En el marc de la Capella dels Dolors, va tenir lloc el passat diumenge, 3 de desembre, el darrer dels “preconcert talk”, dedicat a Bach i la seva “Cantata del Café”, obra aquesta que va con cloure la XV Setmana de Música Antiga, a càrrec del musicòleg i membre de la terna de directors de la Missa de les Santes, Francesc Cortés.
Dins el seu tarannà pedagògic, no exempt de certa dispersió de continguts, Cortés va començar la seva dissertació, tot fent esment de la singularitat de la música de J.SBach, compositor d’aparença seriosa, i recordant que “la música parla per si sola”, tal com ja va esmentar Jordi Savall en el seu “preconcert” del dia 30 de novembre.
Cortés va introduir al nombrós públic assistent en una idea general del cafè, una planta que prové de l’Abissínia, i gràcies als mercaders de Venècia, via Turquia, i també adquirint les plantes a Grècia, el cafè va arribar a Europa. Per l’època de Bach, el cafè es prenia en infusió barrejat amb mantega animal.
“El cafè turc és el que deuria veure Bach”, va indicar el musicòleg, afegint tot seguit dades sobre el primer cafè que es va obrir a Europa, concretament a Londres al 1652. Al 1674 es va obrir el segon a Leipzig i al 1702, París va estrenar cafè. “Aquestes sales, a diferència de les de vins o cervesa, eren uns indrets de conversa i de distracció”, la qual cosa es pot comprovar amb els gravats de Howard, pintor anglès que a través de la sèrie “la carrera d’un llibertí”, ens mostra com un personatge entre en contacte amb l’altre sexe a través de les sales de cafè, on s’esdevé un ambient lleuger de costums.
Tot seguit, Cortés fent esment de com a Leipzig se l’anomenava el petit París, ambient que descriu la cantata de Bach, va parlar sobre el Cafè Zimmermann, molt famós en la seva època, situat a la Kathering Strasse, avinguda de moda farcida de cases de comerciants que arquitectònicament s’inspiraven en la capital gala.
La sala principal del local, on hi podien caber-hi unes dues-centes persones, si feien grans banquets, i el seu propietari, bon cafeter especialitzat en el tipus turc i vienès, va agafar el costum d’organitzar concerts un cop a la setmana. Zimmermann va decidir adquirir instruments: violins, violes, fagots, trompetes i fins i tot timbals. L’entrada era gratuïta, però els assistents que majoritàriament pertanyien a la burgesia, sempre acabaven per fer-hi consumició. A l’estiu, l’eixida del Zimmermann també s’utilitzava per fer-hi concerts, amb una cabuda aproximada de set-centes persones, fet que es va poder comprovar amb les tirades de programes.
Un cop traspassat Zimmermann, un petit grup d’aristòcrates va decidir organitzar cicles de concerts, derivant aquest fet amb el que avui en dia es coneix com al Gewandhaus de Leipzing.
Dins el seu tarannà pedagògic, no exempt de certa dispersió de continguts, Cortés va començar la seva dissertació, tot fent esment de la singularitat de la música de J.SBach, compositor d’aparença seriosa, i recordant que “la música parla per si sola”, tal com ja va esmentar Jordi Savall en el seu “preconcert” del dia 30 de novembre.
Cortés va introduir al nombrós públic assistent en una idea general del cafè, una planta que prové de l’Abissínia, i gràcies als mercaders de Venècia, via Turquia, i també adquirint les plantes a Grècia, el cafè va arribar a Europa. Per l’època de Bach, el cafè es prenia en infusió barrejat amb mantega animal.
“El cafè turc és el que deuria veure Bach”, va indicar el musicòleg, afegint tot seguit dades sobre el primer cafè que es va obrir a Europa, concretament a Londres al 1652. Al 1674 es va obrir el segon a Leipzig i al 1702, París va estrenar cafè. “Aquestes sales, a diferència de les de vins o cervesa, eren uns indrets de conversa i de distracció”, la qual cosa es pot comprovar amb els gravats de Howard, pintor anglès que a través de la sèrie “la carrera d’un llibertí”, ens mostra com un personatge entre en contacte amb l’altre sexe a través de les sales de cafè, on s’esdevé un ambient lleuger de costums.
