La IV Col·lectiva Joves Artistes Seleccionats Sant Lluc, - Àmbit Zero / Ateneu Caixa Laietana – juliol-2008 - concentra noms que ja no ens són desconeguts: Máximo Almeida, Jordi Arcas, Pol Codina y Ruth Gallofré mostren els seus treballs on temes, tècniques i missatges són ben dispars, però afortunadament es regeixen pels cànons de l’art.
Màximo Almeida que en l’edició d’enguany de QU4TRE, ja va sorprendre per l’ús molt particular del negre “Almeida treballa en format gran, fet que li concedeix la llicència d’impactar a l’espectador, que ho veu tot molt negre, però els nocturns d’aquest artista són plens de màgia i misteri, tot i tractar-se de la més pura estètica urbana” (Cròniques Mataronines – Abril-2008), en aquesta IV Col·lectiva, no deixa d’impactar-nos, però amb una tècnica mixta absolutament frapant: el tema central està envoltat igualment d’una certa tonalitat negre, però aquest cop es producte del bufador. Almeida ens presenta un retrat de la simplicitat de lo quotidià, que en les seves mans, i a través de la seva imaginació, l’espectador s’atura davant la seva obra, si fixa i l’admira. És de pinzellada precisa i petita, ple de minuciositat, exquisidament detallista... realista en la tècnica però envoltat del més clar esperit surrealista, per tan sols pintar – es pot pensar - un colom (Crepúsculos: Colomí) una cuina o unes bombones de butà, (Crepúsculos: Dos Bombonas) o unes llambordes, però ¡¡quina exactitud!! Quan hi ha base artística, creativitat i imaginació, qualsevol tema es converteix en art, i Almeida, porta la seva essència dins la seva ànima.
Jordi Arcas és el més clàssic de tots els artistes, i per ser jove, és quelcom a tenir en compte, doncs aquest factor, no té perquè ser imperatiu d’avantgaurdisme o modernitat. Arcas pinta acadèmicament, artesanament, delicadament, utilitzant tècniques diverses: oli s/tela i aquarel·la, i en diferents formats. Sap jugar amb el cromatisme, i l’aplica de manera gradual, treballada i per descomptat, clàssica.
Ens presenta un ampli ventall temàtica, (Barques de palangre, Gerros, Poble de la costa, Home fumant, etc.) a través de la perspectiva, espais i volums, i domina la tècnica; és professional, i aplica en l’art un concepte gens menyspreable i sempre a considerar: objecte de decoració. Però si més no, li manca potencia, energia, vivacitat, imaginació. L’esperit artístic li és aliè. És un pintor visualment agradable, però la passió creativa és inexistent.
Pol Codina no sorprèn gens, per una raó: ja va exposar l’any 2006 en la Segona Col·lectiva de Joves de la Sant Lluc, però la seva tasca amb el ferro forjat continua sorprenent i sobtant, presentant formes sinuoses d’animals marins: peixos, meduses, calamars, etc., Un univers fascinant, encisador, treballat amb materials durs. En Cròniques mataronines – juliol 2006 vaig comentar: “Codina, ens mostra en un univers de ferro forjat, la seva visió d’un entorn marí molt particular, que li permet moviment i sinuositat alhora que dona a entreveure a un artesà en plena evolució, amb un material aparentment poc dúctil però de grans possibilitats”. Evidentment, no ha canviat en aquests quatre anys, però no vol dir que no hagi evolucionat, (Prototip de peix del Maresme, Calamars, Meduses en moviment, Tentacles..). doncs en l’obra actual s’observa més detall, més cura, més coneixement del ferro forjat, més estructura de les peces.
Codina és un artista singular, que de ben segur serà capaç de treballar altres materials, per donar a conèixer tot el que la seva imaginació i força creativa pot proporcionar a través del temps.
Finalment, Ruth Gallofré, és l’artista més trencadora de tots quatre: pinzellada ampla, colors punyents, - foc més que sang a les venes - abstracció pura i dura, sense límits, amb seny i rauxa, formes en taques de color, visualment xocant, sense cap mena de dubte. Duresa de contingut, reivindicació i ànima d’artista. La seva obra parla – perquè l’espectador si s’acosta sent la veu de la pintura – d’un continent: Àfrica, 1, 5, 3 i 6, Però també ressalta el un color: Groc 1. Gallofré, de ben segur, experimentarà tècniques i cromatismes, i formes de presentació – les de l’exposició eren mig format – i cridarà més d’un cop l’atenció.
