La temporada estable del cinquè cicle de concerts del Foment Mataroní, va presentar el passat dissabte, 2 de juny una vetllada musical amb un programa variat i de gran qualitat, que va encisar en tot el seu esplendor al públic assistent: El concierto de Aranjuez de J. Rodrigo, juntament amb obres de Manuel de Falla, G.Ph. Telemann A. Piazzola i G. Walters, interpretats per l’orquestra de cambra Terrassa-48, pertanyent a l’obra social Caixa de Terrassa i el guitarrista grec Yorgos Arguiriadis.
Amb el registre d’una bona entrada, quasi tres quarts de platea – no obstant, el programa i el cartell mereixien més atenció del públic mataroní – i com sempre sense cap personalitat destacable del món associatiu, ni responsables ni autoritats municipals de cap mena – la norma constant – però si amb la presència d’alguns personatges, pocs, del món de la cultura y de la història, i d’un públic entès i desitjós d’escoltar una peça coneguda (fins i tot es va notar l’assistència d’alguns dels exclusius de la Setmana de Música Antiga), l’audició, com sempre, va començar amb el pre-concert talk de Joan Vives.
“És un gran goig per a mi presentar un programa com aquest que es dona poques vegades fora de Barcelona”, varen ser les primeres paraules de Vives, que tot seguit va passar a exposar el contingut del concert, que va començar amb Georg Philipp Telemann amb un Concert per a violí en Sol M. Un compositor aquest, coetani de J.S. Bach, de vida longeva, i gran coneixedor i virtuós de diversos instruments. Els músics, quan toquen la seves composicions, se n ‘adonen que Telemann coneixia les particularitats de l’instrument, al igual que la música del seu temps, especialment la italiana i la francesa, la màxima expressió d’un llenguatge musical molt europeu per l’època.
“Telemann és un dels pocs músics que figuren dins el llibre Guiness dels rècords, com el compositor que ha escrit més música al llarg de la història. Les seves composicions es compten per centenars. En determinats moments, va ser un exemple a seguir pels estudiants i músics, doncs se’l considerava un home erudit".
Seguidament, Vives va fer referència a George Walters, nascut al País de Gales al 1928 i del seu Divertimento per cordes, que “encaixa molt bé en la línia britànica a que estem acostumats”. A Anglaterra, els compositors solien seguir a Gustav Holtst, compositor de la celebèrrima “Els Planetes”, o a Vaughan Williams (recordem la seva “Greensleeves”). També va ser el naixement de Benjamin Britten, i de l’autor que ens ocupa.
“Quan es va estrenar aquesta peça, l’any 1960, es feia una música molt espectacular, i d’alta dissonància, i dins aquesta partitura, apareixen citades moltes expressions populars”. Walters no és un compositor molt conegut, però va tenir la particularitat d’escriure música per que la interpretessin els seus alumnes, a fi a efecte de permetre la seva comprensió.
Finalment, Vives va parlar de A. Piazzola, i dels tres tangos que Prepárense, Melodía en la m i Marrón y azul. “A Piazzola se’l considera com el Gershwin argentí". Va començar a tocar amb les orquestres de Pullesa, Troilo y fins i tot al costat de Carlos Gardel. Quan tenia uns trenta anys, cap l’any 1950, va decidir anar a Europa, concretament a París i estudiar amb Nadia Boulanger, una prestigiosa mestre de música, qui a l'escoltar les seves composicions, el va animar a que continués amb el tango, i es deixés de música europea. El tango Prepárense, el va estrenar a París, després d’una de les seves classes amb la Boulanger. “El tango o la música de Piazzola sempre té un punt angoixant que ens atrapa”, va concloure Joan Vives, donant pas a la primera part del concert.
El Concert per a violí en Sol M, és una peça senzilla, sense complicacions; color musical agradable i imatges de “soirée barroca”, on els seus tres moviments, Allegro, Adagio i Presto queden perfectament definits: brillantor i vivesa en l’Allegro, melangiós va ser l’Adagio i el Presto ens va tornar l’ànim alegre, amb final feliç. Una peça pel lluïment del concertino i director de la Terrassa-48 Quim Térmens, ben secundat pel conjunt de l’orquestra.
El Divertimento per cordes, de George Walters, va ser una obra plena d’aires i paisatges gal·lesos, i de records cinematogràfics, especialment de la música Bernard Hermann. En absolut es tracte d’una copia, però les bandes sonores cinematogràfiques són molt il·lustratives de context d’un film, i escoltar aquest Divertimento permet a l’espectador associar sons i imatges. Es tracta d’una obra de cinc moviments: Allegro Vivace, Lento cantabile, Presto, Largo i Allegro Giocoso, de gran contingut i fantasia, de composició compacte, i on destaquem el color de la seva sonoritat amb mil i una sensacions com poden ser: dolçor en el Lento, un vigorós en l’Allegro o un espectacular Allegro Giocoso. La interpretació de l’orquestra va ser molt acurada, demostrant un bon treball d’estudi i assaig.