Tot seguit, Cortés fent esment de com a Leipzig se l’anomenava el petit París, ambient que descriu la cantata de Bach, va parlar sobre el Cafè Zimmermann, molt famós en la seva època, situat a la Kathering Strasse, avinguda de moda farcida de cases de comerciants que arquitectònicament s’inspiraven en la capital gala.
La sala principal del local, on hi podien caber-hi unes dues-centes persones, si feien grans banquets, i el seu propietari, bon cafeter especialitzat en el tipus turc i vienès, va agafar el costum d’organitzar concerts un cop a la setmana. Zimmermann va decidir adquirir instruments: violins, violes, fagots, trompetes i fins i tot timbals. L’entrada era gratuïta, però els assistents que majoritàriament pertanyien a la burgesia, sempre acabaven per fer-hi consumició. A l’estiu, l’eixida del Zimmermann també s’utilitzava per fer-hi concerts, amb una cabuda aproximada de set-centes persones, fet que es va poder comprovar amb les tirades de programes.
Un cop traspassat Zimmermann, un petit grup d’aristòcrates va decidir organitzar cicles de concerts, derivant aquest fet amb el que avui en dia es coneix com al Gewandhaus de Leipzing.
Posat el públic en antecedents del que era l’entorn de la ciutat, Cortés va passar a continuació a parlar de la personalitat de Bach, trencant una mica el mite de compositor seriós i rigorós, adjudicada pels compositors del segle XIX, qui l’idolatraren com un semi-deu, sense tenir en compte la basant més profana de Bach, com són les cantates del cafè, d’Apolo i Mercuri, o afegeix aquesta cronista, la cantata del Camperol.
“Bach provenia d’una nissaga de músics, pares, germans, oncles, etc. i això obeïa a una manera de funcionar molt artesanal”, la qual cosa li va permetre tenir accés a músics com Lully, Marin Marais, etc. No obstant, de ben jove, el compositor dels concerts de Brandenburg, va deixar la família, “i segons els romàntics, volia tenir una formació tècnica molt més gran. El que si es cert de Bach era la seva capacitat de treball, voluntat de progrés i esperit d’especulació en el que s’estava fent”
L’arribada a Leipzig de Bach es va produir al 1729, (altres fonts diuen 1722), amb trenta vuit anys i cinc fills. Va ser anomenat Kantor de l’església de St. Tomàs i també dirigia la vida musical de les esglésies de Sant Nicolau, Sant Pau i la nova. També va dirigir el Collegium Musicum, creat per G.Ph. Telemann, on l’orquestra tocava concerts profrans. Bach, naturalment, era un home molt ocupat, però comptava amb ajudants.
“Va deixar quatre jocs de cantantes (obres per a ser cantades), i que s’interpretaven en els moments litúrgics que la festivitat requeria. La cantata està formada per recitatiu, àries, duets, corals per a cor o solistes”.
Finalment, Cortés va finalitzar la seva xerrada donant dades sobre l’obra que s’anava a interpretar: “La cantata del Cafè, composta a l’any 1734 i es un drama per musici, subtítol aquest que consta en totes les operes barroques. Havia compost una opera?” Val a dir que la interpretació de les cantates responia a una manera en el vestir i una postura molt específiques: cantaires molt seriosos, vestits de blanc i negre, segons la visió romàntica.
L'autor del text de la cantata, Picander era un escriptor sagaç qualitat aquesta molt visible en la cantata, i que es demanava a un bon llibretiste: no es feia pesada i el vocabulari era ric i entenedor.
Aquesta cronista afegeix que la cantata del Cafè va ser composta com a conseqüència de la moda per veure cafè que s’havia implantat a Europa a partir de la segona meitat del segle XVIII. La naturalesa i propietats medicinals de la beguda, ben aviat varen ser observades, no sempre amb bons ulls, pels visitants que anaven a Turquia, però val a dir que el cafè i el crusant (croissant) deuen la seva popularitat tardana a conseqüència de l’alliberament del setge a Viena al 1683, quan les tropes Otomanes amb la seva retirada, varen deixar subministrament d'aquests aliments a la ciutat.
No comments:
Post a Comment