Les sales del Centre d'Art Ca l'Arenas exhibeixen dues mostres que pel bon aficionat a l'art i a la història, representen la demostració palpable d'uns períodes històrics concrets, però a través de la mirada única i intransferible de l'artista, la seva visió i la seva tècnica.
La Sala 1 de Ca l'Arenas reuneix la mostra Marià Fortuny, Crònica de la guerra d'Àfrica (1860), mentre que el Menjador, la sala en exclusiva dedicada als germans Arenas, acull l'exposició El llarg servei militar.
Inaugurades el passat 26 de març, i davant un públic cada cop més escàs en aquest tipus d'esdeveniments – ni la copa de cava gratis hi val - el regidor de cultura Sergi Penedès, va pronunciar un breu parlament, tot informant de les mostres de les respectives sales, com a continuïtat del cicle Art i Guerra, i disculpant l'absència de representants del Museu d'Art i Història de Reus, motivada per una inauguració el mateix dia, va passar el torn de paraula a Carles Marfà, qui adreçant-se als presents va comentar en referència a l'exposició dels germans Arenas “aquesta acull un moment accidentat, bel·licista i militar. Jordi Arenas pertanyia a la lleva del biberó. No es va incorporar a files, però durant set anys va romandre mobilitzat. Les peces seleccionades mostren diversitat de tècniques i jocs de colors”.
Els dibuixos exposats mostren paisatges del País Basc, concretament de Vitòria, i de la ruta del Camí de Santiago. “És un moment convuls i hem volgut mostrar-lo”.
Respecte a la Sala 1, “gràcies als col·legues del Museu d'Art i Història de Reus, hem pogut portar obra de Marià Fortuny. És un dels pintors més reconeguts i cotitzats en vida. Gràcies a una beca de la Diputació de Barcelona, va poder ser cronista gràfic, i seguidor del General Prim en la guerra de l'Àfrica. Es tracte d'apunts al natural, alguns d'ells com a base d'obres més conegudes com La batalla de Tetuan”.
El director del Museu de Mataró, va finalitzar la seva intervenció destacant la importància de Fortuny dins el segle XIX, lamentant la seva prematura mort, doncs “hagués pogut fer coses més personals", i comentant com es complementen les exposicions del Menjador i la Sala 1.
L'acte de presentació va acabar amb la intervenció de Martí Peran, com a coordinador de l'espai Para bellum 12mm, amb les mostres presentades per Deimantas Narkevicius: The Dud Effect i Nedeko Solakov Desire, de la sèrie “Wars”.
Els diversos dibuixos a llapis i tinta que s'exhibeixen a la Sala 1 de Ca l'Arenas, no tan sols demostren el mestratge a nivell tècnic de Marià Fortuny, sinó la seva gran retentiva, quasi “visió fotogràfica” de l'esdeveniment en que estava immers, per tal de mostrar-lo a posteriori, com a cronista gràfic de l'experiència militar, basada en perfecta planificació i ofensiva de les batalles, en aquest cas, la de Wad-Ras.
La perspectiva és la clau de l'obra que s'exposa a Ca l'Arenas. El traç és enèrgic i ràpid, però també cal destacar la nitidesa de les escenes, i un gran temple. Fortuny no se'n va estar de caure en l'encís de la llum d'Àfrica del nord, de les seves gents i de la planura de les seves terres, i la mostra que s'exposa a Ca l'Arenas, es pot dir que petita, però és un compendi de tot plegat.
El visitant habitual de les diferents exposicions de la ciutat, no podrà evitar recordar a Josep Cusachs i Cusachs, doncs ambdós eren coetanis. Però si Cusachs, com a militar de carrera, copsava el plantejament de la batalla en base a la seva experiència, Fortuny la copsava en base a la intensitat del moment, a l'apassionament del que veia, al dramatisme del moment o a l'encantament d'unes faccions o d'unes formes anatòmiques, tot plegat no exempt de temple.
Una gran petita mostra aquesta dedicada a Fortuny, sense que la dels germans Arenas desmereixi en absolut. Ben al contrari, són paisatges i retrats d'una època molt concreta i llunyana. Reflecteixen tristor i alhora certa esperança. Recordem que Jordi Arenas era catòlic practicant i el fet de dibuixar esglésies podria voler reflectir la conformitat i acceptació del moment, a través de l'espiritualitat.
El tractament tècnic té gran importància, especialment en l'ús de l'aquarel·la i l'oli s/paper, però sobre tot, el que més frapa a l'espectador és el cromatisme, gens lluminós, sinó apagat, sobri i distant, reflex d'un profund sentiment interior d'aflicció, compartit també amb el seu germà Jaume, però mostrant aquest una sensibilitat més serena i assossegada.
No comments:
Post a Comment