Organitzat pel grup els Dimarts al Llimoner, la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana de la plaça Santa Anna, va acollir el passat 17 de juliol un col·loqui que va comptar com a coordinador amb Pere Pascual, crític d’art, i amb la participació de Raúl Capitani, Ricard Jordà i Yago Vilamanyà. La temàtica va girar al voltant de la vida pictòrica mataronina, durant aquests darrers quaranta anys, tenint com a base la pintura al carrer del primer Sant Pere més alt de l’any 1968.
Carlos Soriano, president dels Dimarts al Llimoner, va donar la benvinguda al públic assistent, tot agraint al mateix temps la presencia de prop d’una quarantena de persones, relacionades directa o indirectament amb el món de l’art i la política, doncs els regidors Ivan Pera i Ramon Basas del PSC es trobaven entre el públic.
Tot fent esment a l’evolució de les arts plàstiques en aquestes darreres quatre dècades, va cedir la paraula a Pere Pascual, qui va recordar amb la frase “reivindicar l’art mataroní amb un cop de puny sobre la taula” part del seu parlament, en la inauguració de la mostra El Casament, de principis de juny.
“L’art a Mataró té un alt grau de creadors però la plàstica mataronina té una minsa ressonància” , va afirmar Pere Pascual, partidari que l’art mataroní recuperi el seu espai de privilegi. Fent referència a l’any 1968, va dir que no es tractava de fer un viatge a la nostàlgia, sinó d’una anàlisi de l’evolució de l’art. Tot seguit, va presentar als convidats ja esmentats, i va recordar com l’actual sala d’exposicions, també ho era l’any 1968, com annex a la biblioteca popular de l’entitat d’estalvi, on per accedir-hi, es tenien que pujar unes escales.
“Els tres artistes escollits pertanyen a la mateixa generació (nascuts entre el 1941-1943) i provenen de diferents estaments socials. Capitanni va néixer a l’Argentina, però amb parentesc a Mataró, Jordà prové de la classe obrera i Vilamanyà prové del sector més intel·lectual”.
Cedint la paraula a Raúl Capitani, aquest va recordar les seves arrels catalanes que li varen permetre venir exiliat cap a Espanya.
Ricard Jordà, voltant els vint i cinc anys al 1968, va explicar als presents com va entrar dins el món de l’art. “Vaig anar a casa d’en Josep Tur i vaig veure com pintava un quadre. En aquell moment vaig decidir fer-me pintor”.
Fent referència a Opisso, i de com l’any 1961 el Museu de Mataró donava facilitats per exposar, Pere Pascual va preguntar: “Hi havia vida artística?”
Jordà va respondre que hi havia l’escola d’arts i oficis, que era gratuïta, i moltes més facilitats per exposar que no pas ara. Vilamanyà, per la seva banda, va explicar que va arribar a Mataró als 11 anys, procedent d’Olot, i que els seus estudis artístics els va fer a l’escola de Belles Arts a Barcelona, com també va anar a la Llotja, la Sant Lluc, etc.
Tot fent història, i amb intervenció d’aquesta cronista, es parla de com als anys seixanta, hi havia renovació d’exposicions cada quinze dies, tant al Museu de Mataró com a la sala d’exposicions de la biblioteca. Tot i que l’art oficial partia dels germans Arenas, de Santi Estrany, d’en Finet o d’en Marc Zaragoza, també es va recordar el naixement de la col·lectiva Sant Lluc (1946).
El mateix Pere Pascual, va intervenir tot dient que a principis dels cinquanta, Mataró va comptar amb exposicions de Alcoy, Tharrats o Tapias, gràcies a la direcció del Museu de Mataró. “Però a partir del Sant Pere més Alt, hi va haver-hi un altra moviment”
Les trobades entre en Rovira Brull i l’Alcoy i en Pere Màrtir Viada varen propiciar la creació d’aquesta mostra d’art al carrer, que socialment, va coincidir amb una època de puixança econòmica amb el gènere de punt. Pascual, també va fer esment de l’eclosió artística a Mataró, amb quasi disset sales o galeries d’art: Tertre, Anticus, Fuset, La Cripta, etc. que varen posar a l’abast dels mataronins, l’art dels seus creadors locals.
