La mostra que fins al proper 28 de setembre exposa el centre d’art Ca l’Arenas, i que serveix com a cloenda de la seva segona temporada, dedicada al viatge, es pot qualificar absolutament heterogènia tant pel que fa als artistes com a la concepció de les diferents vessants que el mot viatge.
En la Sala 1, Josep Novellas es fa una passejada per Pompeia, Guadix i Austràlia. Sense sortir de l’entorn de pocs metres quadrats, el visitant se sent immediatament atret per Urulu, una obra de gran format en tècnica mixta, que ens mostra un impressionant paisatge australià, ple del simbolisme de l’univers Novellas, influenciat, però, per l’encís quasi esotèric del món aborigen. L’aridesa del terreny australià queda perfectament reflectida en el cromatisme emprat per l’artista. Planes immenses de terreny desèrtic, on l’home és una mínima expressió. Tot es una derivació de colors terrosos, fins i tot, per descriure un cel de blau inexistent.
Guadix no es desconegut, doncs conjuntament amb Manuel Contreras, en data 31 de desembre de 2006, a l’espai Capgros, va realitzar una mostra conjunta sobre la seva particular visió d’aquesta població.
Tal com vaig esmentar aleshores: L’obra de Novellas – tècnica mixta sobre fusta, en petit i mig format - és d’una plasticitat nítida, de formes concretes sense defugir de l’abstracció, però mostrant un paisatgisme de pinzellada precisa i treballada, captant l’entorn geogràfic abrupte de Guadix, la seva essència més pura i intensa, a la que ha aplicat un cromatisme on impera el blanc i diverses graduacions d’ocres, verds, blancs i blaus.
Si Guadix ens mostra un Novellas abrupte prehistòric, per les condicions on està situada la població Pompeia senzillament frapa per transportar-nos a les runes d’una ciutat destruïda per erupció volcànica, però renaixent de les seves cendres per entrar dins el món de la llegenda, que l’artista plasma en les seves obres de petit format, i una de gran, també en tècnica mixta sobre tela. Ens recorda als frisos salvats de la destrucció, on sembla que no hagi passat el temps del gran imperi romà. El seu treball demostra l’impacte i l’empremta que la ciutat i l’entorn li varen causar, i l’univers Novellas s’integra plenament dins aquest context de mite i llegenda sota el domini de la natura.
En el Menjador, Jordi Arenas es total protagonista amb L’entorn del “Grup dels Dissabtes”. Un Arenas absolutament descriptiu i càlid, amb utilització d’un cromatisme de diversitat de tonalitats, que permet recordar amb nostàlgia com eren alguns indrets al visitant d’edat, i al jove, mostrar-li les diferents transformacions dels entorns. Arenas va fer de cronista pictòric i els seus petits retrats són de vàlua històrica. Treballant tant amb olis sobre tela, com s/aglomerat de fusta – el format petit, l’espectador veu una Arenas encisat per l’aigua i els safareigs, el visitant no pot evitar de sentir-se transportat a un paisatge de serenor i dolcesa, alhora que d’enyorança per uns indrets alguns d’ells, de ben segur transformats en l’actualitat. El romanticisme i un gran sentit estètics i són presents. Les pinzellades, precises, petites pel format, i l’espai i el volum acurats. Si s’observa l’obra de petit format amb els ulls de la tendresa, i el sentit de la bellesa, sentirem com el mestre ens parla d’un temps i d’un país que ja no són el nostre.
Finalment, la Sala 2 podem veure el treball de Cecilia Postiglioni: Vol sense escala, un treball on la nitidesa del color blanc, expressa en realitat la fredor que pot representar un visat d’entrada. Els únics tocs de color són els segells i tampons del departaments d’emigració/immigració dels diferents països.
Postiglioni utilitza l’art com expressió de protesta o rebel·lia, davant la situació que comporta marxar d’un país forçadament, sigui per motius econòmics i polítics. La presentació de la mostra amb els visats “encapçats” dins uns marcs de fusta i vidre, envoltats d’escrits a llapis a la paret, no deixa de ser curiosa, pel plantejament i alhora reflexiva de la significació del fet d’anar a un altra país, dins una situació forçada.
Veritablement, una artista imaginativa, que sortint dels canons més habituals de protesta davant la duresa d’un fet, com pot ser la utilització d’imatges o colors impactants, Postiglioni s’inclina per una austera blancor amb aparença de neutralitat, però amb el rerafons de la manca de calidesa.
Pel que fa als Quaderns de Viatge de Josep M. Martín/Arno Nollen/Erich Weiss emplaçada dins l’espai polivalent, deixo a l’espectador al seu propi criteri a través de la fotografia adjunta. Val a dir que els vestits femenins son models d’alta costura que les dones d’Angola varen transformar. Els artistes volen mostrar la duresa de la vida africana contrastada amb el “glamour” de la vida europea. No es quelcom original, i ho hem vist masses vegades en reportatges televisius.
En resum, aquesta segona temporada es pot qualificar de “salvable” si la comparem amb la primera. Noms com els de Marc Prat, Gemma Pont, Maria Cusachs, Ivan Jordà, han presentant treballs molt interessants. I pel que fa a les diverses mostres d’art contemporani procedents de l’entorn de Can Xalant, sembla que les queixes, fins i tot de l’alcalde, han arribat a algunes orelles. Però, no cantem victòria que tots sabem que el PMC és un bunker que costa molts milions d’euros als mataronins, i que uns quants ben col·locats políticament i de dubtosa vàlua dins el món de les arts.