Màximo Almeida que en l’edició d’enguany de QU4TRE, ja va sorprendre per l’ús molt particular del negre “Almeida treballa en format gran, fet que li concedeix la llicència d’impactar a l’espectador, que ho veu tot molt negre, però els nocturns d’aquest artista són plens de màgia i misteri, tot i tractar-se de la més pura estètica urbana” (Cròniques Mataronines – Abril-2008), en aquesta IV Col·lectiva, no deixa d’impactar-nos, però amb una tècnica mixta absolutament frapant: el tema central està envoltat igualment d’una certa tonalitat negre, però aquest cop es producte del bufador. Almeida ens presenta un retrat de la simplicitat de lo quotidià, que en les seves mans, i a través de la seva imaginació, l’espectador s’atura davant la seva obra, si fixa i l’admira. És de pinzellada precisa i petita, ple de minuciositat, exquisidament detallista... realista en la tècnica però envoltat del més clar esperit surrealista, per tan sols pintar – es pot pensar - un colom (Crepúsculos: Colomí) una cuina o unes bombones de butà, (Crepúsculos: Dos Bombonas) o unes llambordes, però ¡¡quina exactitud!! Quan hi ha base artística, creativitat i imaginació, qualsevol tema es converteix en art, i Almeida, porta la seva essència dins la seva ànima.
Jordi Arcas és el més clàssic de tots els artistes, i per ser jove, és quelcom a tenir en compte, doncs aquest factor, no té perquè ser imperatiu d’avantgaurdisme o modernitat. Arcas pinta acadèmicament, artesanament, delicadament, utilitzant tècniques diverses: oli s/tela i aquarel·la, i en diferents formats. Sap jugar amb el cromatisme, i l’aplica de manera gradual, treballada i per descomptat, clàssica.
Ens presenta un ampli ventall temàtica, (Barques de palangre, Gerros, Poble de la costa, Home fumant, etc.) a través de la perspectiva, espais i volums, i domina la tècnica; és professional, i aplica en l’art un concepte gens menyspreable i sempre a considerar: objecte de decoració. Però si més no, li manca potencia, energia, vivacitat, imaginació. L’esperit artístic li és aliè. És un pintor visualment agradable, però la passió creativa és inexistent.
Pol Codina no sorprèn gens, per una raó: ja va exposar l’any 2006 en la Segona Col·lectiva de Joves de la Sant Lluc, però la seva tasca amb el ferro forjat continua sorprenent i sobtant, presentant formes sinuoses d’animals marins: peixos, meduses, calamars, etc., Un univers fascinant, encisador, treballat amb materials durs. En Cròniques mataronines – juliol 2006 vaig comentar: “Codina, ens mostra en un univers de ferro forjat, la seva visió d’un entorn marí molt particular, que li permet moviment i sinuositat alhora que dona a entreveure a un artesà en plena evolució, amb un material aparentment poc dúctil però de grans possibilitats”. Evidentment, no ha canviat en aquests quatre anys, però no vol dir que no hagi evolucionat, (Prototip de peix del Maresme, Calamars, Meduses en moviment, Tentacles..). doncs en l’obra actual s’observa més detall, més cura, més coneixement del ferro forjat, més estructura de les peces.
Codina és un artista singular, que de ben segur serà capaç de treballar altres materials, per donar a conèixer tot el que la seva imaginació i força creativa pot proporcionar a través del temps.
Finalment, Ruth Gallofré, és l’artista més trencadora de tots quatre: pinzellada ampla, colors punyents, - foc més que sang a les venes - abstracció pura i dura, sense límits, amb seny i rauxa, formes en taques de color, visualment xocant, sense cap mena de dubte. Duresa de contingut, reivindicació i ànima d’artista. La seva obra parla – perquè l’espectador si s’acosta sent la veu de la pintura – d’un continent: Àfrica, 1, 5, 3 i 6, Però també ressalta el un color: Groc 1. Gallofré, de ben segur, experimentarà tècniques i cromatismes, i formes de presentació – les de l’exposició eren mig format – i cridarà més d’un cop l’atenció.
1 comment:
Molt acertat l'escrit sobre aquesta exposició. Personalment, la pintura d'en M. Almeida m'agrada força. Trobo que la seva pintura té aquell punt de misteri que la fa poc fàcil de llegir...
Post a Comment