Ricard Jordà va recordar com la sala Tertre, promoguda per Nicolás del Rio, Nico, com era conegut, era una de les que més renom tenia, i el seu funcionament era a base de quotes que pagaven els socis. “Fins i tot, Tertre va anar a ARCO – Madrid”
- “Y ara tan sols n’hi ha tres”, va afegir Pere Pascual.
A partir d’aquest moment, el col·loqui, com a tal, comptava amb la participació dels tres convidats. Yago Vilamanyà va exposar la importància d’exposar a Nova York, però “L’important és que Nova York vingui a tu”.
Raúl Capitani va intervenir tot seguit, fent esment de quan va arribar a Espanya al 1979. Comparant les dictadures de Franco y Videla, va manifestar la duresa extrema de l’argentí, i les seves conseqüències en tots els àmbits de la societat d’aquell país, amb una classe mitja poc donada a la cultura i a l'art en general.
A la seva arribada a Espanya, primer va anar Madrid, on va conèixer a crítics d’art, etc., que li varen parlar de Mataró, de Rovira Brull i Alcoy. “Cuando vine a Mataró, tuve una muy buena acogida, excesivamente fácil” també va parlar de la seva relació amb Salvador Espriu, que en base als seus poemes, va realitzar una sèrie de gravats.
“En el año 1979, el grabado no tenía el reconocimiento que tiene ahora, y yo venía a aprender grabado, pero era yo quien tenía más conocimientos de grabado, y gentes como Rovira Brull o Jordà querían aprender grabado. Y organicé un curso”.
Jordi Pujol, quan va ser president de la Generalitat, també va mostrar interès pels gravats de Capitani, en veure l’obra realitzada amb els poemes d’Espriu.
Pere Pascual va tornar a prendre la paraula, recordant els temps de la Transició i la confiança que hi havia en un paper específic de la cultura per part dels estaments oficials, que amb el pas dels anys, no ha estat així. Es va parlar de l’editorial l’Aixernador d’Argentona, de com Ricard Jordà va marxar cap al Brasil, o com Capitani, sense estudis universitaris, però si de belles arts, i que per la combalidació de matèries, li calia pagar prop de 450.000 pessetes.
Per tal de subsistir, va buscar feina a Editorial Bruguera, il·lustrant llibres per la mateixa, mentre també feia cursos – sense cobrar, a excepció del tercer – de gravat al Taller de Gravat del Patronat Municipal de Cultura, idea que va sorgir de Manuel Cuyàs. També va donar classes particulars, i va entrar a formar part de l’escola l’Eina, on va conèixer a Pilar Bonet, Jordi Cuyàs, etc. Una escola sense pressions al professorat, y on s’experimentava amb noves tècniques.
El col·loqui va continuar amb una pregunta de Pere Pascual en referència a l’art a través de la via pública.
Carlos Soriano, president dels Dimarts al Llimoner, va donar la benvinguda al públic assistent, tot agraint al mateix temps la presencia de prop d’una quarantena de persones, relacionades directa o indirectament amb el món de l’art i la política, doncs els regidors Ivan Pera i Ramon Basas del PSC es trobaven entre el públic.
Tot fent esment a l’evolució de les arts plàstiques en aquestes darreres quatre dècades, va cedir la paraula a Pere Pascual, qui va recordar amb la frase “reivindicar l’art mataroní amb un cop de puny sobre la taula” part del seu parlament, en la inauguració de la mostra El Casament, de principis de juny.
“L’art a Mataró té un alt grau de creadors però la plàstica mataronina té una minsa ressonància” , va afirmar Pere Pascual, partidari que l’art mataroní recuperi el seu espai de privilegi. Fent referència a l’any 1968, va dir que no es tractava de fer un viatge a la nostàlgia, sinó d’una anàlisi de l’evolució de l’art. Tot seguit, va presentar als convidats ja esmentats, i va recordar com l’actual sala d’exposicions, també ho era l’any 1968, com annex a la biblioteca popular de l’entitat d’estalvi, on per accedir-hi, es tenien que pujar unes escales.
