir la plenitud del treball de l'orquestra.

Els merescuts aplaudiments varen donar pas a dos bisos: l'obertura de l'opera l'Isola disabitata de Franz Joseph Haydn – una excel·lent tria que va permetre contrastar els dos estils: Si Mozart és lluminós, Haydn expressa grandesa – i novament l'Adagio del concert per a piano i orquestra nº 23.