CONFERÈNCIA DE

JULIO VAQUERO (III)

Organitzada com a complement als actes de lliurament del 3r. Premi Torres Garcia de Pintura, Julio Vaquero, per primer cop membre del jurat, va oferir el passat 9 de juliol, una xerrada, distesa i alhora molt didàctica sobre el realisme, tant a nivell internacional com espanyol, sota el títol: Julio Vaquero i la seva obra.

Tot i començar amb cert retard, a causa dels sempre entremaliats follets de la informàtica -res a veure l'art amb les combinacions binàries – que ens van tenir tots pendents de les pantalles i les connexions, a ritme de vals com a música de fons – Sang vienesa concretament – L'espera, però, va valer la pena.

Davant dels habituals de la Sant Lluc, membres de l'entitat i pintors diversos -el conferenciant mereixia més reconeixement tant per part de l'artisteo local com de la premsa, inclosa la critica especialitzada, i fins i tot, del guanyador de l'edició d'enguany – aproximadament una vintena llarga de persones, varem sentir les explicacions de l'evolució del reconeixement del realisme tant per part de galeristes, com crítica i col·leccionistes.

Antoni Luis, abans de presentar al conferenciant, va demanar disculpes pel retard tot excusant l'absència de Violant Porcel, que degut al traspàs del seu pare, Baltasar Porcel, no va poder assistir a la xerrada.

Julio Vaquero, llicenciat en Belles Arts, està especialitzat en obra de gran format, havent exposat en ciutats com Nova York, Ostende (Belgica), o al Museu de Montserrat.

Tot seguit a la presentació de rigor, Vaquero va prendre la paraula, manifestant que no era partidari de donar xerrades on la temàtica es pot trobar en llibres o Internet, per la qual cosa, la conferència es va basar en les seves experiències i visions personals, iniciant-se en els seus estudis en la facultat de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, on la pressió que exercien les avantgaurdes a través del professorat sobre els estudiants, marginaven el realisme.

“Se hablaba de Kandinsky en voz alta, pero de Antonio López se tenía que hablar con voz bajita”
No se'n va estar Vaquero de criticar amb contundència la sobrevaloració d'alguns artistes, segons la crítica o el marketing per vendre.

A través de diapositives, Vaquero va fer una cronologia per la pintura, tornant enrrera uns seixanta anys, tot parlant de l'expressionisme de Marc Rozco o Robert Mcdowell. Mitjançant dispositives, l'auditori observava les diferents obres dels pintors esmentats, dels quals a simple vista, semblaven fotografies, però que en realitat eren pinzellades milimetrades. És el que s'en diu el llenguatge fotogràfic, del qual els autors americans en son mestres.

Seguidament, obra de Simón Saínz Ruíz qui per a Vaquero “hace una representación de la realidad. Todo está representado a través de pequeñas pinceladas de color”.

Per a Vaquero, artistes com Ron Muer o Claudio Bravo son “obras realistas pero muy insulsas. Francis Bacon fue de los pocos que se atrevió a volver a la figuración. Era de los pocos de los que se podia hablar en Bellas Artes.

Altres artistes comentats per Vaquero varen ser Lucian Freud, David Honney, A. Keifler o el mateix Miquel Barceló a qui considera un imitador de Keifler. Especial admirador d'aquest artista alemany, va qualificar la seva pintura de “contenidos más profundos y menos oscuros”.

Dintre dels artistes realistes alemanys, cal distingir l'escola de la ex-Alemanya oriental, i en especial a Mathias Weither, qui “mezcla la pintura con la materia, utilizandos tonos de color con gran textura”. Un altre artista és Neo Rauch, “pintor influyente y de gran calidad”.

Vaquero també va destacar a pintors com Clive Smith “americano que ejecuta una pintura de difícil acogida”, Eric Fisher “presenta temas de gran inquietud”. Si més no, però, el conferenciant va mostrar un gran entusiasme per Vincent Desiders qui “practica un lenguaje del pasado, con luces, sombras y formas del Barrico. Aplica una técnica profundamente actual, pero con la luz del Barroco, en escenas también inquietantes, pero sin excesivas lecturas y muy simples, con gusto por lo dramático y la crudeza de la vida”.

Vaquero va tornar a insistir en el fet de que Espanya ha viscut d'esquena a la pintura realista, però va reconèixer que el nom d'Antonio López – de qui va ser alumne – ha estat tot un revulsiu per aquest tipus d'art, tot i que hi ha reticències per part de les institucions. “El MNAC no tiene aun ninguna obra de Antonio López, a pesar del gran reconocimiento que los EE.UU dispensaron a este artista. La pintura de López tiene una calidad atmosférica dentro de un universo de texturas”.

Julio Vaquero va acabar la seva conferència, en tot moment il·lustrada per diapositives dels pintors de qui parlava, comentant l'obra de Isabel Quintanilla o de Maria Moreno, esposa de López i la seva pròpia obra, de caire certament misteriós, sempre en gran format, però també va haver-hi una temporada en que va pintar en petit format, “lo cual hizo feliz a mi marchante, pues hacia tiempo que me pedia obras más pequeñas para venderlas con más facilidad".

L'obra de Vaquero retrata escenaris muntants, no específicament ambients extrets de la natura, sinó en base a la imaginació de l'artista. Escenaris imaginatius, de realitat virtual on prima un ambient quasi lúgubre, però amb una gran precisió i cura de detalls. Una obra no exempta de complexitat en quan a temàtica, i si plena d'un món oníric.

L'acte va acabar amb un torn de preguntes, quasi acaparat per un sol espectador, però que va ser veritablement molt il·lustratiu.