Saturday, December 09, 2006

LA CANTATA DEL CAFÈ: NI CREMA NI CAPUCCINO SINÓ DESCAFEINAT


La XV Setmana de Música Antiga va concloure amb J.S.Bach i una de les seves peces de caire més popular i fútil, a la que si va afegir entre àries i recitatius, la Suite BWV 1067 en si menor.

En la presentació prèvia al concert, Francesc Cortés va posar al públic en antecedents sobre l’argument de l’obra de Bach: un pare (Schlenedrian) recrimina a la seva filla (Liesgen) que begui cafè, i l’amenaça en no deixar-la casar. Liesgen, secretament pactarà amb el seu futur marit que la deixi prendre cafè. Pel tarannà de la peça, susceptible de ser dramatitzat, Cortés va apuntar la possibilitat d’un conflicte real de Bach amb algun dels seus fills.

Pel que fa a la Suite BWV 1067, en si menor, composta entre el 1738 i 1739, va indicar el musicòleg que es tractava de “materials re-aprofitats”, sistema aquest força utilitzat per la majoria de compositors, segons les necessitats del llibretiste. “La música no era tocada de forma rígida i no s’escoltava de forma cerimoniosa, sinó fragmentada”.

Tal com va indicar Cortes, la Setmana de Música Antiga segueix criteris històricistes, per intentar donar una aproximació el més real possible, a com era interpretada la música renaixentista i del barroc.

Val a dir, però, que la Cantata del Cafè i la seva posta en escena, poc varen tenir de rigor històric; en primer lloc per crear un ambient profà dins un lloc sagrat; taules, cadires, tasses i plats de cafè conjuntament amb un quadre de Bach, tenien com a marc de fons l’altar del Roser de la basílica de Santa Maria. En segon lloc si va afegir un text teatral, a càrrec de Josep Pujol, d’interpretació exagerada, per part de Llorenç Blasi i Quim Lecina que rondava lo grotesc, i d’argument innecessari.

En quan a l’actuació musical, el conjunt de violins, viola, violoncel, clavicèmbal, va ser més aviat discret, amb un tempo massa lent i tècnica poc depurada pel que fa al Suite BWV 1067, a la qual cosa si va afegir la mala sonoritat que des de sempre ha caracteritzat al Roser.

La petita orquestra comptava amb l’actuació especial de Joan Vives, per la qual cosa es va substituir la flauta travessera per la de bec, instrument que de tots és conegut que domina a la perfecció, fins a tal punt que va tapar la veu de la soprano en algun dels seus sols. Al final, el lluïment de Vives va obtenir del públic els seus aplaudiments.

Pel que fa a les veus: tenor, soprano i baríton la primera Jordi Mas en el seu paper de narrador, era excel·lent d’una nitidesa rellevant i timbre de sonoritat lírica molt expressiva; la soprano Maria Hinojosa (Liesgen) va aportar una veu ben modulada i agradable, de frasseig formós en alguns registres, donant encant i coqueteria a la interpretació. Pel que fa al baríton, Xavier Mendoza, (Schlendrian), un to de veu excessivament baix, poc dúctil per la potència que normalment té aquest tipus de registre, fet que va desmerèixer la seva intepretació.

No obstant, si va posar esforç i alegria, especialment en el final on les tres veus, la de la soprano una més apagada, i el conjunt musical varen donar la seva màxima expressió, tant en l’harmonia com en la imatge amb la col·locació d’uns lluents barrets que, més aviat donaven un toc carnavalesc.

El públic, cap unes tres-centes persones, amb algun regidor de l’ajuntament inclòs, poc exigent i poc habitual en altres esdeveniments musicals, però fidel de manera esnob a la Setmana, va aplaudir animosament, mostrant el seu agraïment a un “Divertimento”, endolcit a la sortida amb vi bo i neules farcides de xocolata, “Piccolo” de la casa Graupera, consol alimentari per a una vetllada amb poca cafeïna.

2 comments:

Ramon B. said...

T'he llançat un repte. Apreta aquí

Pep Colomé said...

Ja em perdonareu però tinc la sospita que vam assistir a concerts diferents. El rigor històric no estava en la posada en escena sinó en els criteris interpretatius musicals. És evident que els organitzadors no volien reconstruir una cosa que no ha existit mai, però això ja ho vam poder llegir a totes les notes de premsa.
Els tempos lluny de lents van ser brillants, és més, virtuosístics, tot i que és cert que l'acústica del Roser no és la millor. Els actors eren excel•lents, és per això que la seva intervenció es va fer curta. Estem d'acord en que el Vives és un veritable crack de la flauta al país, però la qualitat global del conjunt instrumental era sorprenent. A mi em feia pensar en alguns grups barrocs alemanys que he sentit per allà. L'única llàstima és que no siguin un grup estable a la comarca.
Els cantants simplement sensacionals!
En resum l'única cosa descafeïnada i carnavalesca és l'opininió manifestada en aquest blog que no reflecteix ni de bon tros el que es va viure en aquella vetllada.
Finalment jo em pregunto ¿quina és la veritable intenció d'una opinió maldestra com aquesta?