La primera part del concert va acabar amb la passió, l’encís, el patiment, les emocions a raig i la rauxa dels tres tangos de Piazzola: Prepárense, Melodía en la m i Marrón y azul, i on els membres de l’orquestra varen gaudir d’allò més amb aquesta interpretació, traspassant aquest sentiment al públic. Especialment volem destacar l’actuació del contrabaix, que tocava i movia l’instrument a un sentit ritme de tango, essent la Melodia en la m, més reposada, permetent als violins mostrar un gran sentiment. El cromatisme musical de Marrón y Azul, al igual que en el Prepárense recordava perfectament els aires “arrabaleros” de la populosa Buenos Aires.
La segona part constava de dues peces de Manuel de Falla: Homenaje a la tumba de Debussy i Danza del molinero, i l’esperat Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo
Vives va explicar en referència a l’Homenaje...que Falla, home de marcada timidesa, la va composar a petició del guitarrista Miquel Llobet. Debussy va morir al 1918, en plena primera guerra mundial. Les dates i els esdeveniments no eren propicis per a fer un gran homenatge públic a qui va ser el pare de l’impressionisme musical. No obstant, l’estrena d’aquesta peça es va fer amb una mena de llaüd-arpa, un instrument actualment desaparegut. Posteriorment, Llobet la va estrenar a Burgos uns mesos desprès
“La Danza del molinero és una farruca que pertany al ballet El sombrero de tres picos – els francesos en diuen el Tricorni- . Aquesta peça, originàriament Falla la va composar per guitarra i cantaor, però s’ha popularitzat gràcies al piano, que segons els entesos té més nivell”, va comentar Vives, que va afegir que en aquest concert tindríem ocasió de sentir l’original “i gràcies al guitarrista, Yorgos Arguiriadis, de ben segur que fins i tot al cantaor”.
I finalment, Joan Vives va explicar als presents detalls de la composició del Concierto de Aranjuez, entre ells el fet de que Rodrigo, invident des de l’edat de tres anys, no era guitarrista, i per tant desconeixia les possibilitats reals de l’instrument. “De ben segur que en Yorgos ens ho podria confirmar”. Rodrigo va composar aquesta obra a Paris, i es diu que l’origen del conegut Adagio es deu a que la seva esposa, embarassada, va perdre la criatura que esperava.
Amb el registre d’una bona entrada, quasi tres quarts de platea – no obstant, el programa i el cartell mereixien més atenció del públic mataroní – i com sempre sense cap personalitat destacable del món associatiu, ni responsables ni autoritats municipals de cap mena – la norma constant – però si amb la presència d’alguns personatges, pocs, del món de la cultura y de la història, i d’un públic entès i desitjós d’escoltar una peça coneguda (fins i tot es va notar l’assistència d’alguns dels exclusius de la Setmana de Música Antiga), l’audició, com sempre, va començar amb el pre-concert talk de Joan Vives.
“És un gran goig per a mi presentar un programa com aquest que es dona poques vegades fora de Barcelona”, varen ser les primeres paraules de Vives, que tot seguit va passar a exposar el contingut del concert, que va començar amb Georg Philipp Telemann amb un Concert per a violí en Sol M. Un compositor aquest, coetani de J.S. Bach, de vida longeva, i gran coneixedor i virtuós de diversos instruments. Els músics, quan toquen la seves composicions, se n ‘adonen que Telemann coneixia les particularitats de l’instrument, al igual que la música del seu temps, especialment la italiana i la francesa, la màxima expressió d’un llenguatge musical molt europeu per l’època.
“Telemann és un dels pocs músics que figuren dins el llibre Guiness dels rècords, com el compositor que ha escrit més música al llarg de la història. Les seves composicions es compten per centenars. En determinats moments, va ser un exemple a seguir pels estudiants i músics, doncs se’l considerava un home erudit".
Seguidament, Vives va fer referència a George Walters, nascut al País de Gales al 1928 i del seu Divertimento per cordes, que “encaixa molt bé en la línia britànica a que estem acostumats”. A Anglaterra, els compositors solien seguir a Gustav Holtst, compositor de la celebèrrima “Els Planetes”, o a Vaughan Williams (recordem la seva “Greensleeves”). També va ser el naixement de Benjamin Britten, i de l’autor que ens ocupa.
“Quan es va estrenar aquesta peça, l’any 1960, es feia una música molt espectacular, i d’alta dissonància, i dins aquesta partitura, apareixen citades moltes expressions populars”. Walters no és un compositor molt conegut, però va tenir la particularitat d’escriure música per que la interpretessin els seus alumnes, a fi a efecte de permetre la seva comprensió.
