Rubato Appasionato: El carnaval de Madrid (delícies ibèriques del segle XVIII).

Un títol ple de pompositat, però que de delícia no en va tenir res – si un no sabia de que anava, semblava que anéssim a una reunió gastronòmica que no una vetllada musical, tot i el sempre magnífc entorn de la Capella dels Dolors – més aviat, un àpat que va ser de lo més feixuc de digerir, i en un dia i un temps, 28 de novembre, on el fred es deixava notar.

Una representació de carnestoltes, ben cert, per la esperpèntica presentació d’aquest Rubato, exageradament Apassionato, per les dissonàncies amb la instrumentació – flauta, fagot i violoncel de l’època però força desafinats en l’actualitat – i si bé volien mostrar al public present com era una actuació de Ballete, Corenta, Zarabanda i Corenta en l’època de Carles IV, la veritat és que es va semblar més a una representació de teatre de putxinel·lis que no musical.

El més curiós de tot, però, va ser la informació del programa: Contradanzas abiertas. Anonymus: Ms M1667, Biblioteca de Catalunya - Bcn). Mira quines coses guarda tan insigne institució: peces musicals procedents de terres messetàries !!! Que no ho diguin massa fort, no sigui que els de Madrid reclamin els seus “papers musicals”.

Queda molt snob això buscar com les fures en arxius i biblioteques, peces musicals que fins ara han estat guardades en un racó, perquè la seva importància del moment no va traspassar les fronteres del temps i aquest s’ha encarregat de posar en el seu lloc: en el calaix de l’oblid.

Rubato Apassionato o Antonia Tejada, Eyal Streett i Sasha Agranov no són ni molt menys Jordi Savall, que sí investiga i sí té prou tècnica, experiència, professionalitat i sobre tot, qualitat i categoria, per saber el que realment era bo d’una època. Són personatges que formen un conjunt, fan quatre actuacions i van a poblacions com la nostra, amb crisi econòmica i ens ofereixen material de poca qualitat, que més de quatre s'empassen sense protestar; l'oïda i exigència musical és escassa.

Al igual que en altres àmbits culturals Un exemple pot ser la conferencia Art sagrat i Art religiós que el passat dijous, 16 de desembre va tenir lloc a la sala d’actes de Caixa Laietana. Amador Vega, tot un erudit – llicenciat i doctorat en filosofia – va oferir una xerrada gens preparada, molt poc il·lustrada, divagant constantment i una ja no sabia si escoltava temes de teologia, d’art, de filosofia. “Deu és tot i no és res”, “El misteri de lo sagrat no sempre queda recolzat per un art religiós” “Per què hi ha rebuig i representació de la imatge”, i un llarg etc. de frases i continguts força inconnexos, que en absolut varen adormir al personal – majoritàriament tercera edat – perquè per més atenció que posava NO S’ENTERAVA DE RES!!!

El cas és que aquí tot “quisque” cobra i ofereix pobres actuacions o conferencies, i nosaltres, com a púbic, no diem res, ni tan sols expressem el “derecho al pataleo”, que aquesta cronista accidental SI EXERCEIX. Som persones, no tontos. Som el respectable, i mereixem RESPECTE, i no que s'ens doni cacauets com als micos del zoo.