“Els tres artistes escollits pertanyen a la mateixa generació (nascuts entre el 1941-1943) i provenen de diferents estaments socials. Capitanni va néixer a l’Argentina, però amb parentesc a Mataró, Jordà prové de la classe obrera i Vilamanyà prové del sector més intel·lectual”.
Cedint la paraula a Raúl Capitani, aquest va recordar les seves arrels catalanes que li varen permetre venir exiliat cap a Espanya.
Ricard Jordà, voltant els vint i cinc anys al 1968, va explicar als presents com va entrar dins el món de l’art. “Vaig anar a casa d’en Josep Tur i vaig veure com pintava un quadre. En aquell moment vaig decidir fer-me pintor”.
Fent referència a Opisso, i de com l’any 1961 el Museu de Mataró donava facilitats per exposar, Pere Pascual va preguntar: “Hi havia vida artística?”
Jordà va respondre que hi havia l’escola d’arts i oficis, que era gratuïta, i moltes més facilitats per exposar que no pas ara. Vilamanyà, per la seva banda, va explicar que va arribar a Mataró als 11 anys, procedent d’Olot, i que els seus estudis artístics els va fer a l’escola de Belles Arts a Barcelona, com també va anar a la Llotja, la Sant Lluc, etc.
Tot fent història, i amb intervenció d’aquesta cronista, es parla de com als anys seixanta, hi havia renovació d’exposicions cada quinze dies, tant al Museu de Mataró com a la sala d’exposicions de la biblioteca. Tot i que l’art oficial partia dels germans Arenas, de Santi Estrany, d’en Finet o d’en Marc Zaragoza, també es va recordar el naixement de la col·lectiva Sant Lluc (1946).
El mateix Pere Pascual, va intervenir tot dient que a principis dels cinquanta, Mataró va comptar amb exposicions de Alcoy, Tharrats o Tapias, gràcies a la direcció del Museu de Mataró. “Però a partir del Sant Pere més Alt, hi va haver-hi un altra moviment”
Les trobades entre en Rovira Brull i l’Alcoy i en Pere Màrtir Viada varen propiciar la creació d’aquesta mostra d’art al carrer, que socialment, va coincidir amb una època de puixança econòmica amb el gènere de punt. Pascual, també va fer esment de l’eclosió artística a Mataró, amb quasi disset sales o galeries d’art: Tertre, Anticus, Fuset, La Cripta, etc. que varen posar a l’abast dels mataronins, l’art dels seus creadors locals.
Ricard Jordà va recordar com la sala Tertre, promoguda per Nicolás del Rio, Nico, com era conegut, era una de les que més renom tenia, i el seu funcionament era a base de quotes que pagaven els socis. “Fins i tot, Tertre va anar a ARCO – Madrid”
- “Y ara tan sols n’hi ha tres”, va afegir Pere Pascual.
A partir d’aquest moment, el col·loqui, com a tal, comptava amb la participació dels tres convidats. Yago Vilamanyà va exposar la importància d’exposar a Nova York, però “L’important és que Nova York vingui a tu”.
Raúl Capitani va intervenir tot seguit, fent esment de quan va arribar a Espanya al 1979. Comparant les dictadures de Franco y Videla, va manifestar la duresa extrema de l’argentí, i les seves conseqüències en tots els àmbits de la societat d’aquell país, amb una classe mitja poc donada a la cultura i a l'art en general.
A la seva arribada a Espanya, primer va anar Madrid, on va conèixer a crítics d’art, etc., que li varen parlar de Mataró, de Rovira Brull i Alcoy. “Cuando vine a Mataró, tuve una muy buena acogida, excesivamente fácil” també va parlar de la seva relació amb Salvador Espriu, que en base als seus poemes, va realitzar una sèrie de gravats.
“En el año 1979, el grabado no tenía el reconocimiento que tiene ahora, y yo venía a aprender grabado, pero era yo quien tenía más conocimientos de grabado, y gentes como Rovira Brull o Jordà querían aprender grabado. Y organicé un curso”.
Jordi Pujol, quan va ser president de la Generalitat, també va mostrar interès pels gravats de Capitani, en veure l’obra realitzada amb els poemes d’Espriu.
