Tal com s’ha fet esment en l’apartat (I) d’aquesta crònica, l’actuació de l’orquestra Simfònica del Vallés en conjunt, va resultar professional, tant que a excepció de Noches en los Jardines de España, van complir l’expedient d’actuar a una capital de comarca – Brotons en agrair els aplaudiments finals va confondre Mataró amb Granollers – i el públic, pel sol fet de tenir a una gran formació, es va conformar amb una actuació amb mancances de sentiment per la creativitat musical.
En l’interludi i la dansa de La vida breve va mancar essència i brillantor, la sonoritat va ser minsa i la interpretació escarida. En prou feines es va poder captar el color prodigiós i la rica inventiva d’aquestes dues peces. Tot i l’histrionisme de Brotons amb la batuta, l’orquestra es va mostrar limitada i encorsetada. No obstant, el públic present, que complia pràcticament tota la platea del Foment, inclosos els regidors de cultura Sergi Penedès i d’Urbanisme Ramon Bassas, pocs estudiants de música i grans aficionats, va aplaudir la interpretació, per compliment.
Si més no, però, ens vàrem poder consolar amb Noches en los Jardines de Espanya, on Josep García va fer una interpretació extraordinària, sense partitura, molt ben assajada i on va demostrar gran domini i coneixement de la mateixa i força adaptació al Gran Piano de Cua Cussó, que a mesura de representacions, se’ns mostra com un instrument exquisit, ple de meravelloses sonoritats i amb grans possibilitats en l’execució.
Des del primer moment, i tal com va comentar Joan Vives, l’obra deixa ben clar el seu caràcter impressionista i romàntic. Orquestra i director van saber captar aquesta essència i transmetre-la a l’auditori. Tot i fer servir una formació poderosa, En el Generalife el temps es desenvolupa amb gran fluïdesa. Desprès d’una entrada de l’orquestra, l’arpa exposa el primer tema que derivarà en tot un material temàtic. El solo del violoncel prepara l’entrada per al piano.
Seguidament Danza lejana, que sense abandonar el temps anterior, l’orquestra va presentar una partitura més animada i rítmica. Desprès de la introducció, la flauta va exposar el tema principal, que orquestra i piano van recollir immediatament. El llarg i cromàtic final d’aquesta peça, va enllaçar tot seguit amb En los jardines de la Sierra de Córdoba, on vivament tota l’orquestra va exposar el tema principal, elaborat en diferents combinacions rítmiques i instrumentals. La música va adquirir un caràcter líric que es va mantenir fins al final, amb excel·lent sincronització de piano i orquestra. El públic va acollir l’actuació amb forts aplaudiments.
Però l’entusiasme va durar poc. Els Quadres d’una exposició de Modest Mussorgski va resultar una interpretació feixuga, poc àgil, agreujada també pel poc espai per a tan grandiosa orquestració. Aquesta composició conté molts “anitipianístics”, com si l’autor hagués volgut expressar les seves idees musicals, fent cas omís a les possibilitats de l’instrument.
El Promenade (passeig) és un tema lent, ja que Mussorgski va voler il·lustrar musicalment la visita a una exposició, que es fa a poc a poc, però la interpretació va ser excessivament parsimoniosa. La malfiança dels Gnoms, van quedar reduïda orquestralment gestos grotescs d’aquests personatges de conte, i El vell castell, que representa l’evocació d’un paisatge italià, i un melodiós cant de trobador, tan sols es va notar un cert patetisme del saxofon. Tulleries que evoca els jocs de nens i nenes en el famós parc de paris, va quedar molt esvaït i Bydlo, efectivament es va fer notar la feixuga càrrega d’un carretó, però per la lentitud del tempo emprat.
Va ser divertit el Ball dels pollets, però li va mancar l’alegria dels pollets trencant la closca, com també va ser descriptiu el diàleg entre els jueus ric i pobre de Samuel Goldenberg i Schmuyle, però amb excessiva formalitat Catacumbes i Con Mortius in lingua mortua, que volen fer veure la foscor de la mort, i on en aquest segona composició, el mateix Mussorgski es va inspirar en les calaveres suaument il·luminades, veritablement varen resultar obscurs i uniformats en l’actuació de l’orquestra. La cabanya sobre les potes de gallina – Baba Yaga, li va mancar l’encant dels contes infantils, tot i ser un personatge de por i finalment, la part més esperada la Gran porta de Kiev, es va executar amb falsa solemnitat i una pèssima imatge de grandiositat que en el seu moment va significar per la capital d’Ucraïna, la construcció d’una gran porta monumental, i que mai va ser construïda.
En resum, desigualtat de tota mena, per una orquestra i director de reconegut prestigi, però que la capital del Maresme els hi va resultar una plaça menor.
Ni tan sols hi va haver-hi bis. Brotons, desprès del lapsus de confondre Mataró amb Granollers – que va rectificar amb les pertinents disculpes i recordant la festa major i la Missa de Glòria de Mossèn Blanch – va dir que l’orquestra no tenia res preparat, i que ho deixava per una altra ocasió. Valia més no haver dit res, doncs va ser un menyspreu pel públic, on més d'un va pagar els seus 24,00 € per l'entrada.