En la Sala 1, Josep Novellas es fa una passejada per Pompeia, Guadix i Austràlia. Sense sortir de l’entorn de pocs metres quadrats, el visitant se sent immediatament atret per Urulu, una obra de gran format en tècnica mixta, que ens mostra un impressionant paisatge australià, ple del simbolisme de l’univers Novellas, influenciat, però, per l’encís quasi esotèric del món aborigen. L’aridesa del terreny australià queda perfectament reflectida en el cromatisme emprat per l’artista. Planes immenses de terreny desèrtic, on l’home és una mínima expressió. Tot es una derivació de colors terrosos, fins i tot, per descriure un cel de blau inexistent.
Guadix no es desconegut, doncs conjuntament amb Manuel Contreras, en data 31 de desembre de 2006, a l’espai Capgros, va realitzar una mostra conjunta sobre la seva particular visió d’aquesta població.
Tal com vaig esmentar aleshores: L’obra de Novellas – tècnica mixta sobre fusta, en petit i mig format - és d’una plasticitat nítida, de formes concretes sense defugir de l’abstracció, però mostrant un paisatgisme de pinzellada precisa i treballada, captant l’entorn geogràfic abrupte de Guadix, la seva essència més pura i intensa, a la que ha aplicat un cromatisme on impera el blanc i diverses graduacions d’ocres, verds, blancs i blaus.
Si Guadix ens mostra un Novellas abrupte prehistòric, per les condicions on està situada la població Pompeia senzillament frapa per transportar-nos a les runes d’una ciutat destruïda per erupció volcànica, però renaixent de les seves cendres per entrar dins el món de la llegenda, que l’artista plasma en les seves obres de petit format, i una de gran, també en tècnica mixta sobre tela. Ens recorda als frisos salvats de la destrucció, on sembla que no hagi passat el temps del gran imperi romà. El seu treball demostra l’impacte i l’empremta que la ciutat i l’entorn li varen causar, i l’univers Novellas s’integra plenament dins aquest context de mite i llegenda sota el domini de la natura.
En el Menjador, Jordi Arenas es total protagonista amb L’entorn del “Grup dels Dissabtes”. Un Arenas absolutament descriptiu i càlid, amb utilització d’un cromatisme de diversitat de tonalitats, que permet recordar amb nostàlgia com eren alguns indrets al visitant d’edat, i al jove, mostrar-li les diferents transformacions dels entorns. Arenas va fer de cronista pictòric i els seus petits retrats són de vàlua històrica. Treballant tant amb olis sobre tela, com s/aglomerat de fusta – el format petit, l’espectador veu una Arenas encisat per l’aigua i els safareigs, el visitant no pot evitar de sentir-se transportat a un paisatge de serenor i dolcesa, alhora que d’enyorança per uns indrets alguns d’ells, de ben segur transformats en l’actualitat. El romanticisme i un gran sentit estètics i són presents. Les pinzellades, precises, petites pel format, i l’espai i el volum acurats. Si s’observa l’obra de petit format amb els ulls de la tendresa, i el sentit de la bellesa, sentirem com el mestre ens parla d’un temps i d’un país que ja no són el nostre.
Finalment, la Sala 2 podem veure el treball de Cecilia Postiglioni: Vol sense escala, un treball on la nitidesa del color blanc, expressa en realitat la fredor que pot representar un visat d’entrada. Els únics tocs de color són els segells i tampons del departaments d’emigració/immigració dels diferents països.
Postiglioni utilitza l’art com expressió de protesta o rebel·lia, davant la situació que comporta marxar d’un país forçadament, sigui per motius econòmics i polítics. La presentació de la mostra amb els visats “encapçats” dins uns marcs de fusta i vidre, envoltats d’escrits a llapis a la paret, no deixa de ser curiosa, pel plantejament i alhora reflexiva de la significació del fet d’anar a un altra país, dins una situació forçada.
Veritablement, una artista imaginativa, que sortint dels canons més habituals de protesta davant la duresa d’un fet, com pot ser la utilització d’imatges o colors impactants, Postiglioni s’inclina per una austera blancor amb aparença de neutralitat, però amb el rerafons de la manca de calidesa.
Pel que fa als Quaderns de Viatge de Josep M. Martín/Arno Nollen/Erich Weiss emplaçada dins l’espai polivalent, deixo a l’espectador al seu propi criteri a través de la fotografia adjunta. Val a dir que els vestits femenins son models d’alta costura que les dones d’Angola varen transformar. Els artistes volen mostrar la duresa de la vida africana contrastada amb el “glamour” de la vida europea. No es quelcom original, i ho hem vist masses vegades en reportatges televisius.
En resum, aquesta segona temporada es pot qualificar de “salvable” si la comparem amb la primera. Noms com els de Marc Prat, Gemma Pont, Maria Cusachs, Ivan Jordà, han presentant treballs molt interessants. I pel que fa a les diverses mostres d’art contemporani procedents de l’entorn de Can Xalant, sembla que les queixes, fins i tot de l’alcalde, han arribat a algunes orelles. Però, no cantem victòria que tots sabem que el PMC és un bunker que costa molts milions d’euros als mataronins, i que uns quants ben col·locats políticament i de dubtosa vàlua dins el món de les arts.
No comments:
Post a Comment