Diatessaron: Els plaers de les musses; la música i la dansa
El títol d’aquesta crítica pot resumir el tarannà que des de l’IMAC han volgut donar a l’edició d’enguany de la Setmana de Música Antiga, que per aquells miracles que no entenem, dura quinze dies.
Pobresa en quan a les formacions actuants – sense cap nom de pes o de renom - als programes de mà - on més d’un cop s’agrairia més informació sobre el repertori a oferir i menys sobre els intèrprets- i pobresa en quant a la programació en general; molta música de cambra i cap orquestra.
Però, ja se sap, de quartos no ni ha, i el pressupost ha de servir per pagar nòmines a personal que en aquests moments deu anar escàs de feina, però que justifica com pot el seu lloc de treball – en el fons no saben fer res més, ni els interessa – i evidentment, quan organitzen un esdeveniment, “on no ni ha no en raja” i no donen més de si.
Per tant, els pocs mataronins que van assistir als diferents concerts – i la veritat sigui dita més aviat semblava gent de fora que no de la ciutat – vam gaudir d’ actuacions interessants, sense ser de primera línia – el renom no sempre vol dir alt nivell de qualitat, a vegades es producte del marketing – especialment en referència al conjunt Diatessaron, amb un programa dedicat a Els plaers de les musses; la música i la dansa, i el Cor Ciutat de Mataró amb el Conjunt Barroc del Cafè que varen interpretar The Fairy Queen La Reina de les fades), une masque del compositor del barroc anglès Henry Purcell.
El passat 13 de novembre – sí benvolguts lectors, vaig enrederida, però el temps i el cervellet a vegades no donen per a més - el Foment Mataroní es va omplir amb una respectable mitja entrada per escoltar i veure a la formació Diatessaron amb Josep Benet com a tenor i Anna Romaní en dansa. Si bé la primera part del programa va ser un tan ensopida, amb peces d’autors del Renaixement com G. Gaccini, B. Marini i B. Castaldi, on la veu de Benet es va mostrar apagada cansada, a mesura que anava avançant el programa, es varen produir canvis de registre.
L'obra d’Antonio Vivaldi All ombra di sospetto, va representar per a Benet una veu molt més homogènia, nítida i equilibrada, amb un lirisme que el va fer sortir airós de la prova. La primera part va acabar amb La Follia d’Arcangelo Corelli, que va comptar amb la presencia de Rumi en dansa. Si bé s’haguera agraït vistositat al seu vestuari, i una coreografia menys contemporània i més de l’època de Corelli, musicalment va ser ben resolta, encara que excessivament llarga, amb la solidesa de la veu de Benet i una acurada articulació interna a nivell musical, soltesa i coneixements estilístics.
La segona part veritablement va ser brillant i exquisida, més animada, especialment amb Trompicávalas Amor de J. Marin. Una peça que amb l’aire de la castanyola i una excel·lent coreografia i vestuari per part de Anna Rumí, va fer les delícies del públic. Matisos dinàmics, reflex amb suavitat de moments lírics es podria dir que va ser la resta del programa amb J.c. Chambonnières, el Passacaille d’Armide J.B. Lully, magnífic, amb detalls sonors de gran precisió i musicalitat lluminosa, i una coreografia acurada i delicada, J. Barter i J. Hidalgo.
El programa oficialment es va acabar amb La dama d’Aragó i La filadora, ambdues interpretades tant a nivell musical com coreogràfic amb tons de melangia, no exempts de tendresa i cromatisme de tonalitats suaus.
El públic no se’n podia anar sense un bis, i aquest va ser les Trompicávalas de J. Marín.
No comments:
Post a Comment