Fins a mitjans de la setmana entrant, la galeria enblanc, espai d’art – interiorisme – C/ Lepant, 56 – Mataró – dirigida per Karen blanch, exposa bona part de la recent producció de Pere Màrtir Brasó, dins la mostra “Jo vaig ser-hi (VO)”.
Una mostra molt singular d’un artista de caràcter, gens intimista, poc concèntric i admirablement excèntric. Tot i que sempre fa gal·la d’un excel·lent sentit de l’humor, no deixa se ser crític amb el desenvolupament de la societat, i amb els esdeveniments que li poden tocar de prop.
El cromatisme que domina en la seva obra és el blanc i el negre, treballant alguns grocs i verds difuminats. Però trobem una curiosa i optimista obra, on dins el seu viatge particular, meitat veritat, meitat mentida, deixant al visitant l’opció de triar quins dels dos aspectes s’avé amb els quadres exposats, trobem vermells, daurats, grisos de tons suaus que configuren una curiosa i encisadora nota de color.
Normalment treballa amb format gran i amb oli s/tela. Però Brasó, que sent l’avantguarda, no se n’està d’experimentar amb sprays o tinta xina.
Dins la seva experiència vital, entre la realitat i la fantasia, Pere Màrtir Brasó recorre el món de la seva obra fent ciclisme, esport que permet aturades per gaudir del paisatge, i poder “remuntar el temps ...perdut?” en poca estona, per la qual cosa, encara que els títols de les seves obres siguin tan llargs com: No vaig soldar bé aquella planxa i vaig ser acomiadat, L’any que vaig viure sota el pis de James Brown i vaig dormir molt poc, o Des de que treballo a la plataforma, el que més enyoro és el petit plaer de regar les plantes, etc. sempre trobem una obra punyent, de traç ample i enèrgic, per mirar amb perspectiva i espais lineals, plena de crítica i convidant a la reflexió, sense veritats ni mentides, però amb l’empremta surrealista que el caracteritza.
Brasó és un veterà de la pintura – trenta anys dins l’ofici – i en absolut ha perdut empenta i imaginació. Ben al contrari, és impulsiu, trencador, gens encorsetat, i fins i tot, dedica a l’espectador uns particulars missatges, que en algunes obres, que es poden qualificar criptogràfics (meitat veritat, meitat mentida?), permetent-se la llicència, de jugar amb el criteri de l’espectador. Versió Original, sense cap mena de dubte, a la que s’hi pot afegir amb Denominació d’Origen.
Una exposició vital, que passa revista a una particular existència, d’anar rodant pel món, recollint experiències, mentre es viu, sense deixar d’observar. Una ampolla d’aigua mineral amb sorra seca i aspre de la India (Delhi) n’és un bon exemple.
És d’agrair que existeixin espais privats per a l’exposició de l’obra d’artistes, locals o no, sortint així del circuit oficial habitual, per tots coneguts. És una aposta de risc, però ja se sap que el món es dels que s’arrisquen. Enhorabona a Karen Blanch, de professió pintora d’interiorisme, amb una obra que seria interessant que exposés, a qui des de Cròniques Mataronines, es desitja èxit amb la nova tasca de galerista.
Una mostra molt singular d’un artista de caràcter, gens intimista, poc concèntric i admirablement excèntric. Tot i que sempre fa gal·la d’un excel·lent sentit de l’humor, no deixa se ser crític amb el desenvolupament de la societat, i amb els esdeveniments que li poden tocar de prop.
El cromatisme que domina en la seva obra és el blanc i el negre, treballant alguns grocs i verds difuminats. Però trobem una curiosa i optimista obra, on dins el seu viatge particular, meitat veritat, meitat mentida, deixant al visitant l’opció de triar quins dels dos aspectes s’avé amb els quadres exposats, trobem vermells, daurats, grisos de tons suaus que configuren una curiosa i encisadora nota de color.
Normalment treballa amb format gran i amb oli s/tela. Però Brasó, que sent l’avantguarda, no se n’està d’experimentar amb sprays o tinta xina.
Dins la seva experiència vital, entre la realitat i la fantasia, Pere Màrtir Brasó recorre el món de la seva obra fent ciclisme, esport que permet aturades per gaudir del paisatge, i poder “remuntar el temps ...perdut?” en poca estona, per la qual cosa, encara que els títols de les seves obres siguin tan llargs com: No vaig soldar bé aquella planxa i vaig ser acomiadat, L’any que vaig viure sota el pis de James Brown i vaig dormir molt poc, o Des de que treballo a la plataforma, el que més enyoro és el petit plaer de regar les plantes, etc. sempre trobem una obra punyent, de traç ample i enèrgic, per mirar amb perspectiva i espais lineals, plena de crítica i convidant a la reflexió, sense veritats ni mentides, però amb l’empremta surrealista que el caracteritza.
Brasó és un veterà de la pintura – trenta anys dins l’ofici – i en absolut ha perdut empenta i imaginació. Ben al contrari, és impulsiu, trencador, gens encorsetat, i fins i tot, dedica a l’espectador uns particulars missatges, que en algunes obres, que es poden qualificar criptogràfics (meitat veritat, meitat mentida?), permetent-se la llicència, de jugar amb el criteri de l’espectador. Versió Original, sense cap mena de dubte, a la que s’hi pot afegir amb Denominació d’Origen.
Una exposició vital, que passa revista a una particular existència, d’anar rodant pel món, recollint experiències, mentre es viu, sense deixar d’observar. Una ampolla d’aigua mineral amb sorra seca i aspre de la India (Delhi) n’és un bon exemple.
És d’agrair que existeixin espais privats per a l’exposició de l’obra d’artistes, locals o no, sortint així del circuit oficial habitual, per tots coneguts. És una aposta de risc, però ja se sap que el món es dels que s’arrisquen. Enhorabona a Karen Blanch, de professió pintora d’interiorisme, amb una obra que seria interessant que exposés, a qui des de Cròniques Mataronines, es desitja èxit amb la nova tasca de galerista.
No comments:
Post a Comment