Finalment, Vives va parlar de A. Piazzola, i dels tres tangos que Prepárense, Melodía en la m i Marrón y azul. “A Piazzola se’l considera com el Gershwin argentí". Va començar a tocar amb les orquestres de Pullesa, Troilo y fins i tot al costat de Carlos Gardel. Quan tenia uns trenta anys, cap l’any 1950, va decidir anar a Europa, concretament a París i estudiar amb Nadia Boulanger, una prestigiosa mestre de música, qui a l'escoltar les seves composicions, el va animar a que continués amb el tango, i es deixés de música europea. El tango Prepárense, el va estrenar a París, després d’una de les seves classes amb la Boulanger. “El tango o la música de Piazzola sempre té un punt angoixant que ens atrapa”, va concloure Joan Vives, donant pas a la primera part del concert.
El Concert per a violí en Sol M, és una peça senzilla, sense complicacions; color musical agradable i imatges de “soirée barroca”, on els seus tres moviments, Allegro, Adagio i Presto queden perfectament definits: brillantor i vivesa en l’Allegro, melangiós va ser l’Adagio i el Presto ens va tornar l’ànim alegre, amb final feliç. Una peça pel lluïment del concertino i director de la Terrassa-48 Quim Térmens, ben secundat pel conjunt de l’orquestra.
El Divertimento per cordes, de George Walters, va ser una obra plena d’aires i paisatges gal·lesos, i de records cinematogràfics, especialment de la música Bernard Hermann. En absolut es tracte d’una copia, però les bandes sonores cinematogràfiques són molt il·lustratives de context d’un film, i escoltar aquest Divertimento permet a l’espectador associar sons i imatges. Es tracta d’una obra de cinc moviments: Allegro Vivace, Lento cantabile, Presto, Largo i Allegro Giocoso, de gran contingut i fantasia, de composició compacte, i on destaquem el color de la seva sonoritat amb mil i una sensacions com poden ser: dolçor en el Lento, un vigorós en l’Allegro o un espectacular Allegro Giocoso. La interpretació de l’orquestra va ser molt acurada, demostrant un bon treball d’estudi i assaig.
La primera part del concert va acabar amb la passió, l’encís, el patiment, les emocions a raig i la rauxa dels tres tangos de Piazzola: Prepárense, Melodía en la m i Marrón y azul, i on els membres de l’orquestra varen gaudir d’allò més amb aquesta interpretació, traspassant aquest sentiment al públic. Especialment volem destacar l’actuació del contrabaix, que tocava i movia l’instrument a un sentit ritme de tango, essent la Melodia en la m, més reposada, permetent als violins mostrar un gran sentiment. El cromatisme musical de Marrón y Azul, al igual que en el Prepárense recordava perfectament els aires “arrabaleros” de la populosa Buenos Aires.
La segona part constava de dues peces de Manuel de Falla: Homenaje a la tumba de Debussy i Danza del molinero, i l’esperat Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo
Vives va explicar en referència a l’Homenaje...que Falla, home de marcada timidesa, la va composar a petició del guitarrista Miquel Llobet. Debussy va morir al 1918, en plena primera guerra mundial. Les dates i els esdeveniments no eren propicis per a fer un gran homenatge públic a qui va ser el pare de l’impressionisme musical. No obstant, l’estrena d’aquesta peça es va fer amb una mena de llaüd-arpa, un instrument actualment desaparegut. Posteriorment, Llobet la va estrenar a Burgos uns mesos desprès
“La Danza del molinero és una farruca que pertany al ballet El sombrero de tres picos – els francesos en diuen el Tricorni- . Aquesta peça, originàriament Falla la va composar per guitarra i cantaor, però s’ha popularitzat gràcies al piano, que segons els entesos té més nivell”, va comentar Vives, que va afegir que en aquest concert tindríem ocasió de sentir l’original “i gràcies al guitarrista, Yorgos Arguiriadis, de ben segur que fins i tot al cantaor”.
I finalment, Joan Vives va explicar als presents detalls de la composició del Concierto de Aranjuez, entre ells el fet de que Rodrigo, invident des de l’edat de tres anys, no era guitarrista, i per tant desconeixia les possibilitats reals de l’instrument. “De ben segur que en Yorgos ens ho podria confirmar”. Rodrigo va composar aquesta obra a Paris, i es diu que l’origen del conegut Adagio es deu a que la seva esposa, embarassada, va perdre la criatura que esperava.
