NOVAMENT CRÒNIQUES ENDARRERIDES (III) - CA L'ARENAS – S'ACABA LA TEMPORADA – RELAXACIÓ

I s'acaba la temporada i Ca l'Arenas omple les sales de la casa que tanta vida havia tingut, quan en Jordi i en Jaume donaven classes i creaven els quadres i dibuixos pels quals avui se'ls recorda - no serà així amb alguns “artistes” que hi han penjat “obra” - amb quatre noves exposicions més.

I novament, els discursos típics dels polítics, dels quals aquesta cronista accidental se'n comença ha atipar -a part del poc domini de l'oratòria, ja se sap el que diran abans de començar - per concloure una temporada, que per més que ho guarneixin amb xifres, com si es tractés d'una mona de Pasqua, la mona es queda, i ens fa la Pasqua.

I així ho va demostrar Sergi Penedès un any més, en la inauguració de les quatre mostres que fins a finals de setembre es podran veure, i que donen per conclosa la temporada: Mirar endins. Interiors.

Sala 1 – Ramon Manent. Interiors de culte
Menjador – Jordi Arenas, Records
Sala 2 – Ita Puig. Instant, percepcions i converses
La galeria/la finestra: Annja Krautgasser. Prologue & Prelude.

El president de l'IMAC va descriure breument el contingut de cada espai: Ramon Manent. Interiors de culte: “Interiors diferents en sales de culte a Catalunya, a la intimitat, als interiors de les persones i de diferents creences”. Jordi Arenas, Records: “Retrats de la vida íntima de les famílies”. Annja Krautgasser. Prologue & Prelude. “Annja Krautgasser, procedent de Viena ens presenta dues instal·lacions...” , i finalment Ita Puig. Instant, percepcions i converses “on text i imatge ofereixen visions interiors i externes (...) la mirada del “voyeur” dins l'interior de les persones...”

Penedès va donar opció a Lita Puig – ÚNICA ARTISTA PRESENT A LA INAUGURACIÓ - a adreçar-se als presents, - cada cop més escarrensida la presència de públic - opció que va denegar, com la majoria d'artistes novells, on tot hi ser llicenciats en Belles Arts, no demostren domini de la cultura general, ni menys de saber parlar davant un auditori.

El regidor de cultura tampoc és cap “lumbrera” davant un grup d'oïdors, i aquest cop portava el guió molt ben escrit, especialment per informar dels “elements de qualitat” de les exposicions, que Mirar endins. Interiors, “ha estat una mostra que ha volgut aportar mirades, reflexions i intimitat...”.

Seguint el guió establert, Penedès va passar resum de la temporada. Aquesta l'han constituïda 23 exposicions més actes complementaris com xerrades, conferències i projeccions. També cal afegir-hi les activitats de l'Associació Amics de Ca l'Arenas. El paquet didàctic destinat a les escoles ha comportat activitats pedagògiques per un total de 12.000 alumnes, amb un total de 500 tallers i 30 escoles.

“La propera temporada serà de temàtica molt diferent a aquesta; té per títol Art i Guerra, dos conceptes antagònics. Ens trobem al 70è aniversari de l'acabament de la guerra civil i la mostra tractarà de la salvaguarda del patrimoni artístic de Mataró".

I ja quasi donant per acabat el parlament, mentre els nens amb els pares que hi havia per allà se'ls enfotia el regidor de cultura i les seves paraules, i donant els agraïments de rigor al personal de l'IMAC.

A veure, per què sempre s'ha de donar les gràcies a un personal que fa la seva feina i cobra per la mateixa? Amb un cop ja ni ha prou no?. No entenc que en cada parlament dels dos caps de cultura que solen fer discursos – Carles Marfà i Sergi Penedès – s'hagi de donar constantment les gracies al funcionariat de torn que “Gratis et amore” no ho faria pas.

En resum, que en Penedès va acabar el discurs i com que el segon Tinent d'alcalde, Ramon Bassas hi era present, i no se'n va poder estar d'aprofitar el moment, també hi va posar cullerada amb una afortunadament breu intervenció, on va mostrar la seva satisfacció pel desenvolupament de les activitats de Ca l'Arenas, i com que sempre va de lo mateix, vaig passar de prendre nota i vaig retratar als nens presents, que també passaven d'en Bassas, amb més bon criteri que els grans, que ja volien prendre la copa de cava – Vallformosa, ei, que estem d'economies. Abans era el Parxet i encara recordo un Champagne (francès) de l'època d'en Graupera, a Can Palauet. Però ara estem de crisi.

Com de crisi es pot considerar aquest acabament de temporada. A Sala 1 – Ramon Manent. Interiors de culte. Manent – que no estava present el dia de la inauguració – és sense cap mena de dubte, el Fotògraf Oficial del Regne. Sembla que no hi hagi cap més fotògraf. La seva professionalitat ha quedat sempre demostrada, i en aquesta mostra no es discuteix pas, però ja sap com retrata i no hi ha cap novetat en aquesta exposició, que consisteix en fotografiar a la perfecció un cementiri islàmic, el pati de la cartoixa de Montealegre, una capella del monestir de Poblet, com resen els budistes o l'entrada a un temple ortodox, etc.

Manent té un magnífic ull fotogràfic i fa molts anys que és professional, i per tant els conceptes de lluminositat, perspectiva, ombres, color etc., els té perfectament assumits. Com s'ha destacat, la seva qualitat de treball és magnífica, però és tan perfecte que li falta l'ànima d'artista. Tan sols llueix la fredor de la tècnica.

Menjador – Jordi Arenas, Records

I evidentment, els que sí eren professionals de la pintura i alhora esgrimien en la seva obra la seva autenticitat i espiritualitat com artistes eren els germans Arenas, tant per la seva pròpia obra, com la que conservaven en herència, i que sempre havien vist a les parets de casa seva.

Retrats mostra dibuixos i obra al oli de familiars com de persones properes a la família, com és el cas de Dolors Feiu. Un retrat de gran bellesa i profunditat, on es mostra sentiment i patiment. Un joc esplendit amb l'us dels colors tot i el que frapa és l'expressió de la dona.

El contrast és l'elegància i distinció dels retrats realitats pel pintor Josep Ma. Recoder i Borràs dels pares dels germans Arenas. Una exquisidesa amb la presentació única que també és el retrat d'un temps i d'una classe benestant. El posat del pare demostra un statuts elevat, i una posició molt determinada. El retrat de la mare és absolutament encisador. Tota una dama, asseguda còmodament en un bonic sofà de vellut vermell, denotant la seva posició econòmica el “renard” de pell de visó. Els dos retrats de principis de segle XX, aprox.

I un altre contrast és el retrat de família de l'any 1944. Sense perdre la sobrietat, els temps van deixar la seva empremta, i si bé el “senyoriu” no es va perdre, el status econòmic ja no era el mateix. Fins i tot la individualitat de l'obra de Recoder de primers de segle XX ens transforma en un quadre de conjunt.

Una petita però escollida mostra, que actua tan com a crònica social com a artística, doncs els canvis en els estils de retratar es poden comprovar a la perfecció. Com perfectes, és el mot més escaient, son diferents dibuixos que hi ha a la vitrina. Un traç elegant i ferm, un estudi sublim de figura i expressió per retratar la quotidianitat de la família, especialment en aquells dolços moments de la son, on tan vulnerables som.

De la resta de mostres, deixo al criteri del lector i/o possible visitant, la seva particular crònica. Jo ja en tinc prou.