Pere Pascual va tornar a prendre la paraula, recordant els temps de la Transició i la confiança que hi havia en un paper específic de la cultura per part dels estaments oficials, que amb el pas dels anys, no ha estat així. Es va parlar de l’editorial l’Aixernador d’Argentona, de com Ricard Jordà va marxar cap al Brasil, o com Capitani, sense estudis universitaris, però si de belles arts, i que per la combalidació de matèries, li calia pagar prop de 450.000 pessetes.
Per tal de subsistir, va buscar feina a Editorial Bruguera, il·lustrant llibres per la mateixa, mentre també feia cursos – sense cobrar, a excepció del tercer – de gravat al Taller de Gravat del Patronat Municipal de Cultura, idea que va sorgir de Manuel Cuyàs. També va donar classes particulars, i va entrar a formar part de l’escola l’Eina, on va conèixer a Pilar Bonet, Jordi Cuyàs, etc. Una escola sense pressions al professorat, y on s’experimentava amb noves tècniques.
El col·loqui va continuar amb una pregunta de Pere Pascual en referència a l’art a través de la via pública.
- "No n'espero res" - va manifestar Ricard Jordà, que a nivell públic, creo que l’únic es ven en la festa major. Del mateix parer va ser Yago Vilamanyà. “Per vendre, cal moure’s. Falta criteri” Per la seva banda, Capitani va ser més contundent. Va recordar que quan va arribar a Espanya, hi havia gust i consum. S’estalviava i no hi havia crèdit, i en l’actualitat, “la cultura extranjera se ha puesto de moda”. Pel que fa a Sant Pere més alt, va recordar com passats els setanta, va quedar oblidat. “Esperaba el cambio pero se colocaron los mismos de antes, formando una nueva clase progre, desplazando a la cultura europea, en favor de los EE.UU y la llamada “action painting”
Pere Pascual per la seva banda, va comentar com la ciutat no ha tingut una burgesia agosarada. Jordà va incidir tot dient: “jo personalment he prescindit dels canvis socials i m’he adaptat a les circumstàncies”.
Pere Pascual per la seva banda, va comentar com la ciutat no ha tingut una burgesia agosarada. Jordà va incidir tot dient: “jo personalment he prescindit dels canvis socials i m’he adaptat a les circumstàncies”.
“Yo no conozco ningún burgués”- va intervindre Capitani – “Ahora para exponer hay que pasar por el comisario, por el experto”. Tampoc se’n va estar de criticar durament Can Xalant, y la transformació que també han sofert les galeries d’art, on el galerista era únic.
Pere Pascual va fer incidència en la teòrica diversitat d’espais, i Vilamanyà va comentar el fet que els nous rics actuals no tenen la cultura dels seus avantpassats “La burgesia no se la juga. El poder polític se la juga dins els paràmetres que han de ser”. Jordà comenta aspectes sobre les sales actuals com l’Ateneu o Can Palauet i Vilamanyà es va preguntar si “l’art objecte o no objecte?”
Capitani va apuntar que la solució seria el que han fet a Céret, població situada a la regió del Llenguadoc-Rosselló (França), on existeix una persona responsable en cada branca d’exposició, i es cedeixen sales per exposar. No hi ha comissari, i l’expert ho és en realitat. No es cap càrrec polític.
Finalment, el col·loqui, d’un parell d’hores de durada, va acabar amb la següent pregunta per part de Pere Pascual: “Com veieu el futur de l’art i dels artistes?”
- “Una incògnita” – va reconèixer Ricard Jordà, que va glossar la tasca de la Sant Lluc o dels Dimarts al Llimoner però va acabar dient “Ho veig optimista”.
Per la seva banda, Yago Vilamanyà va resaltar el fet que hi ha molta gent jove amb empenta i Raúl Capitani, es va mostrar molt pessimista “Todo el mundo ha de actuar de forma distinta. Existe una gran crisis de la cultura, y lo que se ofrece no tiene nada que ver con la cultura. Es cultura basura. La buena cultura es minoritaria”
L’acte va acabar amb un torn de preguntes i respostes en referència, principalment al poc suport del PMC als artistes locals, i als impediments que l’entitat mostra per als mateixos, no donant terminis per exposar ni espais. Finalment, Carlos Soriano va acomidadar l'acte, tot convidant als presents al Sant Pere més alt-2008.
No comments:
Post a Comment