No obstant, de tots és sabut que aquest Concierto està inspirat en el Palacio de Aranjuez, seu de primavera i d’estiu de la cort espanyola des dels temps de Felip II. “És l’obra que més beneficis ha donat a la Societat General d’Autors, i la que més discos ha venut al llarg de la història. Tots recordarem el disc d’aquest Concierto i Noches en los jardines de España”. Es va estrenar al Palau de la Música de Barcelona al 1940, hi encara hi ha públic viu que va viure l’estrena. El guitarrista va ser Regino Sainz de la Maza, tot i que Narciso Yepes va ser qui la va interpretar més vegades arreu del món. L’orquestra que l’acompanyava eren les restes de l’antiga Orquestra Pau Casals, embrió de l’Orquestra de Barcelona d’Eduard Toldrà. La Unió Europea de Radiodifusió la va retransmetre per tota Europa, i la va popularitzar.
En aquesta segona part, l’orquestra Terrassa-48, va acompanyar al guitarrista grec Yorgos Arguiriadis, que ha estat l’impulsor d’aquest concert; volia interpretar aquesta obra específicament al Foment, tal com ens va comentar el Sr. Vilà, organitzador de la temporada de concerts d’aquesta entitat.
Tant Homenaje a la tumba de Debussy com la Danza del molinero, varen ser interpretades en solitari per Arguiriadis, mostrant a través de les cordes de la guitarra, tot el sentiment i el dolor pel traspàs d’una insigne figura com va ser Debussy. Una obra íntima i profunda, desenvolupant amb gran emoció un sol matís de color musical. El contrast va ser la Danza..., que fent ús d’una castissa expressió la podríem definir plena d’ “arte i tronio”. Una magistral interpretació, que va tenir al públic totalment absort amb el mestratge de Arguiriadis. Lluïment, efectisme i coneixement profund d’aquesta obra, varen donar pas a la peça esperada: el Concierto de Aranjuez, que va respondre perfectament a les espectatives.
En el primer moviment: Allegro con spirito, la guitarra va atacar el primer tema, tot establint un ritme viu, enèrgic i brillant que va durar durant tot el moviment.
El famós Adagio, del que s’han fet infinitat d’adaptacions, Arguiriadis va plantejar un tema únic ple de la nostàlgia d’un antic esplendor, i on la desplegant amb la guitarra una gran quantitat de dibuixos ornamentals, i de dolces imatges.
El tercer i últim moviment, Allegro gentile, és una dansa, evocadora de la magnificència de la cort, alegre i festiva que dona lluïment al solista.
El públic va aplaudir entusiasmat i cridant “bravo” l’actuació de l’orquestra i del solista, qui va regalar dos bisos: un d’Heitor Villalobos, l’estudi nº 1 i Invocación y Danza del mateix J. Rodrigo, interpretats amb el mateix mestratge que la resta d’obres.
En aquesta segona part, l’orquestra Terrassa-48, va acompanyar al guitarrista grec Yorgos Arguiriadis, que ha estat l’impulsor d’aquest concert; volia interpretar aquesta obra específicament al Foment, tal com ens va comentar el Sr. Vilà, organitzador de la temporada de concerts d’aquesta entitat.
Tant Homenaje a la tumba de Debussy com la Danza del molinero, varen ser interpretades en solitari per Arguiriadis, mostrant a través de les cordes de la guitarra, tot el sentiment i el dolor pel traspàs d’una insigne figura com va ser Debussy. Una obra íntima i profunda, desenvolupant amb gran emoció un sol matís de color musical. El contrast va ser la Danza..., que fent ús d’una castissa expressió la podríem definir plena d’ “arte i tronio”. Una magistral interpretació, que va tenir al públic totalment absort amb el mestratge de Arguiriadis. Lluïment, efectisme i coneixement profund d’aquesta obra, varen donar pas a la peça esperada: el Concierto de Aranjuez, que va respondre perfectament a les espectatives.
En el primer moviment: Allegro con spirito, la guitarra va atacar el primer tema, tot establint un ritme viu, enèrgic i brillant que va durar durant tot el moviment.
El famós Adagio, del que s’han fet infinitat d’adaptacions, Arguiriadis va plantejar un tema únic ple de la nostàlgia d’un antic esplendor, i on la desplegant amb la guitarra una gran quantitat de dibuixos ornamentals, i de dolces imatges.
El tercer i últim moviment, Allegro gentile, és una dansa, evocadora de la magnificència de la cort, alegre i festiva que dona lluïment al solista.
El públic va aplaudir entusiasmat i cridant “bravo” l’actuació de l’orquestra i del solista, qui va regalar dos bisos: un d’Heitor Villalobos, l’estudi nº 1 i Invocación y Danza del mateix J. Rodrigo, interpretats amb el mateix mestratge que la resta d’obres.
Un programa de gran encert i interpretat de forma magistral, a plena satisfacció de l'audiència.
1 comment:
No paras, compañera.
Te lo habrás pasado la mar de bien.
Ando con retraso en lecturas y comentarios; Helena tiene la selectividad la semana que viene...
Un beso enorme, desde la Enterprise.
Post a Comment