Insistim de nou des de Cròniques Mataronines amb l’excel·lent tasca del Foment Mataroní, i del seu vice-president Antoni Vilà, en pro de la música clàssica. Tot i a vegades inesperats resultats com el que acabem de descriure, val la pena que no es defalleixi i es tiri endavant, doncs és una tasca a fer de mica en mica, i a vegades, formacions poc conegudes, han fet gaudir d’excel·lents i úniques vetllades musicals.
En l’interludi i la dansa de La vida breve va mancar essència i brillantor, la sonoritat va ser minsa i la interpretació escarida. En prou feines es va poder captar el color prodigiós i la rica inventiva d’aquestes dues peces. Tot i l’histrionisme de Brotons amb la batuta, l’orquestra es va mostrar limitada i encorsetada. No obstant, el públic present, que complia pràcticament tota la platea del Foment, inclosos els regidors de cultura Sergi Penedès i d’Urbanisme Ramon Bassas, pocs estudiants de música i grans aficionats, va aplaudir la interpretació, per compliment.
Si més no, però, ens vàrem poder consolar amb Noches en los Jardines de Espanya, on Josep García va fer una interpretació extraordinària, sense partitura, molt ben assajada i on va demostrar gran domini i coneixement de la mateixa i força adaptació al Gran Piano de Cua Cussó, que a mesura de representacions, se’ns mostra com un instrument exquisit, ple de meravelloses sonoritats i amb grans possibilitats en l’execució.
Des del primer moment, i tal com va comentar Joan Vives, l’obra deixa ben clar el seu caràcter impressionista i romàntic. Orquestra i director van saber captar aquesta essència i transmetre-la a l’auditori. Tot i fer servir una formació poderosa, En el Generalife el temps es desenvolupa amb gran fluïdesa. Desprès d’una entrada de l’orquestra, l’arpa exposa el primer tema que derivarà en tot un material temàtic. El solo del violoncel prepara l’entrada per al piano.
Seguidament Danza lejana, que sense abandonar el temps anterior, l’orquestra va presentar una partitura més animada i rítmica. Desprès de la introducció, la flauta va exposar el tema principal, que orquestra i piano van recollir immediatament. El llarg i cromàtic final d’aquesta peça, va enllaçar tot seguit amb En los jardines de la Sierra de Córdoba, on vivament tota l’orquestra va exposar el tema principal, elaborat en diferents combinacions rítmiques i instrumentals. La música va adquirir un caràcter líric que es va mantenir fins al final, amb excel·lent sincronització de piano i orquestra. El públic va acollir l’actuació amb forts aplaudiments.
Però l’entusiasme va durar poc. Els Quadres d’una exposició de Modest Mussorgski va resultar una interpretació feixuga, poc àgil, agreujada també pel poc espai per a tan grandiosa orquestració. Aquesta composició conté molts “anitipianístics”, com si l’autor hagués volgut expressar les seves idees musicals, fent cas omís a les possibilitats de l’instrument.
El Promenade (passeig) és un tema lent, ja que Mussorgski va voler il·lustrar musicalment la visita a una exposició, que es fa a poc a poc, però la interpretació va ser excessivament parsimoniosa. La malfiança dels Gnoms, van quedar reduïda orquestralment gestos grotescs d’aquests personatges de conte, i El vell castell, que representa l’evocació d’un paisatge italià, i un melodiós cant de trobador, tan sols es va notar un cert patetisme del saxofon. Tulleries que evoca els jocs de nens i nenes en el famós parc de paris, va quedar molt esvaït i Bydlo, efectivament es va fer notar la feixuga càrrega d’un carretó, però per la lentitud del tempo emprat.
Va ser divertit el Ball dels pollets, però li va mancar l’alegria dels pollets trencant la closca, com també va ser descriptiu el diàleg entre els jueus ric i pobre de Samuel Goldenberg i Schmuyle, però amb excessiva formalitat Catacumbes i Con Mortius in lingua mortua, que volen fer veure la foscor de la mort, i on en aquest segona composició, el mateix Mussorgski es va inspirar en les calaveres suaument il·luminades, veritablement varen resultar obscurs i uniformats en l’actuació de l’orquestra. La cabanya sobre les potes de gallina – Baba Yaga, li va mancar l’encant dels contes infantils, tot i ser un personatge de por i finalment, la part més esperada la Gran porta de Kiev, es va executar amb falsa solemnitat i una pèssima imatge de grandiositat que en el seu moment va significar per la capital d’Ucraïna, la construcció d’una gran porta monumental, i que mai va ser construïda.
En resum, desigualtat de tota mena, per una orquestra i director de reconegut prestigi, però que la capital del Maresme els hi va resultar una plaça menor.
Ni tan sols hi va haver-hi bis. Brotons, desprès del lapsus de confondre Mataró amb Granollers – que va rectificar amb les pertinents disculpes i recordant la festa major i la Missa de Glòria de Mossèn Blanch – va dir que l’orquestra no tenia res preparat, i que ho deixava per una altra ocasió. Valia més no haver dit res, doncs va ser un menyspreu pel públic, on més d'un va pagar els seus 24,00 € per l'entrada.
Insistim de nou des de Cròniques Mataronines amb l’excel·lent tasca del Foment Mataroní, i del seu vice-president Antoni Vilà, en pro de la música clàssica. Tot i a vegades inesperats resultats com el que acabem de descriure, val la pena que no es defalleixi i es tiri endavant, doncs és una tasca a fer de mica en mica, i a vegades, formacions poc conegudes, han fet gaudir d’excel·lents i úniques vetllades musicals.
No comments:
Post a Comment